Columnes de fum damunt del palau presidencial de Bagdad durant el bombardeig dels EUA el 21 de març del 2003
Columnes de fum damunt del palau presidencial de Bagdad durant el bombardeig dels EUA el 21 de març del 2003 (Reuters)

20 anys de la guerra a l'Iraq: cronologia d'una invasió il·legal i catastròfica

El 20 de març del 2003, els EUA començaven la invasió de l'Iraq "per alliberar el poble" de Saddam Hussein i "al món del greu perill" que suposaven les armes de destrucció massiva. Però, en lloc d'una alliberació, Washington va obrir una capsa de Pandora que no s'ha tancat

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto48

Xesco Reverter

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@xescoreverter
Actualitzat

Els atacs de l'11-S van ser obra d'Al-Qaeda, que els havia preparat des del seu refugi a l'Afganistan. Cinc mesos després, el president George Bush va pronunciar el discurs de l'estat de la Unió al Congrés i va apuntar a l'Iraq, l'Iran i Corea del Nord afirmant:

"Estats com aquests, i els seus aliats terroristes, constitueixen un eix del mal que amenaça la pau del món. Intentant tenir armes de destrucció massiva, aquests règims representen un greu i creixent perill."

Ni l'Iraq, ni Corea del Nord ni l'Iran tenien res a veure amb l'11-S, però els neoconservadors de l'administració Bush, embalats després d'haver derrocat en dos mesos els talibans, van decidir que el pròxim objectiu seria l'Iraq, segona peça d'una gran reconfiguració que havia de canviar l'Orient Mitjà per sempre.

El problema és que feia falta una raó per llançar legalment una guerra i canviar de règim, però ni Saddam havia atacat els EUA ni representava un perill imminent per a la primera potència o els seus aliats. Calia trobar alguna cosa mes.

 

5 de febrer del 2023. Powell a l'ONU i les armes de destrucció massiva

Durant un any, els neoconservadors de l'Administració Bush van construir un "casus belli" que eren les armes de destrucció massiva que suposadament tenia Saddam Hussein. La realitat era que no existien.

El rais iraquià havia tingut armes químiques i les havia utilitzat als anys 80 en la guerra contra l'Iran i contra la minoria kurda, però després de perdre la primera Guerra del Golf (1990-1991) i supervisat per la comunitat internacional va destruir tots els estocs.

És cert que, una dècada després, Bagdad va ser sovint ambigu i no va posar totes les facilitats a la feina dels inspectors d'armes de l'ONU, però aquests mai van trobar rastres d'armament prohibit.

Collin Powell, secretari d'Estat de Defensa dels EUA en el govern durant el govern de George W. Bush
Collin Powell, secretari d'Estat de Defensa dels EUA en el govern durant el govern de George W. Bush (Viquipèdia)

En canvi, els Estats Units i el Regne Unit (i Espanya) s'havien convençut del contrari i informes de la CIA afirmaven que existia un programa amagat fins el punt que Collin Powell, en una famosa intervenció al Consell de Seguretat de l'ONU, va presentar les suposades proves al món.

Malgrat els seus esforços, no va convèncer els escèptics ni els experts i Washington no va tenir el vistiplau del Consell. Qualsevol invasió, per tant, seria il·legal i un crim. Uns anys més tard, Powell titllaria aquella sessió a Nova York com "una taca" a la seva llarga trajectòria.

 

20 de març del 2003. El dia D

Les sirenes antiaèries van sonar de matinada a Bagdad i, a les 5.34, una pluja de míssils va caure sobre edificis oficials de la capital i altres ciutats del país. Era l'inici de l'"operació Llibertat Iraquiana".

En horari de màxima audiència als EUA, George Bush es va dirigir a la nació:

"Les forces nord-americanes i de la coalició han començat operacions militars per desarmar l'Iraq, alliberar la seva gent i defensar el món d'un greu perill".

20 de febrer del 2003, els EUA ataquen Bagdad
20 de febrer del 2003, els EUA ataquen Bagdad (Reuters)


9 d'abril del 2003. Els nord-americans a Bagdad

Els EUA havien acumulat un gran exèrcit al voltant de l'Iraq amb prop de 250.000 soldats sumats a 45.000 de britànics, sobretot concentrats a Kuwait. També s'havien confabulat amb la guerrilla kurda perquè, alhora, avancés de nord a sud des dels seus feus al Kurdistan autònom.

En només tres setmanes, els tancs nord-americans van escombrar l'exèrcit iraquià i van entrar a Bagdad, on van derrocar l'estàtua gegant de bronze de Saddam davant dels hotels de la premsa internacional.

Enderrocament de l'estàtua de Saddam Hussein al centre de Bagdad
Enderrocament de l'estàtua de Saddam Hussein al centre de Bagdad (Reuters)

El règim baazista passava a la història i el dictador, a la clandestinitat. Quasi al mateix moment, el caos i el descontrol es van començar a escampar pel país. 


