Claus per prendre's la criança amb paciència i esquivar la pressió de ser mares perfectes
Les dones continuen portant el pes mental de la criança, segons explica la periodista i divulgadora infantil Alba Carreres, que reivindica el dret a ser "una mare o un pare 'desastret'"
Ningú neix après. Tampoc les mares i els pares novells, que no saben què és la maternitat o la paternitat fins que no arriben a casa amb la criatura als braços i tots els dubtes a sobre, per molts llibres o tutorials que hagin consultat abans.
I sovint la realitat no és com els l'havien pintat. Ni als llibres, ni a les sèries, ni encara menys a les xarxes socials, on la maternitat es presenta "apurpurinada i sota un filtre d'Instagram", segons explica la periodista i divulgadora Alba Carreres, màster en psicologia infantil.
Carreres reivindica unes maternitats "desencotillades" i més imperfectes que les que es llueixen a les xarxes socials. I defensa el dret a ser "una mare desastret o un pare desastret", desbordats a vegades --o sovint-- però disposats a aprendre dels errors i dels diferents models de família actuals.
Saber què li passa o què necessita el nadó o l'infant en cada moment és una quimera impossible, diu Carreras, que proposa algunes claus per no anar tan perduts:
► Conèixer les etapes de desenvolupament per les que passen les criatures.
► Posar límits, als infants, als altres i a un mateix.
► Tenir una xarxa de suport, sobretot amb altres mares.
► Cuidar-se, sense caure en la trampa d'haver d'estar perfectes.
► I prendre-s'ho amb humor.
També anima les famílies, sobretot les mares, a confiar en el propi instint:
"Cada criatura té el seu ritme, cada desenvolupament és diferent i cada mapaternitat és un món. Però tu i només tu saps el que és millor per a la criatura i també per a tu. I, si tens parella, també hi ha de tenir veu."
La majoria de la pressió encara recau sobre les mares
Alba Carreras explica que quan va començar en la criança dels seus fills va fer un màster en psicologia del neurodesenvolupament per no sentir-se "una impostora", però després va veure que era una bestiesa perquè "de la teoria a la pràctica hi ha un abisme":
"Em vaig convertir en l'Hermione Granger de les maternitats. Sabia tot el que en teoria havia de passar i, a la pràctica, passava una cosa totalment diferent."
Per això va decidir recopilar els coneixements i l'experiència obtinguts en un llibre, "Criar amb humor", on recull aspectes pràctics dels primers mesos i anys de criança --com què ha de fer aproximadament una criatura a cada etapa o què hem de saber de "la tríada mortal: menjar, dormir, cagar"--.
També dona consells sobre gestió de les emocions i obre altres melons com la cocriança, els límits o els rols del cercle familiar, inclosos els avis.
"Creus que ho has de fer tot perfecte, has de ser la millor mare, la millor dona, la millor treballadora, la millor tot, i al final tens la sensació que no estàs fent res bé", explica Carreres. Una pressió que per a moltes dones acaba "en un sentiment de culpabilitat molt gran". I "si tu no estàs bé, no podràs criar bé la teva criatura", alerta aquesta divulgadora.
Què necessita una mare quan arriba a casa?
"Que li preguntin què necessita", diu Alba Carreres: "Necessita visites? Necessita tàpers perquè no té ganes de cuinar? Aigua per hidratar-se o espai per tenir vincle amb el seu nadó? Vol sortir amb la parella o les amigues o prefereix dormir una nit seguida?"
Quan neix una criatura neix una nova mare, explica la divulgadora, "i un nou pare, si n'hi ha, i una nova àvia i tot l'entorn familiar canvia i triga un temps a posar-se a lloc", avisa. I cadascú ha de buscar el seu rol.
"No hi ha un únic model de família ni una única manera de criar. I el teu paper com a mare l'has de trobar tu mateixa. Hi ha un excés d'informació i també massa opinions de tothom."
La trampa de l'autocura
La salut física i mental de la mare és bàsica per poder tenir cura dels fills. L'autocura, però, també s'ha convertit en una trampa per a les mares, que sembla que hagin d'arribar a casa fortes, felices, estupendes i sabent què han de fer a cada moment, quan en realitat estan cansades, adolorides, estressades i amb una muntanya russa d'emocions que ni tan sols els permet demanar ajuda.
"Quan la mare arriba a casa literalment regalimant per dalt i per baix es troba completament perduda i amb una crisi d'identitat, perquè ha parit sent una i ha sortit del part sent 'la mare de', és a dir, una persona totalment diferent."
"El nostre cos és savi i l'hem d'escoltar", avisa Alba Carreres, que recomana a les mares "preguntar-te com estàs, què necessites, no comparar-te, demanar ajuda de la manera més clara possible, repartir la càrrega mental amb la parella i no ser autoexigent amb el propi cos". I acceptar que casa teva mai estarà ordenada, conclou, "perquè ni la Marie Kondo ho ha aconseguit".
Entre el 50% i el 80% de les mares tendeixen a plorar, tenir baixades d'ànim o canvis d'humor després del part. Els primers dies a casa poden ser molt durs tan físicament com mentalment i la majoria de mares senten tristesa, inseguretat i preocupació. Integrar els plors i fer xarxa amb altres dones ajuda a regular l'estrès:
"Aprenem desaparenent i mirant-nos les unes a les altres altres, perquè creixem fent pinya i no fent llenya."
El temps de cura, a més, ha de ser de qualitat, amb una autèntica conciliació familiar i laboral "que actualment no existeix", explica que Carreres.
