Irene Solà: "És una mala sort no tenir memòria? És una sort no sentir dolor?"

La nova novel·la d'Irene Solà, "Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres", arriba a les llibreries després del gran èxit de "Canto jo i la muntanya balla" (Anagrama, 2019), una novel·la que s'ha traduït a una trentena de llengües i va guanyar el Premi Anagrama de novel·la i el Premi de la Unió Europea de Literatura. L'acció de la nova història passa en només un dia, en el qual conviuen al Mas Clavell els records i les ànimes que hi han viscut durant 400 anys. Solà va decidir que tancava el manuscrit de "Canto jo i la muntanya balla" quan havia de marxar cap als Estats Units a fer una estada com a escriptora resident a la Universitat George Mason (Virgínia). Va ser llavors, abans que aquesta obra es publiqués, que l'escriptora de Malla va començar a treballar en l'obra que va arribar als punts de venda el passat 10 de maig: "Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres" (Editorial Anagrama). Sobre la creació d'aquesta novel·la en va parlar amb Anna Guitart a "Tot el temps del món". Quan va començar la feina de crear l'univers de la nova novel·la, Irene Solà volia que no fos tant de "carn i ossos" com la de "Canto jo i la muntanya balla". Volia un altre imaginari. Per aquest nou llibre jo tenia ganes de partir d'una premissa màgica, de picades d'ullet i de fragments del folklore, i de la narrativa oral, i dels contes i de les llegendes. Una de les primeres coses que jo vaig veure clar és que volia que aparegués en aquest llibre i que, fins i tot, una mica el comencés o que fos la llavor d'aquest llibre, era la idea del pacte amb el dimoni. "Per què, aquest pacte amb el dimoni?", li pregunta Anna Guitart a l'escriptora. Irene Solà afirma el seu interès en els moments màgics i recorda que entre qui explica una història i els lectors també hi ha un pacte, "un pacte segons el qual, durant una estona apaguem els nostres avisos d'incredulitat" i que li venia de gust explorar aquest acord tàcit. A la novel·la, el pacte amb el diable el fa la matriarca de Mas Clavell, la Joana, al segle XVI, que es ven l'ànima a canvi de tenir un home sencer, que tingui un tros de terra i una teulada. Però la Joana pot trencar el pacte perquè a l'home, en Bernat Clavell, li falta el dit petit del peu esquerre. Tanmateix, ella creurà que el pacte té conseqüències en els seus descendents, que tindran diverses mancances físiques. Però aquestes mancances són culpa del diable o el que creu és el seu punt de vista? Per Irene Solà, la perspectiva i la subjectivitat són molt importants: És una novel·la que explica una història familiar, o tot un seguit d'històries familiars. S'explica des d'aquestes subjectivitats molt diverses. Al llarg de les nostres vides, el que anem fent és pescant, arreplegant, escoltant petits fragments i petites parts de la nostra història familiar, i els anem col·locant a lloc i entenent amb el temps. I així, una mica, ens construïm una narrativa de la nostra història familiar. La història d'"Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres" passa en 24 hores, durant la vetlla d'una moribunda, però Irene Solà fa que en aquest dia hi càpiguen centenars d'anys, d'històries i de records: La novel·la s'estructura en matinada, matí, migdia, tarda, vespre i nit, que és exactament això, un dia. La novel·la comença en la foscor i s'acaba en la foscor, i insinua també aquesta idea de cicle: s'acaba un dia perquè en pugui començar un altre. Però és dintre d'aquest dia, dintre d'aquest dia d'avui que hi caben totes les històries i tota la genealogia d'aquesta família, tota la història familiar, que a mesura que ens va sent explicada ens va apropant també cap al present. Els personatges principals d'aquestes 24 hores són dones, les dones de la nissaga de la Joana, les dones que han viscut a Mas Clavell, i sobre aquestes dones reflexiona l'autora sobre la conversa amb Anna Guitart: Qui protagonitza aquest llibre són aquestes dones, però, a més a més, aquestes dones que no són protagonistes de tots aquests altres contextos, no només són dones, són dones velles, també són dones lletges o abjectes, o fora del cànon. I a mi tot això em permet reflexionar, al voltant de molts temes, com ara la maternitat, la violència, la construcció de l'amor romàntic, o també em permet pensar com s'han narrat, com s'han construït els personatge femenins tant en contextos històrics com de ficció. Irene Solà va estudiar Belles Arts i va aprendre a treballar en les metodologies de l'art contemporani, i això passa per un procés d'aprenentatge i recerca: El procés de construcció de les novel·les és un procés que comença per això, per una recerca, una investigació, per estirar fils, per llegir molt, per, físicament, anar a investigar sobre el territori, per anar a conèixer persones que saben coses que jo no sé i que vull que m'expliquin. No faig tota la recerca i després em poso a escriure, sinó que faig bona part de recerca, però de seguida que puc em poso a escriure. Però, mentre treballa en l'argument, l'escriptora de Malla també descobreix els jocs de llenguatge que vol fer servir. Quan la veu narrativa s'apropa a algunes d'aquestes dones, es mira el món des dels seus ulls. Per tant, hi ha tot un seguit d'elements, de dinàmiques, tot un seguit de tecnologies del nostre món contemporani, que elles troben el seu propi llenguatge, i la seva pròpia manera, de situar, d'explicar i d'entendre. Tot això són treballs de llenguatge. Ara bé, la construcció de la novel·la, els contrastos i els jocs van més enllà: La novel·la està plena de dualitats, està plena de contrastos, està plena de de llum i de foscor, està plena de vida i de mort. De fet, hi ha aquest joc constant: el dia i la nit, i els moments d'alegria, de riure i els moments de violència o de tristor. La novel·la, tota ella, jo l'entenc molt com tot un cicle, i, de fet, en aquesta novel·la, per exemple, mai acabes d'estar del tot segur de què és una sort o de què és una mala sort. És una mala sort no tenir memòria? En el cas de la memòria, que també és un altre dels temes del llibre, doncs potser el personatge que no té memòria és un dels personatges que viu amb més lleugeresa de tots. O és una sort no sentir dolor? No crec que el personatge que no sent dolor estigui d'acord amb això. View this post on Instagram A post shared by Televisió de Catalunya (@tv3cat) La novel·la està plena de jocs de contrastos i també de reflexions al voltant de la sort i la mala sort, fins i tot la foscor. La foscor, la podríem preconcebre, la podríem entendre com una cosa dolenta o com una cosa que fa angúnia, que fa por, però, en canvi, a la novel·la, la foscor acaba sent un espai de llibertat, un espai de refugi, de màgia, de plaer. Al final de la conversa amb Anna Guitart, l'autora explica com ha estat la creació d'aquest llibre: Ha sigut un llibre molt gaudívol d'escriure. I un llibre ple d'aprenentatges, que per mi també és una cosa molt important, aprendre molt mentre estic escrivint, com posar-me tot un seguit de reptes, voler provar tot un seguit de coses i submergir-m'hi i tenir la sensació de créixer molt a mesura que fas tot aquest camí amb tots aquests personatges i amb tots els materials i totes les persones que envolten la creació d'aquest llibre.

Irene Solà: "És una mala sort no tenir memòria? És una sort no sentir dolor?"

Després del gran èxit de "Canto jo i la muntanya balla", Irene Solà presenta "Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres". Amb Anna Guitart ha parlat d'inspiració, del procés creatiu d'una novel·la i dels personatges a qui dona vida