1 de maig del del 2003. Missió acomplerta

Malgrat els primers indicis que alguna costa no rutllava bé, Bush va voler organitzar un gran xou per celebrar la suposada victòria. Va volar en un caça fins al portaavions Abraham Lincoln i davant la tropa va afirmar que "les grans operacions de combat a l'Iraq s'han acabat. En la batalla de l'Iraq, els EUA i els nostres seus aliats s'han imposat". Darrere seu, al pont de comandament, una gran pancarta resava: "Missió acomplerta".

George W. Bush a bord del portavions Abraham Lincoln
George W. Bush a bord del portavions Abraham Lincoln (Reuters)

 

Maig-desembre 2003. L'ocupació fa aigües.

Una cosa és envair un país i l'altre governar-lo i gestionar una ocupació. I aquí, els Estats Units van donar sobrades mostres d'incompetència, arrogància i van demostrar una falta de planificació post-invasió sorprenent.

A finals de maig, van dissoldre l'exèrcit, les forces de seguretat i l'administració de Saddam d'un cop de ploma, van enviar soldats i funcionaris a casa i van posar la llavor de la futura insurgència.

Conscients que tot sols no ho podien fer, van donar la batuta a una fornada de polítics iraquians que van tornar de l'exili que no tenien experiència de gestió, amb poc contacte amb la realitat sobre el terreny i menys legitimitat a ulls de la majoria.

Sense preveure-ho i ignorant la història local, els neocon havien obert la capsa de Pandora de l'Iraq; un estat de fronteres artificials trufat de tensions ètniques i sectàries que Hussein havia aconseguit mantenir unit només a base de brutalitat i repressió.

Població iraquiana fugint de la ciutat de Ramadi a l'oest de Bagdad
Població iraquiana fugint de la ciutat de Ramadi a l'oest de Bagdad (Reuters)

A l'agost, va començar una onada d'atacs terroristes contra múltiples objectius, des de l'ambaixada de Jordània a Bagdad, al quarter de les Nacions Unides, on va morir el seu enviat especial, Sergio Vieiria.

També contra la sagrada mesquita de l'imam Ali de Najaf, que es va saldar amb la mort del líder xiïta, l'aiatolah al Hakim. Ja hi havia centenars de morts sobre la taula i les tropes ocupants no aconseguien imposar l'ordre.

 

Any 2004. Descens a l'infern per als iraquians i els EUA

La insurgència sunnita formada per exsaddamistes i simpatitzants d'Al-Qaeda agafava força i va llançar una guerra oberta contra els EUA i contra la majoria xiïta.

Al març, els nord-americans van veure horroritzats per televisió com contractistes del grup de mercenaris de Blackwater eren atacats i morts. Els seus cossos cremats, els van arrossegar pels carrers i una multitud els va acabar penjant d'un pont a la ciutat rebel de Fallujah.

Crema d'un vehicle a la ciutat de Fallujah
Crema d'un vehicle a la ciutat de Fallujah (Reuters)

Poc després, va esclatar l'escàndol de la presó d'Abu Ghraib, quan es van filtrar unes fotos on es veien els soldats nord-americans vexant i torturant detinguts iraquians.

Saddam Saleh, un presoner d'Abu Ghraib mostra una foto on apareix ell mateix vexat per soldats dels EUA
Saddam Saleh, un presoner d'Abu Ghraib mostra una foto on apareix ell mateix vexat per soldats dels EUA (Reuters)

No feia falta recordar que la primera potència havia llançat aquella invasió per, oficialment, alliberar un poble de les urpes d'un cruel dictador i per instaurar els drets humans i la democràcia a la regió.

Per acabar-ho d'empitjorar, les famoses armes de destrucció massiva de Saddam que havien servit d'excusa per derrocar-lo no van sortir per enlloc. Els EUA van destinar 1.700 experts a buscar-les i van acabar amb les mans buides.

Humiliats, els serveis secrets van haver de reconèixer davant el Congrés que no hi havia armes de destrucció massiva; tampoc rastre de col·laboració entre Saddam i Al-Qaeda; ni el dictador havia comprat urani a Níger per fabricar una bomba atòmica.

 

Anys 2005 a 2007. Guerra civil i execució de Saddam

L'Iraq era un país immers en el caos i la violència on pocs gaudien del prometedor estat de dret que, sobre el paper, es van instaurar amb la nova Constitució democràtica del 2005.

La insurgència es va consolidar i va sobresortir una figura, la del líder d-Al Qaeda, Abu Musab al-Zarqawi, que va llançar atacs indiscriminats contra els xiïtes i va aconseguir submergir el país en una guerra civil confessional.

Sunnites i xiïtes s'atacaven entre ells i tots actuaven igual contra les forces ocupants, que, mitjançant eleccions, tampoc aconseguienun elegir un govern iraquià estable i funcional.

A Saddam, l'havien descobert amagat en un forat sota terra a la seva ciutat natal de Tikrit a finals del 2003. El 2006, se'l va jutjar per la mort de 148 homes i nens al nord de l'Iraq el 1982 i va ser condemant a mort.

Saddam Hussein durant el judici pels seus crims al nord de l'Iraq el 1982
Saddam Hussein durant el judici pels seus crims al nord de l'Iraq el 1982 (Reuters)

Les imatges de la seva execució a la forca es van acabar filtrant. Per molts iraquians es feia justícia, però l'estat del país en aquell 2006 era tan calamitós que els crims de Hussein ja quedaven molt lluny.

