Ser dona i patir càncer al medi rural: "Lluny dels tractaments i sola al poble"
Una exposició a Lleida posa en evidència la necessitat de tenir un accés més directe als tractaments mèdics i psicològics
Estela Busoms González
Periodista de Catalunya Ràdio a la demarcació de Lleida
Les dones que pateixen càncer al món rural reclamen tenir un accés més directe als tractaments mèdics i psicològics.
Una exposició itinerant --que ha començat el seu periple a Lleida-- recull el testimoni de diferents dones afectades que relaten com l'aïllament, el fet de ser lluny dels serveis sanitaris i de suport psicològic dificulta encara més una etapa ja prou delicada des del punt de vista físic i emocional.
És un desequilibri que té moltes cares i afecta el conjunt de la població que viu lluny dels grans hospitals. I que les dones pateixen especialment perquè sovint, quan es posen malaltes, cau la principal cuidadora familiar, un fet que ho trasbalsa tot i que viuen amb molta pressió.
Entre la distància i l'aïllament
Els principals problemes que totes destaquen són la distància que han de recórrer per rebre tractament i l'aïllament que viuen en petits nuclis de població.
És el cas de la Montse, que viu en un poble de 20 habitants de les Valls de Valira, a l'Alt Urgell, i fa set anys que lluita contra un càncer de ronyó.
"Què ens passa? Que com que tothom fa seva vida i tothom té la seva feina, tu et quedes lluny del tractaments i sola al poble."
La María José, que és de Ribera d'Urgellet, també a l'Alt Urgell, va passar un càncer de pit durant la pandèmia i recorda com havia de fer "dues hores de camí per arribar a fer el tractament de mitja hora i tornar a fer dues hores per tornar a casa".
Davant de tot això, tenen una reivindicació molt evident que explica la Marta, d'Esterri d'Àneu:
"Ens agradaria veure que les millores es van apropant cap al nostre territori, que no haguem d'aixecar-nos a les cinc del matí per anar a fer la quimioteràpia i tornar a casa a les deu de la nit."
La Marta admet que ja hi ha millores en procés, però vol "més fets que paraules" i que s'apropin els serveis a tots els territoris, que es descentralitzin i hi hagi un equilibri territorial.
A Barcelona i al Pallars, res a veure
Un altre cas és el de la Carme. Ella va rebre tractament quan vivia a Barcelona. Ara viu a Sort i dona suport a les afectades del Pallars.
Ho fa perquè quan ella era a Barcelona anava i venia del tractament en un moment. Des del Pallars, la visió és tota una altra:
"Hi ha persones que viuen a tres hores de Barcelona o a dues de Lleida i han d'anar i venir per fer el tractament. Això requereix un treball mental important perquè les pacients no es poden estirar al sofà de casa a descansar fins moltes hores després. És un esforç afegit."
Ara mateix ja es fan alguns tractaments de quimioteràpia als hospitals de Vielha, la Seu d'Urgell i Tremp, però, segons l'associació contra el càncer de Lleida, el servei encara queda molt curt per cobrir les necessitats de malaltes i malalts.
L'exposició "Apropant distàncies, dona i càncer al món rural", que posa llum a tota aquesta realitat, estarà uns dies a la galeria del pati de l'Institut d'Estudis Ilerdencs de Lleida abans de començar una gira itinerant pel territori.
