El 33 estrena el documental "Entre el dictador i jo"
Divendres, el 33 emet aquesta pel·lícula documental, on sis joves realitzadors que pertanyen a la primera generació nascuda en democràcia mostren la seva visió sobre Franco.
"Entre el dictador i jo", un film que diumenge passat, coincidint amb el 30è aniversari de la mort de Franco, es va projectar simultàniament en cinemes de 150 ciutats europees, arriba divendres a la programació del 33.
El llargmetratge documental, d'aproximadament una hora, consta de sis peces de nou minuts cadascuna realitzades per directors joves que pertanyen a la primera generació nascuda en democràcia.
A partir de la pregunta "Quin va ser el primer cop que vas sentir a parlar de Franco?", els sis realitzadors -Juan A. Barrero de Marcos (Sevilla, 1980); Raúl Cuevas Mambrilla (l'Hospitalet, 1978); Guillem López Conejo (Barcelona, 1975); Mònica Rovira (les Masies de Voltregà, 1978); Sandra Ruesga (Madrid, 1975) i
Elia Urquiza Castello (Pamplona, 1980)- accepten el repte d'emprendre un viatge de recerca per la seva història personal i la d'aquells familiars i amics més pròxims.
El film, una coproducció de Barcelona Estudi Playtime i Televisió de Catalunya, amb el suport del Programa per al Memorial Democràtic, el Departament de Cultura de la Generalitat i els Estudis de Comunicació Audiovisual de la UPF, vol donar veu a aquells que no han viscut el franquisme de primera mà, però que aporten un testimoni particular de com s'ha transmès la història i de quina forma la memòria col·lectiva d'un país està present en la història personal i els records de cadascú.
Amb les diferents interrogacions -"Quins símbols en queden?", "Quins testimonis ens n'han arribat?", "Quines són les traces visibles en la història personal de cadascú?"-, la pel·lícula, més que no pas trobar respostes, ajuda a crear un diàleg, de vegades crispat i d'altres indiferent, entre les diverses generacions. Amb això es palesa quins han estat els mecanismes de transmissió utilitzats per explicar la història. Es tracta, doncs, d'un retorn als records dels realitzadors per treure la pols a preguntes que, en molts casos, han quedat suspeses en el silenci o enterrades en l'oblit.
L'aposta pels sis joves realitzadors de la pel·lícula respon principalment a dos factors. Primer, a la qualitat cinematogràfica dels seus treballs anteriors, i, després, al fet de pertànyer a una generació fronterera, nascuda en democràcia i a la vegada pròxima als últims dies del franquisme. I, no obstant això, marcada per una distància cada vegada més gran amb la figura del dictador.
La cerca personal dels sis joves realitzadors no vol representar una generació ni s'erigeix com el reflex d'una realitat present única i universal. Al contrari, aquest rastreig dins la primera memòria de cadascú permet a l'espectador recuperar els seus records propis, que, com els dels joves realitzadors, són plens d'acords i desacords, de troballes i d'oblits.
El llargmetratge documental, d'aproximadament una hora, consta de sis peces de nou minuts cadascuna realitzades per directors joves que pertanyen a la primera generació nascuda en democràcia.
A partir de la pregunta "Quin va ser el primer cop que vas sentir a parlar de Franco?", els sis realitzadors -Juan A. Barrero de Marcos (Sevilla, 1980); Raúl Cuevas Mambrilla (l'Hospitalet, 1978); Guillem López Conejo (Barcelona, 1975); Mònica Rovira (les Masies de Voltregà, 1978); Sandra Ruesga (Madrid, 1975) i
Elia Urquiza Castello (Pamplona, 1980)- accepten el repte d'emprendre un viatge de recerca per la seva història personal i la d'aquells familiars i amics més pròxims.
El film, una coproducció de Barcelona Estudi Playtime i Televisió de Catalunya, amb el suport del Programa per al Memorial Democràtic, el Departament de Cultura de la Generalitat i els Estudis de Comunicació Audiovisual de la UPF, vol donar veu a aquells que no han viscut el franquisme de primera mà, però que aporten un testimoni particular de com s'ha transmès la història i de quina forma la memòria col·lectiva d'un país està present en la història personal i els records de cadascú.
Amb les diferents interrogacions -"Quins símbols en queden?", "Quins testimonis ens n'han arribat?", "Quines són les traces visibles en la història personal de cadascú?"-, la pel·lícula, més que no pas trobar respostes, ajuda a crear un diàleg, de vegades crispat i d'altres indiferent, entre les diverses generacions. Amb això es palesa quins han estat els mecanismes de transmissió utilitzats per explicar la història. Es tracta, doncs, d'un retorn als records dels realitzadors per treure la pols a preguntes que, en molts casos, han quedat suspeses en el silenci o enterrades en l'oblit.
L'aposta pels sis joves realitzadors de la pel·lícula respon principalment a dos factors. Primer, a la qualitat cinematogràfica dels seus treballs anteriors, i, després, al fet de pertànyer a una generació fronterera, nascuda en democràcia i a la vegada pròxima als últims dies del franquisme. I, no obstant això, marcada per una distància cada vegada més gran amb la figura del dictador.
La cerca personal dels sis joves realitzadors no vol representar una generació ni s'erigeix com el reflex d'una realitat present única i universal. Al contrari, aquest rastreig dins la primera memòria de cadascú permet a l'espectador recuperar els seus records propis, que, com els dels joves realitzadors, són plens d'acords i desacords, de troballes i d'oblits.
