Els ajuntaments sempre seran nostres!

Escolta, en veu. Sí. Que te n'aprofitis del meu cansament per guanyar les discussions és fumut, eh? Però vaja, farem el que t'ho manes, eh? D'entrada. Doncs ja hi ets. Hem arribat ja? És això? Sí. Ah, sí, mira. Això és un ajuntament, no? El de Manresa. Ah, l'Ajuntament de Manresa, fantàstic, que bé. Estem a Manresa, som a Manresa. Escolta'm, i aquella discussió que has guanyat, sí que m'haig de fer una fotografia aquí, sí? Sí, sí. Bé, doncs com que no tinc mans per fer-la, mira, allà veig una gent que està mirant, que està mirant també l'Ajuntament, aviam si m'hi puc atensar i els demano. Escolta'm, perdona una cosa, perdona, no em faries pas una fotografia aquí davant de l'Ajuntament? Sí, home, sí, sense cap problema. Aviam, on vols que em posi perquè surti? Aquí estic bé? Es veu l'Ajuntament sencer? Jo també em veig. Soc menudet. Va, som-hi. Molt bé, ja has guanyat. Veu, ja m'he fet la foto. Aviam com ha quedat aquesta foto. A veure? Home, està molt bé, molt bé. Ha quedat força bé, no? Sí, molt bé.

És la mà trencada, oi? Bueno, no és la primera que faig davant d'un ajuntament. Ah, sí? Que n'has fet unes quantes? N'hem fet unes quantes, sí, concretament 947. Perdona? Tantes com municipis hi ha a Catalunya.

Aviam, aviam, torna'm a dir això. Has fet 947 fotografies davant d'ajuntaments, tots els municipis o tots els ajuntaments que hi ha a Catalunya? Sí senyor, jo i la meva família. Hola, què tal, com estan?

Com a protagonista amb la Júlia, que és la nostra filla, i la volíem portar per tots els pobles de Catalunya i hem fet fotografies davant dels ajuntaments de tot Catalunya. Amb ella? Amb ella.

I és ella la que sortia a la fotografia? Sí senyor. Fes menuda amb ella. Vine, vine, Júlia, vine, vine cap aquí. Escolta'm, Júlia, tu ets la protagonista, m'han dit, de fotos a tots els municipis. Tu has anat a tots els municipis de Catalunya? Sí. I tens fotos de tots ells? Tots. I per què s'ha fet això que t'ho han explicat els pares? Perquè ho feien? Perquè vas començar, què, menudeta, petita? Sí, des que vaig néixer. Des que vas néixer? Quants anys tens ara? 16. 16, molt bé. I has anat a tots els municipis i tens fotos de tots els municipis i a vegades te'ls mires fins i tot. Això és un record, eh? Sí. Espera, espera, que ens estan fent una foto, tu. Espera, va, què tal? Va, molt bé. Estem bé aquí? Escolta'm, m'ho ha deixat parat, eh? Perquè una cosa és fer una fotografia un dia que vas a veure un poble, n'he vist dos, n'he vist sis, n'he vist deu 900? 947, sí senyor. Tinc moltes preguntes a fer-vos. Doncs vinga. Puc fer-les? I tant. Deixa'm fer una cosa primer. Saludem a la gent del programa, que han quedat sorpresos com jo, i comencem, et sembla? Perfecte.

Sense fronteras. Catalunya Ràdio. Amb Kilian Sabrià.

Doncs avui, des de la Catalunya Central, en aquesta setmana del primer d'octubre, avui aquest país, clarament per fotografiar-lo junts, tot el país del Principat, amb la cara institucional de tots els nostres pobles, perquè, i en aquesta setmana mai millor dit, els ajuntaments sempre seran nostres. Venint d'on venim, sempre és bo deixar fotografies de les coses que estimem i que importen i que quedin per la història. I avui, fotografies.

Som a Manresa, això sí que ho tinc clar. I som amb un rècord, que ja m'explicareu per què l'heu fet, però també estaria bé que ens presentéssim, no? Nosaltres som Sense Fronteres. Vosaltres sou qui ets? Jo soc la Mercè Ruiz. Mercè Ruiz. Jo soc en Joan Rodelles. I a tu ja et coneixem. A Júlia Rodelles. Sí, ja et coneixem, molt bé. I vosaltres sou de Manresa, perquè si us he trobat aquí. Bé, potser no l'havíeu vingut a veure mai al municipi de Manresa. Som de Manresa.

Qui és de Manresa realment? És la Júlia, que és nascuda aquí. Jo soc de Sant Ilari Sacalm.

Home. Jo de Sant Feliu de Serra. Home. I tu de Manresa. I jo de Manresa. Molt bé, molt bé.

El que sí que és cert és que ara ja vivim aquí

i ja som manresans. Sí, sí. Som al centre de Manresa, això. Som al cor de Catalunya. Sí, sí. Què tal tenim el cor de Catalunya? Com està Manresa? Ja que hi som, aprofitem-me. Batega, batega. Batega, batega bé. Batega. Té arrítmics. De vegades té arrítmics. Sí. Sí. Aquesta zona del centre m'han dit que s'hauria de mirar de recuperar una mica. Pot ser? Sí.

Sí, però no està tan malament, jo penso que no està tan malament.

D'acord, doncs som on som i ara jo soc vostre, anem cap allà on vulgueu, perquè vosaltres heu fet totes aquestes visites i per tant esteu molt acostumats a moure's i a mobilitzar-vos. La pregunta és molt clara, per què heu fet això?

Doncs la Júlia, trencant tots els pronòstics, va néixer un 11 de setembre. Ah, molt bé.

Felicitats una mica endarrerides.

Sí, la qual cosa ens va alegrar doblement i llavors a mi em va entrar l'adèria que volia que estigués arreu de Catalunya perquè conegués el seu país, perquè quan coneixes el teu país és quan l'estimes de debò.

Em sembla fantàstica aquesta resposta, però clar, podríeu haver fet això, diguem-ne, no tant al detall, és a dir, sí, hem visitat uns quants, un bon nombre, no, vosaltres heu decidit fer-ho amb tots.

Fer-ho amb tots perquè volíem estar arreu. De fet, nosaltres dos no havíem estat a tot arreu de Catalunya. Llavors era com, ostres, vius a Catalunya, és el teu país, l'has de conèixer. Perquè de vegades ens n'anem a l'altra punta del món i no anem al poble que tenim al costat. I no és tan difícil, tenim un poble petit però meravellós, ah, i un país petit però meravellós, i l'havíem de conèixer. Llavors jo volia que la meva filla hagués estat arreu de Catalunya, simplement un repte, una dèria. Que al principi potser pensàvem que no sabíem si ho assoliríem o no, perquè 947 municipis.

