Montcada i Reixac no només són autopistes, vies de tren, polígons i cimenteres. També amaga, o millor dit, conserva, patrimoni històric i natural que descobrim amb aquesta excursió per la part interior de la serralada de Marina, al marge esquerre del riu Besòs. Comencem a caminar a l'església de Reixac - la que dona nom al 50% del municipi - i acabem dalt de la muntanya, al jaciment iber del Turó de les Maleses. Reixac (i Montcada) una part de l'origen del municipi ve d'aquí (CAT de Setmana) L'església de Reixac es troba a mitja muntanya, i s'hi accedeix per una pista de terra que surt de la carretera de Santa Coloma de Gramenet, la BV-5001, una via que va resseguint la riba esquerra del Besòs, a l'altra banda de l'autopista C-33 i la C-17. Si sortiu de Barcelona per l'autopista, en veureu el campanar a l'alçada de l'àrea de servei de Montcada: L'ermita de Reixac des de la C-33 (CAT de Setmana) Quietud d'origen romànic L'entorn de Reixac inclou una petita zona d'aparcament on podem deixar el cotxe, i un parell més d'ingredients interessants: descobrir un patrimoni d'origen romànic (el temple ja surt datat al s.XI) que amb els segles ha sofert un munt de transformacions, i una quietud que contrasta amb el bullici industrial que tenim als nostres peus. Entorn de l'ermita de Reixac (CAT de Setmana) Des d'aquest indret ja disposem d'unes primeres panoràmiques vallesanes, però el millor encara ha d'arribar. O sigui que comencem a caminar per un camí que s'enfila per la muntanya a través del torrent de Montcada, una pista ampla que ens acompanya al llarg d'un quilòmetre ben bo, fins que agafem un corriol a mà dreta. A partir d'aquí, comença la pujada de veritat. Per cert, ens sorprèn gratament que, malgrat que estem a la serra de Marina, el camí és del tot ombrívol, amb roures, i elegants exemplars d'arboç que juntament amb altres espècies altes i frondoses ens protegeixen del sol. I això, que s'agraeix a l'estiu, ens certifica també que estem en una vessant obaga. A mesura que ens enfilem, anem guanyant perspectiva: Vistes a mitja pujada: l'ermita de Reixac, Montserrat al fons (CAT de Setmana) Seguint aquest camí arribem al capdamunt de la carena, que ens descobreix la vessant marítima de la serralada de Marina. Sota nostre, l'Hospital Trias i Pujol de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià... i tota la trama urbana de Barcelona. Però encara no som a lloc. Fet el tram de carena, uns 200 metres, agafem un trencant a mà esquerra, per un camí més erosionat (aneu amb compte) i ple d'arboç. Avancem còmodament i anem fent un gir a l'esquerre fins que arribem, al cap de no res, a l'objectiu final: el jaciment ibèric del Turó de les Maleses: 2.300 anys d'història ens contemplen. Els laietans, els antics amos del tros El jaciment del Turó de les Maleses domina tota la plana vallesana (CAT de Setmana) El jaciment data dels segles IV i III aC i ocupa una superfície d'uns 3.300 metres quadrats. La trama urbanística està marcada per un carrer central que dividia les dues meitats del poblat: la vessant est (la que dona a Sant Fost de Campsentelles) i la vessant oest (la que dona a Montcada i Reixac, d'on venim). Del jaciment i de l'antiga tribu íbera dels laietans ens en dona detalls Joan Francès Farré, director del Museu i Poblat Ibèric de Ca n'Oliver: "Aquest jaciment té alguns elements interessants: és un poblat petit amb espais especialitzats, on hi ha documentats alguns elements que permeten parlar de certa activitat ritual, i aixo no és gaire freqüent. "És un jaciment interessant de visitar per fer-se una idea d'un tipus específic de poblat ibèric, amb un gran domini visual." De fet, un altre element destacat d'aquest punt elevat són les panoràmiques que ofereix: cara nord, el Montseny i el Vallès Oriental. Cara oest, el Vallès Occidental, amb la Mola, Montserrat i el Moianès al fons. Cara sud, el Barcelonès i bona part de l'actual àrea Metropolitana. I a l'est, un bon tros del Maresme interior, amb la connexió entre la serra de Marina i el Corredor. Barcelona des del jaciment (CAT de Setmana) La tornada és fàcil: a part que de baixada tots els sants empenyen, que diuen, només cal refer el camí fins passat el tram de carena. Poc després, tenim l'opció de tornar pel mateix corriol de pujada, o bé agafar un camí a mà esquerra que fa un descens suau fins al punt de partida, a l'ermita de Reixac.