Per què l'Everest creix més que els altres vuitmils de l'Himàlaia i com hi influeix un riu
La pèrdua de terra per l'erosió del riu Arun empeny la muntanya cap amunt, fins a dos mil·límetres l'any
L'Everest no és només la muntanya més alta de la Terra, sinó que cada any el seu cim guanya uns mil·límetres d'altitud. Això no hauria de sorprendre, perquè tota la serralada de l'Himàlaia continua creixent.
Però un grup de científics de la University College de Londres i la Universitat de Geociències de la Xina ha descobert per què es manté com el vuitmil més gran del món.
L'Everest ha guanyat entre 15 i 50 metres d'altura en els darrers 89.000 anys. Això es deu a l'erosió acumulada per la proximitat del riu Arun, a 75 quilòmetres de la muntanya, que continua esculpint un imponent congost.
L'efecte de milers d'anys d'erosió
El riu Arun transcorre a l'est de l'Everest i es fon amb el sistema fluvial del Kosi, de més cabal: durant mil·lennis, l'erosió ha arrossegat milers de milions de tones de terra i sediments.
La pèrdua d'aquesta massa de terra empeny la muntanya cap amunt, fins a dos mil·límetres l'any. L'Everest --Chomolungma en tibetà o Sagarmatha en nepalí-- mesura 8.849 metres d'altitud, uns 250 metres per sobre del K2, el següent pic més alt de l'Himàlaia i del món.
De fet, l'altura de l'Everest es considera anòmalament alta per la serralada. L'altura del K2, el Kangchenjunga i el Lhotse només difereixen entre si uns 120 metres. Ara bé: els geòlegs insisteixen que la diferència es deu principalment al factor tectònic, si bé el fluvial seria responsable d'un terç del diferencial d'altura de l'Everest.
Segons l'estudi, publicat a Nature Geoscience, part d'aquesta anomalia s'explica per la força d'elevació per la pressió de l'escorça terrestre, després que el riu Arun hagi erosionat una quantitat considerable de roques i sòl.
És l'efecte anomenat rebot isostàtic: una secció de l'escorça terrestre perd massa, es flexiona i "flota" cap amunt. Això es deu al fet que la pressió del mantell líquid de sota és més gran que la força descendent de la gravetat provocada per la pèrdua de massa.
Dit d'una altra manera: l'Everest i els seus pics veïns creixen perquè el rebot isostàtic els eleva més de pressa que el desgast de l'erosió. Ho detalla Adam Smith, un dels autors de la investigació:
"A mesura que el sistema fluvial proper es va aprofundint, la pèrdua de materials provoca que la muntanya broti cap amunt. És com treure pes a aquella massa flotant."
Es tracta d'un procés gradual, d'uns dos mil·límetres a l'any, però al llarg dels períodes geològics pot suposar una diferència significativa a la superfície del planeta Terra.
L'estudi s'ha fet mitjançant models numèrics comparant-los amb la topografia existent. La simulació mostra com l'Arun s'ha fusionat amb la xarxa fluvial del Kosi: això va provocar una erosió fluvial més gran a mesura que el riu s'adaptava a la seva nova trajectòria, de l'est virant cap al sud.
Com a resultat, es va crear la profunda gola de l'Arun. En aquest temps, el riu s'ha encaixat a uns 700 metres de profunditat.
Si bé l'elevació de l'Everest s'hauria contingut amb l'erosió del riu, la retirada sobtada de massa per la creació del congost va fer que l'Everest ho compensés amb un aixecament de la superfície.
"A mesura que l'Arun excava valls més profundes, la terra circumdant, inclòs l'Everest, s'eleva com a resposta. Aquesta elevació és la manera que la Terra mantingui l'equilibri compensant la massa eliminada per l'erosió fluvial", conclou la investigació.