Sembla que no, però són molts.

Home, són molts. Són molts. En quant temps ho heu fet, això? Amb 10 anys aproximadament. Ella en té 15. Ara en té 16, però la darrera la vam fer quan ella tenia 15 anys.

L'any passat, el 2025, vam fer l'últim poble que va ser Llívia, municipi que va ser Llívia, vam anar cap a l'Ajuntament de Llívia i el primer que ens consta com a Ajuntament, perquè això realment ho havíem començat a les primeres vacances quan ella encara no tenia ni un any, Que menudeta. Sí, en vam parlar, bueno, amb el Mercè en vam estar parlant, ostres, ens agradaria fer això, va ser ella la idea, com ja ha dit i d'això, però I vam fer-li, el primer lloc on vam anar de vacances va ser a Oliana, i vam fer-li una foto allà, llavors vam anar a Pere Mola, que és el poble del costat, vam fer-li una foto, però clar, no fèiem una foto davant de l'Ajuntament, llavors buscàvem, vam començar a anar a parlar, a veure com ho faríem per. Per trobar un lloc emblemàtic que existís a cada poble. O sigui, un lloc que poguéssim entrar al poble i anar sempre. Que tots el tingués. Exacte. I llavors va sortir la idea dels ajuntaments, que també prèviament havíem dit. El cementiri també és un lloc que també tenen tots els pobles, però ens va semblar que quedaria més bé davant dels ajuntaments. I així ho vam fer i llavors el primer ajuntament que tenim amb fotografia i tot és el de Calella del 2013.

Calella el primer? El primer. I l'últim m'heu dit que era? Llívia. Llívia, molt bé. Del primer a l'últim han passat deu anys, ha passat molt temps, heu tingut una feinada per fer-ho. Quan ho fèieu això? Caps de setmana, vacances?

Caps de setmana, vacances i aprofitant de vegades els que teníem més a propet doncs potser un dia entre setmana però bàsicament.

Sí, cap de setmana, els de prop el diumenge van a dinar. On anirem? Doncs mira, anirem a un poble on no haguem estat, no? I anàvem al restaurant del poble i fèiem la foto a l'Ajuntament i aprofitàvem i ja estava. I el que va començar

amb una juguesca es va convertir en una, entre cometes, obligació. Hi va haver un moment que dèieu, és que no podem deixar-ho ara això, no? A partir de quin moment, a partir de quin número dius, home, ara ja que n'hem fet no sé quants 500. 500 vol dir, això ho hem d'acabar. Sí, sí, això sí.

I acabar amb presses, perquè. La Júlia és la protagonista i se'ns anava fent gran, i cada cop li anava més gran tot això d'anar amb els ajuntaments i això, i bueno I es feia poc que algun dia digués, bueno, escolteu-me, feu-vos-ho vosaltres. Exacte, sí, sí, sí, i bueno, no, no, ho vam aconseguir, però potser la idea era més això de, no sé, ara posaré un exemple, anirem a Carnestoltes a Solsona perquè fan Carnestoltes i aprofitem que estem a Carnestoltes i farem la foto a l'Ajuntament. Però això per aquí a la vora et va bé, però quan tens dos pobles del Montsià, del Baix Ebre, de la Vall d'Aran, de l'Empordà, és que n'hi ha molts, i llavors no pots sortir d'aquí amb res, amb el cotxe, i anar allà i fer-ne dos o tres. Llavors sí que aprofitàvem l'estiu, i fèiem vacances d'una setmana, doncs passàvem tres nits d'hotel a Figueres, tres nits d'hotel a Tortosa, bueno, anàvem, quan baixàvem en una zona i allà, Començàvem a través de l'IDESCAT, que ens descarregàvem tots els municipis que hi ha i tot, doncs fèiem les rutes i érem les nostres vacances. Anar de municipi en municipi i fer la foto a l'Ajuntament.

En alguna d'aquestes visites us heu trobat amb el propietari, de fet és un llogater, perquè cada quatre anys el anem canviant. Us heu trobat alguna vegada que us ha sortit l'alcalde i us heu dit què esteu fent aquí?

Sí? Hi va haver en un municipi, que no recordo quin era, un municipi que estaven restaurant la façana, i just vam demanar de poder fer la fotografia allà, i ens va sortir l'alcaldessa, penso que era d'aquell municipi, que no recordo el nom, i va dir, jo em sap greu, perquè llavors li vam explicar el que estàvem fent, i llavors va dir, em sap greu que trobeu la façana de l'Ajuntament així, que ara estan reformes.

Sí, bé, fins i tot vam quedar, li vam dir, bé, quan ho tingueu tot fet, i ho tinguem tot fet, ja tornem a venir i farem la foto. El problema és que no ens en recordem. No ens en recordem de quin municipi era, però.

Ho heu de repassar totes les fotos, el que estigui la façana en obra.

N'hi ha més d'una. N'hi ha més d'un, sí, sí, sí, però en aquest sí que va sortir la. Bé, una noia, no sé si era alcaldessa o no, eh?

Què tal les façanes dels nostres ajuntaments? Estan bé en termes generals? Ja de tot.

N'hi ha de modernes, n'hi ha d'antigues, n'hi ha d'històriques. Hi ha aquests ajuntaments més antics, com aquest de Manresa, que n'hi ha, que són molt macos, però molt, eh? Grossos, i amb poblets petits, eh? I en canvi hi ha ajuntaments que és com una casa, com una vivenda de poble, bueno, una casa, eh? I dius, això és un ajuntament i com que hi ha les astes, dius, bueno, saps que és allà, perquè.

¿Ni algun que us hagi robat el cor que digui, oh, aquest és el que més ens ha agradat?

El Poder era un ajuntament molt bonic, que era el que quedava com no, la baronia de Rialt.

El de la baronia de Rialt és molt maco. És molt maco. És molt maco. Com a edifici. Està a dins, té com un jardí, amb uns arcs que l'envolten també, si no m'he equivocat, és així. Sí, sí, sí, sembla com un claustre. Exacte, com un claustre. És molt maco, és molt maco.

