"Teníem tres minuts per reaccionar": un pilot narra un amaratge d'emergència al golf de Califòrnia

Un home que vesteix una armilla salvavides groga flota a l'aigua, en ple golf de Califòrnia, mentre es grava amb el telèfon mòbil: "Estem esperant que ens rescatin. Poden trigar una estona." La selfie que es va fer s'ha fet viral a les xarxes socials.

A Michael MacDonald, Mike, pilot d'avió, se li va aturar de cop i volta el motor de l'avioneta quan volava a 450 metres per sobre el mar, a 11 quilòmetres de la costa. Després de sobreviure miraculosament, va decidir documentar el rescat per al record. 

El divendres 18 d'abril, en Mike acompanyava una biòloga marina que volia volar prou a prop de l'aigua per poder observar-ne la vida salvatge. En concret, pretenien veure "grans mamífers a l'aigua: balenes, concretament, orques". 

Quan ja portaven 3 de les 4 hores previstes de vol, de sobte va deixar de sentir-se el soroll del motor:

"Quan el motor es va aturar, de sobte es va fer el silenci a l'avió. És una sensació com una punxada a l'estómac, com: 'Em sembla tindrem problemes.'"

Tres minuts per preparar-se per a l'impacte

En Mike, de 47 anys, acumula moltes hores de vol: ha pilotat des del 2012 i coneix molt bé el procediment que cal seguir en cas d'un aterratge forçós, tot i que fins ara no n'havia hagut de fer cap. 

Sabia que havia de procedir com un aterratge normal i que, sense motor, només podia planejar mentre descendia 150 metres cada minut. Al cap de tres minuts tocaria aigua.

Els primers 90 segons, en Mike es va dedicar a mirar de descobrir quin era el problema que havia fet fallar el motor. 

Després d'aquell llarg minut i mig, es va adonar que la millor opció era preparar-se per a l'inevitable impacte. 

Amb prou feines va tenir temps de recordar el procediment, estrenye's el cinturó, assegurar-se que les portes estaven obertes i passar un coixí a la passatgera que l'acompanyava perquè es protegís la cara de la ferralla que es desprendria en el xoc.

"L'últim segon va ser com si un monstre marí ens xuclés cap a sota l'aigua", recorda el Mike, que també ha explicat com el xoc els va "tirar endavant, va trencar el parabrisa i va capgirar l'aparell".

Un cop cap per avall, l'aigua va entrar amb força i en Mike va veure com la biòloga marina tenia problemes per sortir i va nedar cap a ella. 

Finalment, va aconseguir descordar-se el cinturó i estirar el cordó de seguretat de l'armilla perquè s'inflés automàticament. 

"Ella va sortir per la mateixa porta que jo, cap a mi. La vaig agafar, li vaig treure els cinturons de l'armilla de flotació i ens vam allunyar uns metres de l'avió."

Ell no va tenir tanta sort: el mecanisme de l'armilla va fallar i va haver d'inflar-la manualment: "Per sort soc gaiter, així que no va ser gaire difícil", ha explicat amb bon humor a diferents mitjans internacionals.

En Mike recorda la imatge abans que l'aparell s'enfonsés del tot: "Vaig poder veure com començava a pujar l'aigua. La cua es va aixecar de forma molt semblant a com ho va fer el Titanic en els últims moments." L'avió, poc temps després, va desaparèixer i només de tant en tant apareixien petites restes flotant.

Poc després, el seu telèfon li va vibrar a la cuixa: encara funcionava i estava rebent una trucada.

El va eixugar i va parlar amb algú de la seva oficina que havia rebut un avís que alguna cosa estava anant malament: "Al principi no sentia res, així que vaig començar a parlar." MacDonald va donar la seva ubicació sense tenir molt clar si el sentien: "7 milles a l'est de Punta Arena i 10 milles al sud-est d'Isla Cerralvo". 

"Llavors vaig callar i vaig poder sentir, de forma cristal·lina: 'Ja estic parlant amb els rescatats'."

"Ara és com la meva germana"

Van estar flotant a l'aigua unes dues hores durant les quals en Mike va calmar la passatgera: "Vaig explicar-li alguns acudits i la vaig fer riure un parell de vegades."

Finalment, va arribar Salvament Marítim, que tenia informació precisa de l'accident gràcies a la telemetria de l'aparell, i els van rescatar. Gràcies a la professionalitat del Mike, l'experiència no va ser gaire dramàtica:

"No vaig sentir pànic en cap moment perquè sentia que tenia una feina a fer: la meva missió era assegurar-me que la meva passatgera estigués segura. I vaig haver de centrar-me en ella, intentant mantenir-la tranquil·la."

Des de llavors, MacDonald diu que ell i la biòloga marina han creat un vincle gràcies a l'experiència compartida: "Ara és la meva germaneta", assegura.