La Boqueria, repte del nou consistori: "Som el photocall, però van a menjar a altres llocs"

El de la Boqueria és el mercat més antic de Barcelona, també és el més gran, l'únic que és un espai obert i el que té, amb molta diferència, més comerços. El més singular. En l'èxit de visitants té el principal problema; uns 19 milions l'any, més dels que rep La Sagrada Família, per posar només un exemple.

El problema és que d'aquests 19 milions de persones són poques les que hi entren amb el cistell per comprar. De compradors n'hi ha, clar que sí, perquè parades de producte fresc n'hi continua havent: de fruites i verdures, de carns, de xarcuteria, de peix i de pa. Però aquestes cada cop ho tenen més difícil.

De fet, els turistes fan el mateix que la majoria de nosaltres quan ens convertim en turistes en altres indrets: visitem els mercats perquè són un festival de colors, un termòmetre i un reflex de la societat.

Cromos d'un passat no tan llunyà

Manel Ripoll era el president de la Junta de Comerciants quan el 2006 gravàvem el reportatge del "30 Minuts": Boqueria, un mercat retratat. La conversa amb el senyor Ripoll era com passar les pàgines d'un àlbum de cromos i de curiositats.

Anècdotes del mercat que expliquen molt gràficament els canvis en la vida d'aquesta ciutat en l'últim segle. Com l'escàndol que hi va haver el dia que l'ajuntament va decidir que es tancaria els diumenges, allà pels anys 20 del segle passat. El Manel Ripoll guardava el record d'allò que li explicava la seva àvia, peixatera com ell, "això serà la ruïna!", clamava la gent pels passadissos.

Gairebé un segle més tard, mentre fèiem aquella gravació assistíem als últims dies d'un tipus de comerç que no tornaria.

La parada d'un "número", on només cabia un venedor i --potser-- el cabàs del nen acabat de néixer, les botigues especialitzades, com la que es dedicava només a la venda de tonyina, o el comerç d'aviram on la propietària encara mantenia un espai al soterrani on desplomava les aus. Allò ja és història.

La convivència entre parades de diversa tipologia

La viabilitat dels mercats va per barris; una frase feta que en aquest cas és literal, ja que aquests equipaments estan íntimament lligats a l'entorn. I encara més important, tots absolutament ho estan als hàbits de consum i a la manera de viure del veïnat i de la societat sencera.

La Boqueria, al mig de la Rambla i tocant al Raval, de barri en té poc.

A ningú se li escapa que hi ha molta oferta fora del mercat, amb botigues obertes a tota hora, la qual cosa ja és un fre per haver-se de desplaçar.

Afegeix-li que a la Boqueria el producte "de cistell" s'ha fet cada cop més selecte i que accedir a les parades de confiança des de mig matí al migdia és una carrera d'obstacles.

Ens ho diuen els clients que trobem comprant, i ens ho diuen els comerciants queixosos amb tant de turista que només va al mercat a menjar, a passejar i a deixar constància fotogràfica que han estat allà. S'entén l'èxit, la Boqueria és molt "instagrameable".

El Pere Ferré, de Cal Neguit, pagesos al Parc Agrari del Baix Llobregat amb parada al mercat des de 1877, sempre té a punt la bandera per reivindicar la venda de tota la vida. Ho diu molt gràficament: "Nosaltres som el photocall, però després van a comprar o a menjar a altres comerços!" Cal Neguit, com "les pageses" de la plaça de Sant Galderic, són de les poques verduleries-fruiteries que no s'han rendit al suc per endur.

El Pere Ferré, com el Xavi dels bolets Petràs, com la Rosa i la Francesca Gabaldà dels menuts Rosa, com el Sebas Ortiz de les carns Solé Capella, entre d'altres, ofereixen el servei a domicili a particulars, però sobretot a restaurants de tota la ciutat i de més enllà.