El que sí que cal dir de les façanes més que l'edifici, que sí que són pedres, però les són pedres que cal dir, parlen, i parlen del moment polític o del procés polític que hem viscut en aquests 10 anys. On? Per les façanes de l'Ajuntament. Has anat veient com anava avançant la cosa, o com anava recolant, o com anava canviant. Correcte. Ara veus els domassos, ara veus que podem votar o que inciten a votar, ara veus que ja tenim presos polítics o que estan exiliats o que ho tornarem a fer. I això són les parets clars. Les parets vives i llavors la cultura és la història, un fragment de la història de Catalunya que ella tindrà registrat en ella mateixa. Ho ha viscut ella en primera persona.

Ara us hauria de preguntar, i ara què? Us heu quedat sense reptes. Clar, podríem fer una cosa, podríeu dir. Ara anem als Països Catalans, que és una bestiesa més grossa. No, no, no. No? No us hi veieu en cor? Tu hi aniries als Països Catalans? No, no, no. Ja ho ha deixat clar. Per tant, mira, farem una cosa, jo sí que hi aniré. Deixeu-me fer una gira pels països catalans a preguntar coses a la nostra gent dels països i seguim ara parlant amb vosaltres. Sembla bé? Molt bé, va, doncs anem de gira.

I el País Valencià, home, seria una aturada, una escala obligatòria. No és un ajuntament, però ell podria ser l'alcalde de tot, com és el Ferran Torrent, i per tant aquí podrien fer fotos, segur. Ferran, bona nit.

Bona nit, jo no seria alcalde en la vida perquè jo veig els alcaldes de poble, jo t'ho diré per què, perquè cada 10 metres han de parar a explicar les coses a la gent. Això és veritat. Sobretot en els pobles que són més xicotets, no? Però avui volia parar-te jo del Rostoi, tu saps el que és el Rostoi?

Sí, bé, si és el mateix que des d'aquí dalt, sí. Bueno,

el rostoll és quan segue l'arròs, lo que queda, això és el rostoll. Te ho dic perquè l'altre dia vaig eixir de casa i dic, hòstia, ja està incremant el rostoll. Mira, anava a eix allò que tu coneixes tan bé fent les paelles en el Palmar i que, clar, des de Sedeví travesses tots els arrossars que estan vora l'atmosfera per arribar al Palmar i efectivament estava incremant el rostoll. Però hi ha molta gent que es queixa, perquè hi ha molta gent que no aguanta el fumet ixe, perquè depèn, si fa molt de vent i ve cap a la ciutat de València, la gent es queixa, perquè a la ciutat de València ningú té ni puta idea del que és el rostoll, ni el camp, perquè són tots urbans i no ho coneixen, però la gent que som de poble i que vivim. Bora l'albufera i immediatament quan deixim de casa diem, puf, estan cremant el rostoll. I és un fum, a mi no me molesta, però pot haver gent que evidentment li pot molestar això. A més a més, l'extensió dels arrosars és tan gran que segurament es posin d'acord per no cremar tots el rostoll. El mateix dia o la mateixa setmana, perquè si no és molt lamentable, en el sentit que hi ha gent que li pot molestar. I de fet, anant cap allà, dius, mira, els camps els han cremat, a la dreta no estaven cremant, segurament guarden un ordre per anar cremant a poc a poc tot el restant que queda de l'arròs.

Mira que la paraula és boniquíssima, eh? Molt, va, i marà, molt, rostoll. Sí, i a més a més, és imprescindible fer-ho, perquè si no, què farien? Clar, això, els pagesos en saben, d'això, els urbanites hauran d'aguantar-ho,

ja està. I a més a més, la quantitat de rates de marxal que n'hi ha per allà, saps? Perquè va caient graners d'arròs i tot això. Rates de marxal són diferents de les rates de claveguera, perquè fa anys ara ja no, però se feien paelles amb rates de marxal. Ostres. Perquè eren bones, entens? La claveguera no, evidentment, no t'explicaré per què. Però la rata de Marçal tenia fama, la paella de rata de Marçal. Jo no la he menjat mai, perquè me faria cosa. Jo també crec.

Del rostoll a la rata, hem anat fent via. Va, que no ens cremem gaire i no hi hagi molt fum. Que vagi bé. Que vagi bé, adeu, bona nit. L'Alguer, el Pere Lluís Albau, el nostre Pere Lluís. Com estàs? Molt bona nit. Estic molt bé i espero també vosaltres. Estic segur que esteu bé també vosaltres. Quan ens retrobem estem millor, quan estem tots junts estem millor i després cadascú tira com pot, diguem-ne. Com tireu aquí, per cert? Com esteu? Mira,

aquí hem acabat fa dies les festes de Sant Miquel. El passat cap de setmana i fins a dimecres 30 de setembre hem celebrat aquí a l'Alguer les jornades dedicades a la festa de Sant Miquel, que és el patró de la ciutat. En quan la festa major o del patrón, com diem aquí a l'Alguer, s'allargat d'uns dies, perquè siguen l'Ajuntament, siguen la Fundació, que fa cap a la mateixa Administración Comunal, han volgut caracterizar las festas donando una imprenta exclusivamente al guerrisista y catalanista, sobretodo desde el punto de vista musical y del espectáculo y también lingüístico, naturalmente. Així, en l'arc d'aquests dies, s'han alternat als escenaris, sobretot del barri antic, numerosos cantants i grups musicals algheresos i catalans del Principat i del País Valencià. Igualmente han actuat grups folclorísticos de espectacles, siguen algeresos, sarts i catalans, que han caracteritzat els últims dies de setembre amb exhibicions plenes de alegria i colors, fins i tot. En el programa de la celebración se ha inaugurado también la Plaza Sulis, un monumento de bronce dedicado a Salvador Burruni, campeón del mundo de boxeo de los años 60 del siglo pasado. Un de los personajes públicos más apreciados en la memoria popular de los algarizos. I així s'han tancat les festes de

Sant Miquel. Un dia haurem de parlar d'en Borrón i fer-ne una mica la història. Moltes gràcies i una abraçada. Igualment a vosaltres. Molt bona nit.

I a Andorra, el Joaquim Albalate. Joaquim, bona nit. Hola, Kilian, bona nit. Quines notícies tenim, Quim?

