Trump valora si la guerra de Netanyahu contra l'Iran és també la seva
Netanyahu ha començat una guerra total contra l'Iran, amb el suport incert dels EUA
Escrit està des de les repetides operacions encobertes d'Israel contra l'Iran al llarg de tot l'any passat. Els bombardejos de Gaza, el Líban i Síria només eren els entrants al plat principal del menú bèl·lic ideat per Netanyahu. Feia més de 10 anys que el confeccionava. D'abans dels acords --exitosos-- d'Obama amb Teheran del 2015 pel control del programa nuclear iranià.
L'atac de Hamas del 7 d'octubre del 2023 li va encendre els fogons per posar l'Iran a la cassola. Només calia esperar una victòria de Trump per arribar al punt d'ebullició. I ja hi som.
Biden, semàfor vermell
El president Biden repetidament s'havia proclamat "sionista". Va finançar i armar fins al seu últim dia a la Casa Blanca la resposta absolutament desproporcionada d'Israel contra Gaza. Tant, que hi és majoritària l'acusació de genocidi entre experts i organitzacions prodrets humans.
Però Biden, potser fins i tot com a "sionista", va considerar que entrar en guerra directa i oberta contra l'Iran no interessava Israel, molt menys els Estats Units.
Va mantenir el semàfor vermell a Netanyahu. Fins i tot quan el primer ministre israelià va intentar portar la situació als límits de la provocació, amb repetits assassinats de comandaments i enllaços militars iranians a Beirut i Damasc i el del líder de Hamas Ismail Haniyeh a Teheran, mentre assistia a la presa de possessió del nou president iranià Masoud Pezeshkian el juliol passat.
Conreu de guerra
Biden va aconseguir evitar la guerra de Netanyahu contra l'Iran a base de concessions a les parts. A la primavera i la tardor de l'any passat, Teheran i Tel-Aviv van protagonitzar els dos primers bombardejos directes que mai havien fet l'un al territori de l'altre. Minimitzats per tots, sobretot per voluntat de Washington.
Era evident que el règim iranià, afeblit per les sancions i amb la popularitat interna sota mínims, no volia la guerra. El govern de Netanyahu la volia més que mai, però, necessitava uns Estats Units que no tenia.
Biden, a través de tercers canals, va aconseguir contenir la confrontació. L'Iran en tenia prou de fer un gest ofensiu més o menys acordat per evitar la guerra total. A Netanyahu li va concedir permís per entrar a Rafah i reocupar tota la Franja de Gaza a sang i a foc.
Amb Trump tot s'hi val
Pocs mandataris al món es van alegrar de la victòria de Trump el novembre passat. L'excepció, els dos que mantenien guerres d'ocupació, i no és gaire clar per quin ordre: Vladímir Putin i Benjamin Netanyahu.
Molt conscients que Trump no és home de normes, molt menys de legalitat i d'institucions internacionals. Amb ell, tot s'hi valdria, especialment pels que anomena "winners" (guanyadors), els poderosos; en contraposició als "losers" (perdedors), sovint les seves víctimes.
Ucraïna es bat en retirada. Gaza ja no existeix com a espai habitable. Han passat cinc mesos des de la seva presa de possessió. Per Netanyahu prou temps per passar a la segona fase: l'Iran.
La Guerra és la solució
Va ser dos dies abans de la sisena reunió bilateral convocada a Oman entre negociadors nord-americans i iranians per negociar un acord sobre el programa nuclear de Teheran. Divendres passat. Israel obria una guerra total contra l'Iran.
Netanyahu era conscient de les possibilitats que les parts arribessin a algun tipus d'entesa amb la imprevisibilitat que caracteritza Trump. Li havia costat prou convèncer-lo en el seu primer mandat de trencar l'acord firmat per Obama tres anys abans, el 2015.
Arran de l'abrogació nord-americana, l'Iran també va sortir de l'acord i va començar a enriquir urani perillosament a prop dels percentatges necessaris per a l'ús militar. Netanyahu havia aconseguit que es complís l'autoprofecia. No era qüestió, ara, que se li tornés a tancar amb un altre acord la finestra d'oportunitat d'anar a la guerra.
Els EUA com a proxy
Ningú sap quin tipus d'autorització, ni si n'hi va haver cap, hauria rebut Israel dels Estats Units per obrir una nova guerra. Probablement, Netanyahu va maniobrar en el laberint de contradiccions en què es belluga l'administració Trump. El que sí que sap tothom és que l'Iran és un enemic massa gran en tots els sentits per a una victòria d'Israel en solitari.