La gran qüestió, com salvar la compra tradicional i, alhora, permetre al visitant accedir a bars i a restaurants. Per la Rosa Gabaldà, que com tothom amb qui parlem s'afanya a advertir que la ciutat necessita el turisme, proposa una solució: separar el mercat en dues zones. Una per omplir el carret com s'ha fet sempre. L'altra per menjar.

El "take away"

Hi ha un tipus de botiga dedicada al menjar per entretenir el passavolant que a la Boqueria és tendència. Són parades que es reprodueixen amb molta facilitat.

Un exemple, les xarcuteries que despatxen paperines de pernil per passejar mentre es va picant. Les mateixes que venen formatges i embotits envasats al buit, preparats per viatjar a la maleta. Que hi pots anar a comprar 100 gramets de mortadel·la per al berenar de la nena? Sí, però no és la seva clientela habitual. S'han hagut d'adaptar al tipus de personal majoritari que entra al mercat.

Com les parades de fruites i verdures, on els taulells els ocupen macedònies, fruita tallada i sucs llestos per anar bevent. És el que el president de la Junta de Comerciants, Jordi Mas, defineix com a "take away en anarquia".

La seva fórmula per regular-ho seria que els comerços poguessin tenir una doble oferta, la del cistell i la degustació in situ, amb tamboret i possibilitat de beguda, com ja es fa a altres mercats de la ciutat com ara el del Ninot, o el de l'Illa Diagonal, que no és un mercat municipal. Aquesta opció --destaca Jordi Mas-- hauria de ser voluntària de cada comerciant. Però això, ara com ara, aquí està prohibit.

Un reglament pendent

Màxim López és el gerent de l'entitat de la qual depenen els mercats municipals de Barcelona, l'Institut Municipal de Mercats. Ell no hi veu problema al "take away" per anar menjant pel mig dels passadissos del mercat, "és l'essència dels mercats", diu, "hem anat per tot el món i quan anem als mercats, mengem!".

Augmentar l'oferta de taula o tamboret no està en el guió de l'IMMB. És una de les qüestions que haurà de resoldre el futur reglament de la Boqueria, pendent des del 2017 i que la pandèmia va aturar.

Els comerciants, escèptics: "no ens escolten", ens diu el Jordi Mas. Mentre la màxima autoritat de l'IMMB assegura que "el nou Pla no està definit i treballarem conjuntament amb els comerciants i amb els representants del barri per fer-lo.

"La línia prioritària és l'abastiment de producte fresc"

La gestió del turisme invasiu és una patata molt calenta quan es pensa en el futur de la Boqueria. "No volem ser una botiga de souvenirs!" exclama Jordi Mas. Però girem la vista i el que ens faltava veure: sangria en ampolletes amb forma de flamenca i barret cordovès que es venen en parades del bell mig del passadís central.

En certa ocasió, poc abans de la pandèmia, el Jordi Asín, del desaparegut Bar Pinotxo, ens va deixar anar una reflexió: "la gent ens visita perquè justament som un mercat tradicional, si deixem de ser-ho, què vindran a buscar?"

Només cal recordar les imatges d'aquest mercat durant el confinament. Mentre els altres anaven fent, amb les limitacions que la covid imposava, la Boqueria es veia buida i amb la majoria de persianes abaixades. Un escàner de la realitat del mercat.

Entre el tòpic i la metàfora, la Boqueria és un clar exemple del peix que es mossega la cua. Un equipament que es debat entre la supervivència de la venda tradicional --amb l'adequació als hàbits i demandes dels consumidors-- i la conversió al monocultiu de la restauració més o menys encoberta.

No és només una qüestió de rendibilitat econòmica. Al món funcionen i molt els antics mercats que aprofiten el nom i l'edifici d'una antiga plaça de vendre, com ara el mercat de San Miguel de Madrid, totalment dedicat a la degustació.

A Barcelona està en joc com servirà a la comunitat el principal aparador de la nostra cultura.