Doncs una notícia important, tot i que no és cap novetat perquè fa 33 anys que passa, és que aquests dies s'ha tornat a sentir el català a l'Assemblea General de les Nacions Unides. És una de les poques llengües minoritzades que s'hi pot sentir i Xavier Espot, que hi va fer l'últim discurs perquè no repetirà com a cap de govern, va defensar-hi el multilateralisme, va demanar més implicació en la lluita contra el canvi climàtic i l'escalfament global, sobretot a zones de muntanya, I també va defensar el respecte a la Carta de les Nacions Unides en els conflictes actuals. Però, a més, també va parlar dels riscos de la intel·ligència artificial, un tema molt de moda, com bé sabem, com, per exemple, un d'aquests riscos són l'ampliació de les desigualtats, el debilitament dels drets, o també, precisament, la invisibilitat de les llengües minoritàries, com el català. I això mentre continua l'allau de persones que acrediten o que volen acreditar un nivell de català per evitar perdre el permís de residència al país. Per ara el govern assegura que ningú l'ha perdut, ningú ha perdut aquest permís de residència ni de treball per no haver pogut acreditar un nivell mínim de català, però Demòcrates per Andorra, que és el partit del govern, ja està proposant alguna excepció a aquesta norma que obliga a tenir, recordem-ho, com a mínim una U de català per renovar la residència al país.

Cap a la franja per tancar roda, com sempre. Joaquim Monclús, com aneu? Bona nit. Bona nit.

El passat 9 de juliol va morir José Ramón Bal, que havia nascut a Flavara de Matarranya el 4 de maig de 1929. Ja tenia els quarts d'any. Fue un polític, filòsof, escriptor i sacerdot aragonès. Va ser conseller d'Educació i Cultura del primer govern de la Comunitat d'Aragó presidit per Santiago Marraco. Aquell mandat va promoure el desenvolupament de la xarxa de biblioteques, la conservació del patrimoni històric i la promoció del català i l'aragonès. Ara diverses entitats estan organitzant un solemne homenatge i es farà més endavant, naturalment, això costa una mica. Bé, aquesta setmana comencen les festes del Pilar a Fraga i també a Querétes. A la vila de Massalió ja té preparats els esclafidors, si es diuen esclafidors, des del riu Matarranya. Molt bona nit i viure la propera. Perdona, perdona, què són els esclafidors? Són una espècie, saps aquells a la vora del riu? Sí. Hi ha com uns puros. Sí. I llavors, a la vora d'aquests puros apareixen unes plantes que servissen per esclafir per la nit. O sigui, els escalfen a la foguera, els acalenten i llavors els esclafen pels carrers. Ah, i què fan, sol o. Ara ho fas l'oll. Abans, com que no hi havia coets, feien això.

I aquesta tradició se m'ha endingut. Fantàstic, fantàstic. M'ha agradat molt, això. Doncs mira, allò que diem sempre, cal anar sabent coses noves cada dia, i avui una altra. Gràcies, Joaquim.

A vosaltres, que vagi bé el cap de setmana. Una abraçada.

Hem tornat als països catalans, però mira, encara ens en queda un i jo aprofito. Escolta'm, sí, no t'ho repensaries ni per anar a les illes, per exemple? Allà sí està molt bé. No, no. No, no, ni així. Molt bé. Maria de la Pau, escolta'm, no vindran a visitar municipis, però nosaltres sí que venim. Com esteu aquí? Bona nit. Molt bona nit.

Escolta, aquí li han camat llarg, que tenim molts ajuntaments i molt preciosos.

Nos escolten, només cal que s'ho apuntin, que ja sabeu que hi podeu anar. Nosaltres també venim tot sovint aquí. Què expliques?

Mira, precisament aquest cap de setmana, i especialment avui dissabte, hi ha una activitat molt especial que es fa anualment a Mallorca, i que és un homenatge a la literatura. Es diu Flem, i és una trobada amb escriptors, amb autors, amb lectors, que es fa, imagina't, la contradicció aparent, a Calviar, que és un lloc que tenim, a Calviar, vull dir, de Calviar Magaluf. Magaluf, tu saps que el tenim associat amb un tipus de turisme que no ens agrada gens, però ara que ja no n'hi ha tants o que almenys és un altre l'ambient, es fa aquesta trobada. Aquesta trobada és molt divertida perquè es fan activitats, es fan podcasts, es fan taules redones, es fan converses entre escriptors molt distints, i curiosament cada any té un gran àxit, hi va moltíssima gent, hi participa gent molt diversa i som ja la sisena edició. Per tant, esperant que això se consolidi i tingui una continuïtat.

Fantàstic, escolta'm, sí, home, ja en porten unes quantes, però unes quantes més, va, que així tindrem aquesta cosa que dius tu que és tan important, que és continuïtat. Moltes gràcies, que vagi bé. Una abraçada molt gran, Kilian, que vagi molt bé. Avui, passejant per tots els municipis de Catalunya, no sé si heu pensat en declarar això com un rècord, per cert. Jo no he conegut mai a ningú i no sé si tornaré a trobar algú que els hagi vist tots parlant.

No, n'hem parlat però no hem fet cap pas. Era una cosa, inclús és que no volíem ni dir-ho a ningú, era una cosa que era per nosaltres, bàsicament no ho hem explicat, perquè la nostra filla quan sigui gran tingui el. El bon record, vull pensar, que ha estat per tots els municipis de Catalunya, però sí, sí. Escolta'm,

parlant de noms i de paraules, arriba ara aquí per les escales, però pujant-les, habitualment les baixa, ara les puja. Olga, puja, puja, explica'm coses, va.

Pujo, pujo, pujo, avui que parles d'ajuntaments, ajuntem-ho tot.

Perquè la primera excepció d'ajuntament és acció d'ajuntar o d'ajuntar-se. La segona és còpula, coit, acte carnal. La tercera, reunió de diferents persones. I la quarta, ara ja sí, corporació pública que representa, governa i administra els interessos d'un municipi. I com et pots imaginar, l'origen el trobem a junt, de iunctus, iuncta, iunctum, participida, iungere, que era ajuntar, que ens va donar els verbs junyir i junya, que ara no els fem servir, però que volen dir justament això, ajuntar. I tot comparteix arrel amb el jou, la peça de fusta o de ferro, amb què dos animals de tir són ajuntats pel cap a l'arada. El diccionari diu junyits pel cap o pel coll a l'arada o al carro. La etimologia sempre ens fa relacionar i entendre moltes coses. I mentre em trobava tots aquests verbs, he pensat en el cognom junyent, que també devia venir d'aquí. I efectivament, un junyent és un conflent, l'indret on un corrent d'aigua es reuneix amb un altre, s'hi ajunta. Que bonic. Però tots els ajuntaments que ens toquen avui són els consistoris, les cases consistorials, les cases de la ciutat, les cases de la vila, les cases del comú, les paeries, a Lleida, Cervera i Balaguer. I si ens hem de refiar dels refranys, a la vida val la pena anar fent com els de l'Ajuntament. I jo també et diré que sempre és bona opció tenir el pare alcalde, no ho sé.

