Retrobar la mare biològica 20 anys després: "Imagina't que no la pugui estimar"

Molts joves adoptats en la infantesa entren a l'edat adulta amb l'anhel de retrobar els seus orígens biològics, un procés ple d'emocions contradictòries, d'esperances i de pors. Cada família té la seva història, i aquesta, com totes, és personal i intransferible.

La Larissa, la Stefany i la Vitoria, germanes de mare, van arribar a Barcelona ara fa poc més de vint anys, adoptades al Brasil per una parella catalana. La nova família les esperava a l'aeroport, amb aquella expectació i aquella alegria exultant que hem vist tantes vegades per televisió.

Una alegria que les nenes, de vuit, cinc i tres anys, no compartien. "Nosaltres estàvem desorientades i tristes, havíem perdut tot el que coneixíem i estimàvem", explica la Larissa:

"Em sentia culpable de la meva tristesa: era incòmoda, entre tanta felicitat."

L'últim record que tenien de la seva mare biològica, la Daniela, era de quan anava a veure-les a l'orfenat on s'havia vist obligada a deixar-les:

"Venia i saltava el mur de l'orfenat, cridant i plorant, desesperada. Li havien explicat que havia perdut la custòdia i que ens adoptarien, i ella va entrar en un estat de bogeria."

La Daniela era molt jove. A la Larissa, la filla gran, la va tenir només amb 15 anys. Les altres dues van venir seguides, de pares diferents i en un entorn molt pobre, en un barri de faveles a la ciutat de Campo Grande, a l'estat de Mato Grosso.

La Daniela s'havia enganxat a les drogues, i l'àvia, que era qui aguantava la família, no podia fer-se càrrec de tanta criatura. Van deixar les nenes en un orfenat, una pràctica allà força habitual, fins que la mare estigués en situació de recuperar-les. Però els serveis socials tenien uns altres plans.

"Un dia ens van dir: 'Coneixereu els vostres pares.' Els nostres pares? Nosaltres ja en tenim, de pares..." Només amb vuit anys, la Larissa va lluitar per mantenir unides les tres germanes. "Hem d'anar totes juntes, sempre", deia. "Perquè a vegades venien possibles adoptants i deien: 'Només en volem una' o 'en volem només dues'." Sempre agrairan als seus pares catalans que les adoptessin a totes tres.

Unes vides marcades per l'adopció

Avui la Larissa és terapeuta, especialista en adopcions. La seva experiència personal i els seus estudis l'han portada a tractar joves i famílies immersos en processos adoptius.

La Stefany és futbolista professional. Va estudiar becada als Estats Units i ha jugat a Mèxic, a Los Angeles i a Istanbul, i ara ha tornat a Catalunya.

La Vitoria, la més jove, comença una carrera de model. Fins i tot ella, tan petita quan va ser adoptada, ha crescut amb l'anhel de retrobar un dia la mare de qui la van separar en plena infància:

"Devia tenir quatre o cinc anys, i recordo agenollar-me davant la finestra, sobre el llit, i resar i demanar per la meva mare, que estigués bé, que tingués un llit on dormir, una casa amb quatre parets i menjar..."

La Stefany recorda haver estat una nena "enfadada". La Larissa va viure llargues temporades de tristesa i una adolescència complicada.

D'una manera o una altra, totes tres han patit el dolor inherent a moltes adopcions, que la Larissa defineix com la ferida de la separació de la mare. Per això ja fa temps que van començar a buscar-la, amb molt poques dades, a través de les xarxes socials.

I una nit la Vitoria, remenant cel i terra, la va trobar. "No sabia si era un somni", diu la Larissa; "pessiga'm, pessiga'm!, deia". De seguida van saber que la Daniela també les buscava, desesperadament, feia deu anys:

"No he deixat de pensar en elles ni un sol dia de la meva vida... Tenia por que s'haguessin endut les meves filles per fer tràfic d'òrgans, per a la prostitució infantil, per a esclavatge... Tenia por de tot. Hi somiava molt, molt. En els somnis em deien: 'Mama, vine a buscar-me!'"

Avui la Daniela ha refet la seva vida, està casada amb en Fabio i té una altra filla, la Gi.

"Estàs boja, si no la coneixem de res!"

L'estiu passat, la Larissa va convidar la mare biològica, amb la seva família, a visitar-les a Catalunya. "Estàs boja, Larissa, si no la coneixem de res, encara que sigui la nostra mare!", va dir la Stefany en un primer moment.

El documental comença, justament, en el moment que van a buscar-la a l'aeroport, amb els nervis a flor de pell i les cames tremolant. Totes les expectatives, les esperances, les pors i les incerteses de la seva vida estaven en joc. Aconseguirien connectar-hi? La veurien com la mare que van perdre, com la que han somiat des de la infantesa?

"Mãe vol dir mare", el documental, les acompanya durant les setmanes que van conviure amb la mare biològica, unes setmanes de mutu redescobriment i plenes d'emocions contradictòries.

Cada història familiar és diferent i no es pot comparar amb cap altra. Però la personalitat serena i reflexiva de les tres germanes, i la humanitat de la Daniela, la seva mare biològica, fan d'aquesta una història única, narrada per la Larissa i amb la veu de totes elles.

Només hi ha una part de la història, importantíssima, que no apareix. Són els pares adoptius de les protagonistes, que s'han estimat més protegir la seva intimitat. La Daniela, que els va conèixer, només en té bones paraules. "Van ser uns pares meravellosos, gràcies a Déu. Els estic molt agraïda, perquè les han cuidat amb molt d'amor i estima", diu.

La recerca dels orígens

Les tres germanes, en un seguit de converses, parlen amb naturalitat sobre els grans conflictes dels adoptats que busquen els seus orígens: com compaginar l'amor pels pares adoptius i pels biològics? És possible recuperar una relació maternofilial amb una mare a qui no s'ha vist en vint anys i que ja es donava per perduda?

És en aquestes converses on el documental entra a fons en l'aspecte menys conegut de les adopcions: l'anomenada recerca dels orígens. Cada cop són més els nois i noies adoptats que quan arriben a l'edat adulta senten la necessitat de trobar la seva família biològica.

Un procés sovint molt complicat, moltes vegades impossible, i sempre de resultat incert. El de la Larissa i les seves germanes és només un dels casos que van sorgint a Catalunya ara que els fills del boom adoptiu dels anys noranta s'han fet grans. Els experts aconsellen fer sempre aquest procés amb un bon acompanyament psicològic i amb suport familiar.

El documental "Mãe vol dir mare" va néixer arran de l'elaboració d'un documental previ, "Adoptats, amb l'amor no n'hi havia prou", estrenat a 3Cat ara fa un any, en què apareixien la Larissa, la Stefany i la Vitoria abans del retrobament amb la seva mare biològica.

La confiança que es va establir aleshores amb l'equip del "Sense ficció" ha permès accedir ara a moments tan íntims i emotius de la vida familiar i que les tres germanes acceptin compartir les seves converses davant les càmeres.