La cocriança: la mare no és el chatGPT de la família
Ser mare o pare et canvia la vida i també les prioritats. I, si hi ha una parella, cal buscar un equilibri que avui dia encara no existeix, explica la periodista. Les mares continuen portant el pes mental de la criança i la majoria de tasques i responsabilitats.
"El pare és considerat un superheroi per portar el berenar a l'escola, que és el que ha de fer".
"Hi ha un tema de gènere important i cal parlar de corresponsabilitats, de com us organitzeu amb la parella per trobar el model que us vagi millor", explica.
La cocriança implica equilibri i complicitat, repartir la càrrega mental, que és invisible, però genera molt malestar. El model familiar que es triï ha de ser consentit per la mare.
Carreres alerta que les mares s'han convertit en el chatGPT de la família, perquè sempre ha de tenir respostes i solucions per a tot, a més de caldo a la nevera i la bossa de Mary Poppins.
"La parella és una persona adulta funcional capaç de prendre decisions, d'equivocar-se i d'assumir les conseqüències. El pare no és un paraigua que cobreix la mare i el nadó quan plou ni un titella que fa el que li diuen."
"Ningú us ha dit, a cap dels dos, com ser mare o pare i ningú ho ha de fer". Carreres creu que cadascú ha de veure quin és el seu rol i posar en comú el que necessiten, abans d'explotar. I fer-ho tenint en compte que les criatures "només" necessiten, bàsicament, temps de qualitat, detalls, paraules, contacte i satisfer les necessitats bàsiques i les afectives.
Als homes els aconsella tenir una actitud proactiva, preguntar a la parella què necessita pel seu benestar i implicar-se en totes les tasques de planificació i gestió de la llar i la criança, a més de buscar referents per aprendre, malgrat equivocar-se, com fan les mares.
Límits, normes, conseqüències i càstigs
"Els límits ens simplifiquen la vida", diu Alba Carreres al seu llibre "Criar amb humor". I això implica límits per a les mateixes mares, perquè no acceptin una càrrega excessiva, i també a les famílies, com la parella o els avis.
Això sí, "si cal una altra persona perquè cuidi la criatura també has de respectar la seva voluntat i trobar un equilibri entre necessitats i desigs", avisa Carreres.
També els infants han de tenir molts clars els límits i les normes de casa, segons la seva edat, inclosos els límits emocionals, perquè, si els pares no aprenem a gestionar-los, difícilment podrem educar els infants en les emocions:
► Els límits són "les línies vermelles innegociables" que no es poden traspassar --com no fer-se mal a un mateix ni als altres, per exemple--. Posar límits implica un missatge clar i concís, un to de veu respectuós, mirar la criatura als ulls i posar-se a la seva alçada, a més d'empatia amb l'infant i anticipació --establir-los al moment adequat--. També ser conseqüent i mantenir una rutina i uns hàbits.
► Les normes serveixen per regular la convivència i es poden flexibilitzar i canviar segons les circumstàncies --per exemple, potser a casa tenim la norma de no menjar al sofà, però si un dia es fa una festa de pijames o ens posem a veure una pel·lícula, es pot fer una excepció vigilant de no tacar-lo--.
Saber dir "no" és bàsic per educar en els límits, però també ho és no caure en el xantatge emocional i distingir clarament entre conseqüència i càstig.
"Si no reculls les joguines et quedes sense postres". Què té a veure una cosa amb l'altra?, es pregunta Carreres. Les conseqüències han d'estar relacionades amb la conducta o el comportament a corregir perquè, si no, es converteixen en amenaces que fan actuar l'infant per por del càstig, no perquè entengui què ha fet malament.
La gestió de conflictes implica normes clares que els infants puguin entendre, saber en quina fase de creixement estan --a vegades una rebequeria només és una resposta natural quan no poden explicar el que senten i no un pols als pares--, arribar a acords i, si no és possible, posar conseqüències lògiques, anticipades i respectuoses, que estiguin relacionades amb el que es vol corregir.
El xantatge emocional és una forma de manipulació que pot afectar l'autoestima, generar inseguretat i malmetre la confiança en els pares, segons assegura Carreres.
Què fer quan tot es fa una bola?
Per molts límits, normes, ajuda o informació que tinguis, hi ha dies que tot es fa bola i no pots més --per les hores de son acumulades, l'angoixa perquè no menja o té febre, l'estrès per conciliar criança i feina o l'excés de càrrega mental--.
"Necessites descansar, desconnectar, prémer l'interruptor de pausa", diu Carreres, un botó que no està enlloc, perquè la "mapaternitat" no es pot posar en mode avió.
En aquests casos, aconsella aquesta experta, has d'escoltar el propi cos abans no peti, recordar que les criatures són infants i que no podem pretendre que es comportin com adults, prioritzar el que és important i, si pots, prendre-t'ho amb humor:
"Quan et treguin de polleguera, quan estiguis esgotada, quan res surti com esperaves , pren-t'ho amb filosofia, riu i comparteix el neguit amb la tribu. Potser riure no és la solució als teus problemes, però és terapèutic i no et farà mal."
Carreres recomana anticipar tot el que es pugui i allunyar-nos del postureig i les xarxes socials que posen filtres irreals a la criança: "A casa teva es juga i s'embruta. No és de revista ni d'Instagram. Potser mai t'havies imaginat així com a mare o pare i t'has menjat moltes coses amb patates, però som persones, no màquines".
- ARXIVAT A:
- Menors