Molt bé, escolta'm, doncs records als alcaldes, als pares A tots, records. i als junyents. Que vagi bé, una abraçada. Adéu.

Jo és que no, no és que tingui, gràcies, gràcies Olga, no és que tingui un interès especial en que seguiu voltant, perquè us he intentat colar, diguem-ne, això dels països catalans, ara us diria, escolta'm, el món és molt gran, podíeu anar a visitar municipis de tot el món. Hi ha alguns que tenen nom de ciutats catalanes. Sí, sí, però no, no. No hi ha manera, no hi ha manera, ja han fet una cosa molt grossa, no cal ara que ho forcem, però nosaltres sí, nosaltres sí que això ho podem anar fent cada setmana, voltem pel món.

Això és el Sense Fronteres, seguim caminant per aquests mons de Déu, ja ho sabeu, que això és la nostra especialitat, i a vegades fem un salt, una passa una mica més llarga i anem una mica més enllà i més lluny. Amb poques referències, amb poques pistes, sense saber massa cosa, però és que hi ha vegades que hi ha paraules que et diuen moltes coses, potser no són certes, però t'aboquen moltes coses. Hi ha paraules que són màgiques, perquè et fan tancar els ulls i et fan pensar que allà on vas és alguna cosa especial, diferent, I no sé si vostès, però a mi em passa que cada vegada que sento Trondheim, m'imagino un paradís al nord, i potser fred, però un cert paradís, Trondheim, Trondheim. Doncs anem a comprovar-ho. Trondheim, bona nit. Hola, bona nit. Això és un paradís o no?

És una ciutat europea que té les seves coses bones i els seus problemes, però sí, és la Girona del nord d'Europa.

Home, miri, aquí ha fet el primer titular del dia, la Girona del nord d'Europa. Doncs Girona ens enamora, per tant, Trondheim també ens hauria d'emocionar. Perdoni, amb qui estem parlant?

Josep Sala i Cullell, a Catalunya, Josep Sala, Guió, Cullell, a Noruega. Aquí la diferència és el guió? Sí, és la forma dels cognoms. Quan em vaig nacionalitzar a Noruec i em vaig anar a fer el passaport, em van dir vostè s'ha de posar un guionet perquè això dels dos cognoms nosaltres no ho tenim.

I em vaig posar el guionet. Molt bé. I per tant, ara vostè porta, per dir-ho així, el guionet o el barret de Noruec. Per què és Noruec?

Sí, tinc els dos passaports i en funció d'on vaig, doncs tinc un o altre.

Però no deixa de treure's, o sigui, no deixa de portar, no es treu, el té com a mínim a la butxaca o al cor el barret de català.

No, i tant, jo soc català. A mi quan em pregunten, tu et sents noruec, que és una d'aquelles preguntes una mica estranyes, jo dic que la nacionalitat són els canelons de quan eres petit. I jo els canelons els feia o a Girona o a Berges o a l'Empordà. Jo em sento un ciutadà noruec. Les coses d'identitat ja són molt més complicades.

I, per cert, els canelons d'aquí dalt, quin seria l'equivalent?

Salmó, això és una cuina molt pobra. Aquí salmó, patates, pastanaga i pobres res a més.

Doncs escolti, fem una cosa, deixem que el caneló es vagi estabilitzant, es refredi una miqueta, que està una mica calent. Acabem d'entrar bé a Tronja i continuem, se li sembla?

Doncs ja ho sabeu, som en un paradís però que és una ciutat europea amb les seves coses bones i dolentes. Som aquí amb el guió posat ja, amb els barrets posats tots i amb ganes de preguntar moltes coses. El senyor Sala, guió, depèn de quan, collell. Què hi fa el senyor Sala i collell aquí a Trondheim?

Jo fa 20 anys vaig venir a estudiar aquí un any, un any de geografia. I quan vaig acabar aquell any vaig dir, això està bé, m'hi quedaré un altre any. I llavors en van ser un altre i un altre, vaig trobar feina de seguir d'una professió d'institut. I un altre any, i un altre, i ja en som vint, i tinc una hipoteca, i totes aquestes coses, o sigui que sí, herència dels que vam anar a estudiar fora.

Una herència que ha donat fruits, creu que ha estat una riquesa al fons i a la fi un tresor el que li va donar aquella herència?

Sí, he hagut de fer bé, he hagut de fer la vida de la migrant, que és aprendre tot un país nou com funciona, tot i que ara estic en un moment jo crec força dolç, perquè un cop fet l'esforç. D'aprendre el país nou, l'idioma, tot com funciona, com es paguen els impostos, totes aquestes coses, ara ja puc recuperar més el meu país d'origen i ara tinc un peu a cada banda, perquè al capdavall, des de l'aeroport d'Oslo fins a l'aeroport de Barcelona, són tres hores. Que no és una migració d'aquelles que has de travessar oceans i planificar-ho tot, sinó que ho tinc tot força a prop.

Amb això han millorat una mica i la migració, la migrant no sona tan lluny, perquè hi ha alguna possibilitat d'anar-se apropant al país i a la distància també se'l deu mirar, que segur que té opinió del que ens està passant i més en el món en el que vostè es relaciona, que és el de l'educació, que aquí tenim moltes coses a pelar o a vestir o a revestir més que a pelar. Perquè hi ha algunes dades que no són massa bones. Però, en tot cas, potser en parlarem una miqueta d'això. Anem primer a la seva experiència. Vostè ha dit que va haver de fer una sèrie de passos. M'ha interessat aquest perquè ho ha dit d'una manera que m'ha semblat entendre que no era només perquè ho desitgés vostè, sinó que s'hi va veure portat per una certa necessitat, allò d'aprendre el noruec, és així, s'ha d'aprendre el noruec, ja ho sabem que sí, ho demanem pel català, no és que diguem que això no ha de ser així, però m'ha semblat entendre que hi havia una certa obligació en això.

No, des del punt de vista personal, jo com que soc català, i evidentment ser la importància que té la llengua. Jo vaig arribar aquí, em sembla que era un 28 de juny, i el dilluns següent vaig començar el curs a Noruega. Encara que només vaig venir per un any, vaig dir, jo me'n vaig a viure a aquell país, per tant, aprenc la llengua.