El 2007, davant els caos imparable, George Bush va anunciar l'enviament de 20.000 soldats de reforç més per mirar estabilitzar el país i doblegar la insurgència.

Si els plans inicials del 2003 eren derrocar Saddam i marxar al cap de poc del país, quatre anys més tard, els EUA s'enfonsaven cada cop més al país estranger i l'opinió pública nord-americana girava l'esquena a la seva administració. La mateixa història que el Vietnam, 40 anys després.

 

2008-2013. Els EUA marxen i qui omple el buit?

Amb moltes feines i treballs (i més de 4.500 soldats morts des de la invasió), els EUA van aconseguir donar un punt d'estabilitat a l'Iraq, suficient per fixar una data de retirada de les tropes de combat a finals del 2011.

Barack Obama, ja de president, encreuava els dits perquè el país desocupat fos prou sòlid per caminar sol. Va resultar que no ho era i el buit que van deixar els nord-americans el va omplir aviat Al-Qaeda, primer, i al cap de poc una escissió seva que es batejaria com Estat Islàmic.

 

2014-2017. El terror d'Estat Islàmic

A la primavera del 2014, els extremistes tenien més de 15.000 milicians i van conquistar un terç de l'Iraq i un terç de Síria. El 4 de juliol, des de la històrica mesquita al-Nuri de la ciutat de Mossul, el seu líder, Abu Bakr al Baghdadi, va proclamar el califat en ple segle XXI i a ell mateix es va autonomenar califa.

Les seves forces, cometent tot tipus d'atrocitats, van arribar fins a les portes de Bagdad; molts anaven a bord de tancs i vehicles de fabricació nord-americana que havien requisat a un humiliat exèrcit iraquià en retirada.

La ironia del destí pels EUA era tràgica. Si arran de l'11-S havien llançat la "guerra contra el terrorisme" veien com el país que havien envaït es convertia en un paradís terrorista, un pol d'atracció de joves fanàtics d'arreu del món i una fàbrica de jihadistes.

L'amenaça de l'islamisme violent era enorme, tant per l'Iraq com pel món, i això va obligar al govern de Bagdad a demanar socors a l'antiga potència ocupant que, armant una nova coalició, va començar una nova guerra a l'Orient Mitjà.

Els va costar tres anys derrotar Estat Islàmic, que va acabar arraconat a Síria, on també va ser aniquilat un any després. Enrere va deixar un rastre de destrucció, milers de persones executades i un genocidi de la minoria yazidita.

El seu terror va arribar també a Europa, on diversos seguidors van provocar grans atemptats a París, Niça, Brussel·les Istanbul, Manchester i Barcelona.

Dos iraquians veuen a la televisió la notícia de la mort d'Abu Bakr al Baghdadi el 27 d'octubre del 2019
Dos iraquians veuen a la televisió la notícia de la mort d'Abu Bakr al Baghdadi el 27 d'octubre del 2019 (Reuters)

 

2018-2023. Pau sense estabilitat ni esperança

El 27 d'octubre del 2019, el president Donald Trump va anunciar des de la Casa Blanca la mort d'Al-Baghdadi. L'espionatge nord-americà l'havia localitzat al nord-oest de Síria i les forces especials el van anar a capturar.

Acorralat per un comando de les Forces Delta, l'autoanomenat califa es va suïcidar amb un cinturó d'explosius, i va matar de passada tres dels seus fills.

"Avui, l'Iraq és un país fracturat, empobrit, fràgil i inestable. El trauma nacional fruit d'aquella invasió és descomunal: l'Iraqi Body Count calcula que hi ha hagut almenys entre 186.736 i 210.090 morts."

La desesperança campa entre la joventut iraquiana, que ha protagonitzat revoltes contra una classe política acusada de corrupta i incompetent. 

El país de Saddam és avui més lliure que sota el seu mandat i periòdicament s'hi celebren eleccions, però la inèrcia històrica i la complexitat ètnica i confessional fan molt difícil la governabilitat d'aquest que ocupa el lloc 157 de 180 en l'índex de corrupció de països del món de Transparència Internacional.

L'Iraq té les sisenes reserves mundials de petroli però és incapaç de garantir un subministrament continu d'electricitat i el 90% dels ingressos de l'Estat encara provenen del cru.

Un soldat dels EUA en un parc de Bagdad
Un soldat dels EUA en un parc de Bagdad (Reuters)

Als Estats Units, l'aventura li ha costat una fortuna astronòmica, uns 2.000 milions de dòlars, i una pèrdua de prestigi enorme, tant a la regió com arreu del món. De fet, molts analistes apunten a la invasió com el principi del declivi de l'hegemonia dels EUA que es va guanyar amb la fi de la Guerra Freda.

I encara un últim apunt: cap dels responsables polítics occidentals de la invasió il·legal de fa 20 anys ha hagut de passar comptes amb la justícia.

 

ARXIVAT A:
Estats UnitsSíriaIraq
Anar al contingut