El més evident està en el terreny del programa nuclear que Netanyahu vol fer creure, precisament, que és el seu principal objectiu. No és destructible amb el material militar de què disposa. Ben protegit sota terra, sobretot la instal·lació puntera de Fordow, a 500 metres de profunditat, requeriria com a mínim diverses de les grans bombes antibúnquer de més de 14 tones que només tenen els arsenals nord-americans.
El missatge és clar. Ell comença la guerra com un esquer perquè l'acabin els Estats Units.
"Make Israel great again"
La invitació a la guerra de Netanyahu entra clarament en contradicció amb les promeses electorals aïllacionistes de Trump i els seus col·laboradors coneguts com a MAGAs (Make America Great Again): lluita contra la immigració, proteccionisme econòmic, retirada de conflictes internacionals actuant com a "pacificador".
És difícil calcular els costos pel contribuent nord-americà de la guerra permanent de Netanyahu des de fa més de 20 mesos. El Projecte Costos de la Guerra nord-americà xifra en un mínim de 18.000 milions només les despeses de lliurar a Israel 15.000 míssils i 57.000 obusos d'artilleria. Sense comptar les ajudes anuals de 4.000 milions més, els recanvis d'aviació i diverses assistències complementàries.
Els costos d'una guerra amb l'Iran multiplicarien exponencialment les xifres. A títol d'exemple, The Economic Times calcula que Israel gasta al dia, des de divendres, 750 milions de dòlars només en armament per atacar l'Iran.
No és estrany que creixi l'oposició de proteccionistes i aïllacionistes dins l'administració nord-americana.
"Drop" Israel
"Deixem caure Israel. Deixem que lluitin les seves guerres", escrivia en el seu butlletí Tucker Carlson just divendres passat, quan Israel arrencava els atacs en territori iranià.
Carlson, comentarista polític ultraconservador amb línia directa amb Trump, és un dels ideòlegs MAGA més influents en l'univers del president. I li recorda dia sí, dia també, que l'israelià és "un govern amb set de guerra" i que un atac a l'Iran "podria crear una nova generació de terroristes".
D'altres se senten enganyats pel que consideren "voluntat d'intoxicació" del govern israelià, amb filtracions hores abans de l'atac de suposats informes secrets que asseguraven que l'Iran estava a les portes d'obtenir l'arma nuclear.
Segons el The Wall Street Journal, els serveis secrets nord-americans, fins i tot, qüestionen la major: que l'Iran hagi anat més enllà d'obtenir els coneixements amb mostres per fabricar "la bomba". I els coneixements en si mateixos no es poden destruir, per més que Israel ja ha matat una desena de científics iranians.
"El lobby"
Les últimes enquestes publicades als Estats Units mostren que al voltant del 60% de la població, i en tots els casos sempre la majoria de nord-americans, estan en contra que els Estats Units entrin en guerra contra l'Iran.
Però les relacions entre els Estats Units i Israel, sobretot el suport incondicional que rep l'estat jueu de Washington des dels anys 70 del segle passat, sovint no s'han basat en la primacia dels interessos nord-americans quan han estat divergents amb els israelians.
Aquí hi juga un paper clau el lobby sionista, encarnat sobretot en l'American Israel Public Affairs Committee (AIPAC). La presentació és prou clara "fem costat als que estan amb Israel... Som un comitè d'acció política (lobby) proisraelià bipartidista". El que fa que, de manera absolutament legal als Estats Units, puguin influir molt entre els legisladors, alguns dels quals els deuen els costos de les seves campanyes i, per tant, els seients al Congrés. Tan representants com senadors.
El missatge d'obertura a la seva web aquests dies no pot ser més clar: "Operació Lleó Creixent. La guerra d'Israel per protegir el món d'un Iran Nuclear".
La margarida de Trump
Trump s'està bellugant, almenys des de divendres, entre dues posicions ben confrontades dins el seu propi bàndol, amb reticències expressades des del Pentàgon, i sobretot el Departament d'Estat, a obrir un nou front pels nord-americans a l'Orient Mitjà, carregat de mals records. Tant és així, que sembla estar esfullant una margarida, ell, Trump, sempre orgullós de prendre decisions ràpides i "valentes".
La qüestió és que en la majoria d'altres temes pot dir una cosa i la contrària l'endemà. N'ha fet un hàbit. Però portar el país a la guerra no accepta matisos. Tornar a l'Orient Mitjà més aviat aixeca malsons als nord-americans.