És claríssim que és el que defensem que s'hagi de fer o es vulgui fer aquí, a Catalunya, vaja.

Esclar, quan al cap d'un any vaig decidir buscar feina, com que ja en sabia parlar una mica. I aquí també és aquella qüestió de la llengua petita del país petit, que és que quan tu fas l'esforç d'aprendre una mica la llengua, ja tothom t'obre la porta de casa. Perquè diuen, en noruec l'has après, que som quatre gats? No, no, i tant. Jo he vist passar molta gent. Molts castellans que han vingut amb una mentalitat més imperialista, pensant que en castellà i en anglès en farien prou, i que llavors evidentment no s'han pogut establir i han marxat dient que els noruecs són una colla de racistes. Però clar, si no has après la llengua, com vols que et convidin a casa seva? És obvi i és natural. Hi ha alguna legislació al voltant d'això aquí a Noruega? Home, si et vols nacionalitzar, sí. Jo quan vaig decidir obtenir la ciutadania, doncs vaig haver de passar tres exàmens. Un examen de noruec escrit, un de noruec oral i un de ciutadania, on em preguntaven qüestions bàsiques sobre història o sobre funcionament social del país. Només si aproves els tres, llavors ja pots demanar el passaport. I sí que hi ha coses com, per exemple, si entres a treballar de professor d'universitat, doncs tens dos anys o tres per aprendre l'idioma.

Si no, et faran fora, coses d'aquestes. Per tant, seria valent dir ara preguntar-li com està l'idioma aquí a Noruega. S'entén que amb tot això i amb el fet que molts hi ha de normal, o com a mínim alguns, entre ells els catalans, ja ho fem, suposo que aquí maldecaps no en deuen passar.

Sí, sí que hi ha maldecaps, perquè ara mateix hi ha la influència de l'anglès, i com que tenim ara una generació més jove, que ha crescut veient vídeos de YouTube en anglès i TikToks en anglès, això, a part de Fragils i el Cervell, com tots hem vist també a Catalunya, fa que tinguin moltes expressions angleses. I ara hi comença a haver un moviment de dir compte que estem. Tenint aquesta interferència i això pot perjudicar la nostra llengua.

Per tant, de preocupació, també en tenen diferent, però també en tenen, no perquè pugui escapar, esmonyir-se entre els dits, com se'ns està venint a sobre a nosaltres, sinó que queda contaminada, diguem-ne, per altres idiomes. Vostè m'ha dit que, clar, té tracte amb la gent jove perquè fa de professor. I des d'aquí ara estem molt preocupats amb la nostra educació, la del nostre país. Vist des de la distància, primer, primer, la de vostès, la de Noruega, des de la distància, en aquest cas des de Catalunya, es veu com una cosa que funciona molt bé. És així? A veure, la feina del professor

d'institut a Noruega o a Catalunya, el 90% és idèntic. Perquè el camp de ball és ser a classe amb adolescents. Jo els tinc només a batxillerat a partir de 16 anys, de 16 a 19. Llavors, hi ha coses que tenim millor, evidentment, hi ha més recursos, els edificis estan millors, tenim més tecnologia. Per altra banda, també tenim reptes que a Catalunya, per sort, encara no hi són. Tenim, per exemple, un enorme problema de socialització dels alumnes. Cosa que ja venia d'abans, però el fet que ens hagin entrat els mòbils i la tecnologia fa que tinguem nanos que pràcticament no sàpiguen ni tenir una conversa o que siguin capaços de fer amics. I també, com ha passat a Catalunya, fa unes setmanes van sortir els resultats de les proves PISA i la trompada ha estat considerable, cosa que ha generat un fortíssim debat polític. Què està passant amb els joves? A mi no em va caldre que sortís PISA, perquè jo ja ho veig amb les generacions d'alumnes, que un cop va entrar TikTok, això els va deixar totalment descol·locats, els va destruir la capacitat de concentració, No llegeixen, no segueixen les notícies, no miren el món més enllà de la pantalla del mòbil i el seu món immediat, com pugui ser la família o si juguen a futbol. Això que és global, doncs nosaltres també ens ho hem trobat.

I la part que no és global, en aquest cas, vista també des de la distància de vostè cap a nosaltres ara mateix, el fet de l'educació a Catalunya. I també la llengua, que hi és posada. De fet, és el lloc on més esperances tenim que hi sigui posada. Com es veu això des d'aquí dalt?

A mi no m'agrada donar gaire opinar sobre el sistema educatiu català, perquè llavors diran, aquest de fora ens ve a donar lliçons. Tot i que jo sempre que baixo, jo tinc. Projectes d'intercanvi amb instituts catalans, on conviden els instituts. És una situació d'emergència, però com és a tot Occident. Amb les característiques pròpies de Catalunya, que és per una banda tot el problema que hi ha amb la llengua, també amb el tipus d'alumnat, una altra cosa que ens ha passat aquí, l'explosió de situacions personals, ara qui no té dislexia té TDAH o té una altra cosa, i això fa que tot estorri molt més complex, perquè la societat també té una tendència que és. Hi ha un problema social, doncs que ho resolgui l'escola. Home, doncs potser no tot ho ha de resoldre l'escola, potser també hi ha altres llocs de la política, no ho sé, la llengua, per exemple, ara hi ha un departament de política lingüística, està prenent les mesures que toca o estiguem dient, bueno, ja ho farà l'escola i nosaltres no cal que fem res. És una situació preocupant, com per altra banda també hi ha molts països.

