Un palestí entre les destrosses al camp de refugiats de Khan Yunis, a la Franja de Gaza (Reuters/Hatem Khaled)
ANÀLISI

L'alto el foc a Gaza, entre l'esperança i l'escepticisme

Alguns socis de Netanyahu l'animen a reprendre la guerra un cop acabi la primera fase, però la influència de Trump podria pesar més

Actualitzat

"Si Netanyahu volgués de debò arribar a un acord d'alliberament dels ostatges, no portarien tant temps a Gaza", em va dir a finals d'any el Yehuda, pare del Nimrod, un dels 98 ostatges de Hamas. Sumit en la resignació, el Yehuda es mirava amb escepticisme els rumors que parlaven de la proximitat d'un possible un alto el foc, perquè aquesta història ja l'havia sentit massa vegades durant l'últim any. 

I no li faltava raó. L'acord que s'ha acabat aprovant aquesta setmana és, en essència, el mateix que hi ha hagut sobre la taula durant mesos. Ho va destacar l'encara president nord-americà, Joe Biden, per apuntar-se el punt, després que l'home que el substituirà a la Casa Blanca, Donald Trump, se li avancés per xarxes i s'atribuís l'èxit de l'acord.

Familiars i amics dels ostatges han pressionat el govern de Netanyahu perquè pacti l'alliberament dels capturats (Itai Ron/Reuters)

Una casualitat capritxosa

Si la proposta és la mateixa que fins ara mantenia els dos bàndols tan allunyats, per què s'ha arribat a l'entesa just ara?

Israel assegura que aquest era el moment ideal, amb Hamas debilitat. És exactament el mateix raonament que va utilitzar amb l'altre alto el foc aprovat en aquests últims mesos: el que va firmar amb Hezbollah al Líban. Les dates, però, són capritxoses i desdibuixen la sobirania total que Netanyahu assegura que té en la presa de decisions.

5 de novembre del 2024: Trump guanya les eleccions nord-americanes. Tres setmanes després, Israel aprova l'alto el foc amb Hezbollah. 20 de gener del 2025: Trump pren possessió del càrrec com a president dels Estats Units. Dos dies abans, Israel aprova l'alto el foc amb Hamas. Una coincidència massa curiosa per creure en la casualitat.

L'expresident dels Estats Units, Donald Trump, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a Jerusalem, el 2017 (Reuters/Ronen Zvulun)

La temptació viu al costat

La influència de Trump –"no vull guerres", va declarar en el seu discurs de victòria– ha estat clau per arribar aquesta treva, i podria ser-ho també perquè sobrevisqui al pas del temps. Els discursos del passat ens convidarien a ser més pessimistes si la cosa depengués exclusivament de Netanyahu, que en diverses ocasions ha parlat de "victòria total" i de "destrucció completa de Hamas"; dos objectius que no ha complert.

S'encarreguen de recordar-l'hi sovint els seus socis de govern situats a la ultradreta: els ministres Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich. De fet, ells dos voldrien anar molt més enllà i colonitzar directament la Franja de Gaza. Per això estan absolutament en contra de l'acord. I per això animen Netanyahu –més ben dit, li fan xantatge– perquè trenqui l'acord després de la primera fase, quan Israel haurà recuperat tots els ostatges que no són homes en edat militar. "Si firmes l'acord, plego", va dir Ben-Gvir. "Si no reprens la guerra, plego", va dir Smotrich.

Els ministres Bezalel Smotrich (esquerra) i Itamar Ben-Gvir

Netanyahu sembla que s'hauria guardat un as a la màniga, segons informa la televisió privada israeliana Chanel 12. Una clàusula acordada amb els Estats Units que li permetria tornar a fer la guerra contra Hamas si considera que el grup islamista ha comès una violació del pacte. Una carta que també té amb Hezbollah al Líban. La baralla de Netanyahu és variada, i també el seu repertori de trucs. 

"Encara que firmin l'acord, ningú em garanteix que tornaré a veure el meu fill", em va dir el Yehuda. El seu fill, de 20 anys, estava fent el servei militar quan Hamas el va segrestar el 7 d'octubre del 2023 i, per tant, serà dels últims a ser retornats. Si és que ho acaba sent. "Netanyahu és perfectament capaç de sacrificar els soldats per assolir els seus objectius", deia quan les negociacions a Qatar estaven pràcticament congelades.
 

Qui pensa en Cisjordània?

La guerra a Gaza ha posat fi a la vida de gairebé 47.000 palestins, segons fonts oficials de Hamas; una dada que molts experts temen que pot ser molt pitjor –The Lancet calcula que aquesta xifra és, en realitat, un 40% més alta– i que podria augmentar encara més quan s'aixequi tota la runa que ara mateix dibuixa un paisatge desolador. És obvi que, en les pròximes setmanes i mesos, l'atenció mediàtica estarà posada en la Franja: en el compliment del que s'ha acordat, en l'intercanvi de presoners per ostatges i en el futur d'aquest territori costaner.

Munts de runa a la Ciutat de Gaza (Reuters/Hatem Khaled)

Ho vol aprofitar Israel per augmentar la seva presència a Cisjordània, que en aquests moments és un polvorí que l'Autoritat Palestina –molt impopular entre la població– no aconsegueix controlar. De moment, el ministre de Defensa, Israel Katz, ja ha decidit que els cinc colons jueus detinguts administrativament seran alliberats. Parlem de sospitosos d'incendiar cases i d'atacar palestins. El missatge que envia el govern és clar: carta blanca per als colons a Cisjordània. 

Segons la televisió pública israeliana, Netanyahu hauria assegurat, durant la reunió del gabinet de seguretat que ha aprovat l'alto el foc a Gaza, el seu compromís d'enfortir la defensa i la seguretat a Cisjordània i de minvar les capacitats de les "organitzacions terroristes" que s'hi amaguen.

Sense anar més lluny, aquesta setmana l'exèrcit israelià ha matat sis palestins en un atac amb drons al camp de refugiats de Jenín. La notícia, en plena negociació per Gaza, ha passat desapercebuda. 

ARXIVAT A:
Guerra a GazaIsraelPalestinaGaza
NOTÍCIES RELACIONADES
Anar al contingut