La troballa que trastoca l'evolució dels ocells: una dent i un os de fa 67 milions d'anys

Una dent i un os del paladar de fa 67 milions d'anys faran reescriure la història evolutiva dels ocells. Les restes pertanyen a un ocell no volador i dentat, emparentat amb estruços i kiwis.

L'estudi de les restes l'ha fet un equip de la Universitat de Cambridge encapçalat per Juan Benito i Daniel Field i s'ha publicat a la revista Nature.

Tots els ocells, vius o extingits, es divideixen en dos grans superordres. Un és el dels paleògnats, format per cinc ordres vius i quatre d'extints. La majoria tenen o tenien colls i cames llargs, i estaven més especialitzats per córrer.

Entre altres, aquí hi entren els estruços, els emús, els casuaris, que es distribueixen per Austràlia i Nova Guinea, i els tinamús, que s'estenen des de Mèxic fins a la Patagònia. Tots es distingeixen per tenir cranis rígids i una juntura no flexible en el paladar.

El seu nom significa "mandíbula antiga", i es creia que havien donat lloc als neògnats, que comprèn més de 11.000 espècies, totes les que no són paleògnats. Tenen cranis més solts i una articulació en el paladar.

La hipòtesi que aquests provenien dels paleògnats era difícil de comprovar, perquè els elements palatals difícilment es conserven en el registre fòssil.

Però la resposta s'ha trobat en unes restes que durant uns vint anys s'havia conservat i estudiat al Museu d'Història Natural de Maastricht, als Països Baixos. Eren restes d'ocell, ossos i una dent, encaixades parcialment en una pedra. S'havien trobat a Lieja, a Bèlgica.

Més gros i més jove que els seus parents

El 2018, Juan Benito va començar a estudiar el fòssil a Cambridge. Tot i que primer semblava que els ossos a la pedra no eren del crani, anàlisis més detallades i amb escàners 3D, a més de l'estudi d'un os similar d'una altra espècie, van permetre comprovar que es tractava d'ossos com el que els ocells actuals tenen a la part superior del bec i que s'anomena pterigoide.

La reconstrucció del paladar era pràcticament idèntica a la dels ocells actuals, inclosos ànecs i gallines. I això suggereix que l'evolució havia estat inversa a la que es creia: el crani dels neògnats hauria sorgit primer i n'hauria derivat després el dels paleògnats.

L'ocell devia pesar 1,5 quilos, i els científics el van anomenar Janavis finalidens, per Janus, el déu romà dels principis, els finals i les transicions, amb l'afegit d'avis, ocell, i per la combinació dels mots llatins finalis, final, i dens, dent.

El Janavis finalidens és el parent més proper conegut de l'ocell marí i dentat Ichthyornis, però entre dues i tretze vegades més gros i entre 10 i 20 milions d'anys més jove. Això significa que aquesta classe encara existia cap al final del cretàcic, fa una mica més de 60 milions d'anys.

Ara queda seguir estudiant aquests trets evolutius en el conjunt dels ocells, però com diu Christopher R. Torres, de la Universitat d'Ohio, en un comentari que acompanya l'article, restes com les del Janavis "proporcionen un nou i intrigant context a prendre en consideració". Aquesta i altres espècies properes tenen molt a explicar-nos, afirma, i moltes respostes a preguntes sobre la pèrdua d'alguns ossos en els ocells actuals es trobaran buscant-les en el bec d'exemplars com aquest.