La mare de Dumbo

Quan vaig rebre l'encàrrec d'escriure sobre un documental que es deia "Love &amp; Bananas" ("Amor i plàtans", en el títol català) immediatament vaig tenir una regressió espontània, un viatge en el temps als anys de l'institut. Aquells anys en què els primers acudits picants (bastant primaris, tot s'ha de dir) feien més suportables les feixugues classes de Física o de Llatí. Llavors estàvem convençuts que les paraules "amor" i "plàtan", no només s'havien inventat el mateix dia, sinó que estaven condemnades a coexistir per sempre més. Però si el viatge d'anada va resultar agradable i fins i tot alliçonador, la brusca tornada al present quan vaig veure el documental va ser una bufetada de les proporcions d'una elefanta. Ja imaginava que "Amor i plàtans" ("Love &amp; Bananas: An Elephant Story") no parlaria del sexe i dels exòtics vestits afruitats de Carmen Miranda, però tampoc m'esperava una exhibició d'atrocitats al voltant de les tortures que pateixen els elefants asiàtics per tal d'explotar-los als circs, fer treballs de tala d'arbres o oferir passejades per la selva a turistes, sovint ignorants de la cara fosca que s'amaga darrere del seu glamurós viatge. Especialment cruel és l'anomenada "gàbia de la derrota", un estri encara més diabòlic que el seu nom i per on es diu que han passat tots els elefants que viuen en captivitat. Uns barrots de fusta delimiten un espai no gaire més gran que el cos de l'animal. Allà, se'ls sotmet a un càstig constant fins que s'aconsegueix doblegar la seva voluntat; llavors estan llestos per treballar per a l'home. Doblegats, però mai domesticats, com explica la protagonista Lek Chailert, perquè un elefant no és un animal domèstic, com un gos o una ovella. Ha nascut per viure en llibertat, té consciència de si mateix i capacitat d'empatitzar, que és més del que es pot dir d'alguns humans. Els elefants fan dol per la pèrdua d'éssers estimats i fins i tot cobreixen els cadàvers amb vegetació en un acte que té molt de ritu funerari. Sangduen 'Lek' Chailert L'altra protagonista és l'actriu nord-americana Ashley Bell, directora i narradora del documental. Entre totes dues formen un tàndem que funciona molt bé: la Lek és una autèntica militant en la defensa dels elefants, n'ha rescatat més de dos-cents i el 2005 va ser proclamada heroïna d'Àsia per la revista Time, mentre que l'Ashley dona estructura a la narració i és la conductora d'aquest fascinant viatge. Sangduen 'Lek' Chailert i Ashley Bell Però l'autèntica protagonista del documental no és humana, es diu Noi Na i és una elefanta de setanta anys gairebé cega. Acompanyem el trio protagonista femení en un camió, en un periple de més de vuit-cents quilòmetres i gairebé vint-i-quatre hores, per portar la Noi Na fins a un santuari d'elefants on per fi viurà en llibertat després de tota una vida de captiveri. Noi Na Malgrat les dramàtiques condicions de vida dels elefants captius descrites a l'inici, no s'abusa del to fosc. "Amor i plàtans" esdevé més aviat un itinerari d'aventures a la recerca de la llibertat, amb un to lluminós i positiu que, ajudat per uns dibuixos i gràfics molt aclaridors, ens anirà descobrint al llarg del trajecte detalls fascinants del caràcter i la intel·ligència d'un animal menys conegut del que ens pensem. Assistim a moments molt emotius en què, tant la Lek com l'Ashley no poden evitar vessar alguna llàgrima cada cop que aconsegueixen superar un obstacle que instants abans semblava insalvable. La història de la Noi Na hauria pogut servir perfectament d'inspiració a Walt Disney per definir el personatge de la mare de Dumbo, castigada durament al principi de la pel·lícula per defensar el seu fill orellut de les burles dels altres components del circ. No consta que la Noi Na hagi tingut descendència, però estic segur que, d'haver estat així, el seu fill volaria d'alegria de veure la seva mare lliure després de setanta anys d'esclavatge. És probable que a aquestes alçades més d'un es demani què carai significa el títol "Amor i plàtans" i què hi té a veure amb la història de la Noi Na. Si ho voleu descobrir heu de veure el documental; aquest no és el lloc per trair un secret ben guardat fins al final del metratge, així que no faré cap espòiler, perquè el lligam té la seva gràcia. Tot plegat em fa recordar quan Ben Sa Tumba i la seva orquestra cantaven allò d'"El único fruto del amor... es la banana... es la banana..." Coi, ja m'ha tornat a marxar el cap als anys de l'institut! Ashley Bell

La mare de Dumbo

Ja imaginava que "Amor i plàtans" no parlaria del sexe i dels exòtics vestits afruitats de Carmen Miranda, però tampoc m'esperava una exhibició d'atrocitats al voltant de les tortures que pateixen els elefants asiàtics