Bé, nosaltres ens dediquem precisament a això. Bé, potser estar preocupats, però lluitar per despreocupar-nos perquè hi fem alguna acció, com a mínim cadascú la que li pertoqui, la que tingui a l'abast, i entre d'altres, gràcies a això, anem descobrint molta gent pel món que també des de fora ens van mirant i tenen la inquietud pel que ens està passant. Al mateix temps preguntem com estan vivint aquests catalans que trobem pel món. I ens ha semblat entendre que era feliç vostè aquí dalt. Com s'hi viu a Noruega? És aquesta vida que ens imaginem més aviat tancada i marcada pel fred? Vostè s'hi ha fet bé en això? Com és la vida aquí? És una vida molt tranquil·la,

és una vida organitzada, força plàcida. Sí que és cert que la vida social es fa a les cases, pels motius evidents. És a dir, la gent no queda fora per anar a un restaurant, sinó que tu vas a sopar, per exemple, a casa dels amics o fas la festa a casa dels amics també. És un país que ha viscut amb una certa bombolla, que ara ens està trontollant per totes les coses que passen al món. Que si tenim ara frontera amb els rossos, que si els americans es volen quedar a Groenlàndia. Això ens ha trencat una mica aquesta bombolla i perquè fa la situació personal, doncs hi ha un tema que evidentment els que som de fora, a mi encara no m'hi he acostumat, que és la foscor a l'hivern. Aquí trongem el pic de l'hivern, el sol surt a les 10 del matí i es pon a dos quarts de tres de la tarda. I això, que per als que són nascuts aquí és una cosa molt normal, pels que som de fora a mi em transforma a meitats de desembre en una espècie de zombi. I per tant al meu institut ja ho saben i baixo una mica abans. I a vegades quan torno al gener em diuen, mira Josep, es nota que has estat fora perquè ja tornes a parlar normal. I què vols dir? No, és que parlaves molt lent. I com a clar, és que sense llum és difícil funcionar pel món. És difícil, és difícil.

I aquest zombi que baixa la velocitat de la seva parla, depenent de si hi ha més llum o menys, com ens passaria a tots, on ens portaria? On creu que hi ha llum d'aquí a Noruega? Si ara vinguéssim als oients del Sense Fronteres, quin és el lloc preferit, el lloc més estimat de vostè aquí a Noruega? El seu especial? Home, és el fior de Trondheim.

Sí. Hi ha un lloc fantàstic. Dintre el fior de Trondheim hi ha una península que es diu Frosta, i al final d'aquella península hi ha una petita illa que es diu Tautra, que s'excedeix per un pont que hi ha una porta al mig, i en aquesta illa hi ha les ruïnes d'un monestir del Císter. És a dir, l'ordre del cister, que són francesos, al segle XI o al segle XII, hi va haver uns que van dir, volem fundar un monestir, i se'n van anar a Poblet i a Santes Creus, el que era la frontera del món musulmà, i uns altres van dir, no, no, nosaltres ens anem cap al nord. I van arribar al nord de la civilització, que és al mig del Fior de Tronje. I és un lloc que a part de ser molt bonic, a part d'haver-hi un cafè, que a més hi ha un hostal que t'hi pots allotjar, és una connexió amb Catalunya, el monestir del nord, que ja no existeix, i els monestirs del sud del meu país.

Aquesta connexió que es manté ferma i que no sé si algun dia tirarà més cap al sud tirarà cap al nord, si teniu decisió presa sobre això, si és anar veient o és anar combinant allò que deia d'un peu a un cantó i un peu a l'altre, s'imagina estar-hi sempre aquí dalt, no s'imagina tornant, què s'imagina?

Jo fa molts anys, com que més soc professor de geografia i soc de ciències, doncs vaig fer un pla que és al final acabar tinguent una casa a un lloc i un altre, i el canvi climàtic al capdavall ens dirà on podem viure, perquè. O sigui que poder ho haurem de fer els hiverns a Catalunya, si està millor, perquè aquí cada hivern nou es fa una mica més feixuc que l'anterior, un altre cop nevar, un altre cop el gel i tot la foscor, i ara ve els estius i a Catalunya hem d'estar a 40 graus. El poder tampoc s'hi podrà viure. O sigui que ja veurem on ens porta les dinàmiques climàtiques del món. Això és pragmatisme científic,

clarament. Clarament. Però ara parlaré una altra cosa no tan científica, que és el cor. Com se sent això de Catalunya des de la distància? Que, per cert, no sé si aquí tenen present el que és Catalunya, o li toca fer aquella feina de, no, no, és que sóc de Barcelona, no, no, és que sóc català, o hi ha una certa coneixença del que som. Molt poc,

hi va haver una coneixença el 2017, que sí que vam sortir tot arreu, llavors la gent ho sabia. Tenir el Girona a la Champions fa que la gent sàpiga on és Girona, els nanos que segueixen el futbol saben que és Girona, la Girona Natal. Catalunya es desconeix molt. I també ara tothom està molt ocupat amb tot el que està passant per aquí al nord, que el terrabastall polític ja està vent. Com ho veig jo? Doncs és curiós perquè jo tinc aquests dos barrets, el barret català i el barret noruec. El barret noruec és molt institucional. Quan fa unes setmanes es va morir el rei Harald, vaig fer cua per anar a signar el llibre de cupó. Sí, molt bé. Vaig signar el llibre, vaig veure l'enterrament per televisió, molt emocionant. I en canvi, com. Alguna gent sap, quan penso en Catalunya, agafaria una retroexcavadora i començaria a carregar-me coses que no funcionen perquè realment A vegades ho he pensat, per què els dos barrets són tan diferents? Potser perquè tinc la sensació que l'estat noruec i les institucions noruegues em respecten com a persona i treballen, no per mi, però potser perquè jo tinc una situació relativament bona i en canvi les institucions catalanes i no, diguem ja, les espanyoles doncs, com ho diríem això, perquè tampoc se'ns ve tan fort, diguéssim, no treballen precisament per mi, sinó només per elles.

La metàfora de l'escapadora és prou demolidora com perquè s'hagi entès tot perfectament, quan diu de la manera en què pensa en Catalunya.

Moltes gràcies per haver-nos atès. Esperem que l'acceptadora pugui quedar aturadeta un temps i no calgui fer segons quines coses, però en qualsevol cas que el barret mani i el que li mani el barret li portarà el cor i així anirem sentint. Les seves explicacions, perquè la realitat és que l'hem descobert així, amb aquesta trucada, però no és cert que l'haguem descobert, perquè un, quan diu Josep Sala i Culell, sap de qui està parlant, i en el moment en què hem sentit el nom ens ha pegut perfectament que totes aquelles visions del nord que ens arriben aquí al sud són seves, i ens agrada molt de tenir-les, i avui tenir-les en directe del Sense Fronteres. Professor, moltes gràcies, que vagi molt bé per aquí, que aquest equilibri entre els barrets, no sé si els dos alhora, un sobre l'altre, veiem com s'agafen un a l'altre i no cauen cap del cap dels dos, funciona, però de moment sembla que sí, que li funciona molt bé, que el canvi climàtic marqui allà on estarà en el futur. Una abraçada molt gran i que vagi molt bé. Ah, per cert, hi ha una cosa que ens faria molta il·lusió. L'hem sentit i li hem sentit totes les seves explicacions. Ens agradaria sentir a l'home del guionet i en el seu idioma, en el noruec. Què podria dir-nos adeu en noruec aquí, en l'entrevista?

