L'escola actual està encara atrapada en el cap i margina les mans i el cor, que també s'han de cultivar, segons el pensador Satish Kumar, autor de "Tierra, alma, sociedad", que assegura que a través del cor i de les mans ens relacionem amb els altres i amb la naturalesa. Des que naixem ens comuniquem amb el cos, aprenem a partir de la imitació dels nostres adults de referència. Posar paraules a les mans durant la petita infància és la proposta de la Ruth Cañadas, educadora infantil i intèrpret de la llengua de signes, que reivindica el poder dels signes per millorar la comunicació amb els nadons i reduir la frustració al llibre "Manos que cuentan". "Observant els pares/mares de fills sordcecs, em vaig adonar que es comunicaven amb ells amb molta fluïdesa i ho vaig començar a provar amb el meu fill Nico, amb signes per expressar les seves necessitats més bàsiques, i va funcionar!" Gràcies a l'ús del llenguatge de signes l'infant se sent comprès i disminueix l'agressivitat i la frustració (Ruth Cañadas) "Posar paraules a les mans" L'ús de signes a les primeres etapes millora el vincle afectiu i facilita la comunicació, segons Ruth Cañadas, perquè l'infant se sent comprès i disminueixen els moments d'enuig i agressivitat. El llenguatge de signes es pot introduir a partir dels 6/7 mesos, apunta Cañadas. "Quan el nadó amplia el seu balbuceig, fixa més els ulls, seu sol i allibera les mans i comença a agafar algun tros de menjar, és llavors quan és capaç d'identificar els signes que li mostrem, i a poc a poc els anirà integrant i més endavant els imitarà." Els nadons són grans imitadors i així aprenen, per això els podem ensenyar signes relacionats amb les seves rutines, els seus interessos, amb el que els agrada i el que no, en funció de la seva etapa evolutiva. "El que veu pel carrer, demanar que li canviïn el bolquer, demanar pit o un aliment concret. Però que faci servir signes no vol dir que sàpiga el que vol en cada moment, pot demanar 3 coses contradictòries a la vegada i caldrà acompanyar-lo." L'ideal és mostrar el signe correctament per no confondre el nadó, i no inventar-se signes, si no és que sorgeix del mateix nadó, suggereix Cañadas. El llenguatge de signes no substitueix la parla, s'ha d'acompanyar amb el llenguatge oral i pot millorar la comunicació entre germans (Ruth Cañadas) Comunicar-nos amb el nadó a través dels signes ens ajuda a posar-nos a la seva pell, però és una eina comunicativa que no substitueix la parla, i per tant s'han d'acompanyar amb el llenguatge oral, puntualitza Cañadas, que defensa l'ús d'aquesta eina també a la llar d'infants. "L'ús de signes facilita el procés de separació dels adults de referència i la vinculació amb l'educadora, perquè li dona informació del nadó, que pot expressar millor les seves necessitats. I també les pot identificar millor l'educadora, quan es troba amb 20 nadons per aula." El llenguatge de signes és una eina per millorar el vincle amb els nadons i conèixer-los millor, acompanyat de presència, escolta i observació. Ruth Cañadas ha creat la pàgina Ontana.com, on hi ha recursos per utilitzar el llenguatge de signes amb els vostres nadons. Tenir el cor present en la pràctica educativa La millor manera d'aprendre és a través de l'emoció, defensa Raquel Martínez Pulido, mestra d'educació especial a l'escola Solc de Tarragona, creadora del "despertador d'il·lusions" i autora del llibre "¿Cómo se llega al corazón del alumno?" "La clau per arribar al cor de l'alumne és el vincle. Creem escoles generadores d'experiències d'alt impacte emocional per l'alumnat, que el predisposa a l'aprenentatge, i que emocionin també el professorat a l'hora d'ensenyar." La millor manera d'arribar al cor de l'alumne és a través de l'emoció i la sorpresa (Escola Solc de Tarragona) A l'hora de crear el vincle són importants les eines del docent, la seva mirada sobre l'alumnat i el camí del docent, assegura Raquel Martínez. "El camí intern del docent al seu propi cor: la innocència, la capacitat de sorprendre's i de sorprendre, de gaudir, de veure la tendresa de l'alumne i d'ell mateix. Tenir el cor present en la pràctica educativa." Emocions com la sorpresa, que capta l'atenció, la seguretat, que permet que l'infant estigui relaxat, o el somriure, la línia més curta entre el cor de l'alumne i el docent, afavoreixen l'aprenentatge: "També s'han de tenir en compte les necessitats emocionals de l'alumnat, sentir-se estimat i reconegut i que pertany al grup; això el predisposa a aprendre i a la transcendència, que seria com compartir amb la resta. I tot això es posa en joc a l'aula." Darrere tota conducta disruptiva hi ha una intenció positiva. Raquel Martínez assegura que és un crit d'ajuda, una explosió emocional perquè no se sap fer d'una altra manera, i proposa abordar-ho amb el suport conductual positiu: focalitzar-se en el que l'alumne sí que sap fer i que obre les portes a construir. "És clau la mirada del professor per veure el potencial, les necessitats, els interessos, la motivació i l'estil d'aprenentatge de l'alumne. La mirada l'empodera o el limita. Cal veure la bellesa oculta de l'alumne, més enllà, allò que el fa vibrar; i també la bellesa oculta de la seva família." El camí intern del docent al seu propi cor el capacita per veure la bellesa oculta de l'alumnat i les seves famílies (Escola SOLC de Tarragona) L'escola camaleònica i global Pel psiquiatra Claudio Naranjo som éssers tricerebrals: tenim un cervell instintiu que compartim amb els rèptils; un d'emocional que compartim amb la resta de mamífers, i el racional, l'últim que hem desenvolupat i que s'ha acabat imposant als altres; i l'escola ha de trobar l'equilibri entre el coneixement, la salut amorosa i la salut instintiva. S'ha donat tradicionalment molta importància al contingut mental, però som éssers humans que tenim un cos, una ment i una emoció. Ho explica Raquel Martínez inspirada en Claudio Naranjo: "S'han de cultivar les 3 parts en igualtat de temps, horari i dedicació. Som davant d'un canvi de paradigma, les polítiques educatives han d'aposar per una educació que contempli la nostra globalitat com a éssers humans." Raquel Martínez reivindica una escola camaleònica que s'adapti a les necessitats de cada alumne, una escola per a tots on, a partir de les fortaleses de cada infant, es creï una proposta educativa i oferim a cadascú els recursos que necessita: "Els docents som arquitectes de vida, som els seus models, i com els acompanyem emocionalment els guiarà." Al llibre de Raquel Martínez hi trobareu un recull de propostes pràctiques de gestió de l'aula que inclouen: coaching, PNL, mindfulness (o consciència plena), observar, rutines de moviment i la intel·ligència emocional.