Ostres, què heu dit? Adebra, que és adeu, que vol dir literalment que ho tinguis bé. Que ho tinguis bé. Espero que tothom que ens escolta ho tingui molt.

Que el país sigui Adebra, que tingui Adebra. Moltes gràcies, professor. Una abraçada molt gran. A vosaltres.

Bé, hem caminat una mica, ara som, on és això?

Això és la Seu de Manresa, sí, aquesta és l'entrada principal i li hem donat tota la volta des de la plaça de l'Ajuntament i ara hem vingut a parar a la façana.

Jo també m'hauria de fer una foto jo, eh? No, no, si vols cap problema. Ja ho he vist que les fas molt bé. Qui feia les fotos habitualment, tu o ella?

Habitualment jo, sí, sí. Ella anava, diguéssim, de copilot, teníem una llista on hi havia tots els pobles i quan ho fèiem el marcàvem. I posàvem la data de quan. Això ho teniu guardat en algun lloc, totes les fotografies, no? Les fotografies les tenim totes en àlbums, sis àlbums em sembla que són, i clar, etiquetades amb el nom del poble i darrere la foto hi ha l'any.

Ho sabeu que això és un document històric que, imagina't, d'aquí a 350 anys, Catalunya encara existeix, ho dic així en veu alta perquè ens convencem tots una mica, Catalunya encara existeix, existeixen els catalans, existeix el català, i seguim estant per aquí posats, i algú va i diu, ostres, si acabo de veure aquí un lloc on hi ha tots els municipis de fa 350 anys, amb els edificis d'aleshores, que vés a saber què haurà passat d'aquí 350 anys, i com seran les coses. Vull dir que és un fet que és molt personal, és molt particular, és molt familiar, és molt tendre, perquè està dedicat a la vostra filla, però alhora és un exercici històric molt interessant.

Sí, bueno, nosaltres, clar, ho hem fet perquè ens motivava, no? Però potser també hi ha gent que ens troba una mica friquis, no? Que dius, carai, en lloc d'anar a la platja, doncs aquest serà anar a. Clar, perquè ho dèiem, amb els pares nostres, què fareu aquest cap de setmana? No, diumenge ens anem a fer pobles. Bueno, doncs. Fer pobles, diguem. Nosaltres en dèiem fer pobles. És molt bonic, és molt bonic fer pobles. Sí, sí, i bueno, doncs anàvem, el que hem comentat, anaves a l'Ajuntament, feies la foto amb un, feies el vermut, amb l'altre t'hi paraves de dinar i així es passava.

I per tant heu parat l'orella en aquests pobles, fent pobles, o heu anat parant l'orella de què sentíeu en aquest país nostre, no?

Hi ha de tot, hi ha de tot, perquè per aconseguir els 947 molts havíem d'anar bastant a Pinyó, però sí que és cert que n'hi havia algun que trobava gent, feies la foto davant de l'Ajuntament, hi havia els avis asseguts en un banc allà, llavors havies d'anar a parlar amb ells i dir-los, hem de tirar una foto, aquí, a mi no em fa res que sortiu, però vull dir que si. Si us poguéssiu moure estaria bé. També, no? I no, no, bé, per norma general. Ha notat català a tot arreu? A pobles, sí.

A pobles, sí. Sí, ciutats. Quan dius ciutats, de quina mida? Manresa? Ciutats mida Manresa? Sí, sí. Aquí ja us ha gustat una mica més?

Aquí, bueno, sí, perquè, doncs, vulguis o no, si vas a un bar a fer un cafè o un tallat o què sigui, llavors ja també et trobes un altre tipus de gent que t'atén, no? Bueno, gent de fora, molts bars cap al. No sé, pobles com Hospitalet, com. Pobles, ciutats, com Barcelona, com Cornellà, com. Bueno, tot el que és el cinturó de Barcelona i inclús tirant cap al Vallès també, Sabadells, Terrasses i això, doncs el català en si el sents molt més en pobles que no pas en ciutats.

Clar, vosaltres heu fet això perquè ella conegués el país i sapigués que està en aquest país i vosaltres heu voltat pel país i heu posat l'orella i heu dit això. Com veieu la situació del català en aquest moment? Des d'aquí Manresa i havent voltat tant?

Doncs el català ens necessita, el català necessita la seva llengua, Catalunya necessita la seva llengua i sense haver-nos de justificar de per què parlem català, és la nostra llengua i és el nostre país i això hauria de quedar clar arreu. Simplement, jo trobo a faltar que la gent parli català a Catalunya, trobo a faltar i em fa pena, em fa pena que no es parli més català a Catalunya.

Per tant, faries una crida. Ara hi ha campanyes del mantinc o de faig un mes sencer sense parlar una altra llengua.

Els que som militants del català ho tenim molt clar. Però fins que no s'hi posin les institucions, que són qui poden fer més. Que nosaltres ja podem fer molt, les persones que omplim Catalunya, però les institucions penso que són, o penso que és la institució la que s'hauria de posar les piles, i seriosament, i anar seriosament amb la llengua perquè és el nostre patrimoni, Catalunya no existeix sense la llengua catalana.

És un final de programa, és una sentència final molt potent. Què et dediques a qüestions

del català? Doncs, sí, soc professora de llengua

catalana i literatura. Està bé, està bé, està bé. Sí. Molt bé. Tindria milions de preguntes sobre com van les coses a l'educació, però hem parlat d'una altra cosa. Ja, quedem un altre dia. Quedem un altre dia, mira, mira com. És un bon regat, això, és un bon regat. Escolteu-me, ha estat fantàstic trobar-vos fent fotos. Em faríeu una foto final aquí per tancar el programa? I tant, que sí, sense. I si us repenseu i voleu seguir amb l'aventura, que ja veig que ella va dient que no, que no, que no, escolteu-me, seguiríem parlant la següent vegada que tingueu un rècord. Felicitats pel rècord, per la pensada, i allò que deies, oh, pensarà que són uns friquis. Tant de bo tinguéssim tants friquis d'aquest tipus a tot el país. Escolta'm, és bo fer coses i és bo fer-les pel país, com en aquest cas. Moltes gràcies a tots. Em fas una foto? Sí, home, i tant. Vinga, fes-me una fotografia i, senyores i senyors, t'encaurem. Així estic bé? Faig ganyotes, eh? Va, doncs, sense fronteres!

SENSE ÀUDIO PARLAT