A un any de les eleccions municipals, que marcaran definitivament el nou cicle electoral

El 23 de maig del 2027 hi haurà eleccions municipals. Renovaran els ajuntaments dels 947 municipis catalans i els titulars de les 9.000 cadires de regidor.

Aquell dia el cas de Zapatero pot haver quedat amortitzat políticament, també els d'Ábalos i Cerdán... fins i tot poden haver sortit nous escàndols que afectin partits polítics. Hauran servit per donar un tomb a les eleccions generals?

Pot ser. Però les eleccions municipals, fora de les grans capitals, són una altra cosa. Tenen el valor de la proximitat, del coneixement directe amb el candidat, amb qui poden coincidir en un bar, creuar-se pel carrer o a la festa major d'estiu.

L'alcalde ha de picar pedra cada dia, estar al peu del canó i arreglar els problemes més directes de la gent si vol repetir 4 anys més. I malgrat que els seus pressupostos, en molts casos, són importants, i els serveis que gestionen són de primera necessitat, la corrupció no afecta tant directament el funcionament dels ajuntaments. No sol ocupar portades diàries a la premsa.

I malgrat tot, tots els partits s'hi esforcen a fons perquè coneixen el poder municipal, la importància del contrapoder sovint traslladat a les diputacions. Unes institucions de gran potència econòmica, sovint allunyades de la lupa mediàtica.

A les classes d'història de la universitat ja s'explica el sorgiment d'aquest contrapès que balancejava les victòries electorals a les generals o les catalanes des dels anys 80 del segle passat. Com es repartien el pastís a Madrid i la plaça Sant Jaume, com s'eternitzava la dicotomia Pujol-Maragall, fos qui fos el president del govern espanyol. Que important podia ser aconseguir alcaldies de capitals comarcals que fessin oposició a una Generalitat que es va mantenir convergent més de dues dècades.

Quins són els objectius de cada partit?

Per això, amb el retorn del PSC al govern de la Generalitat --amb exalcaldes o líders comarcals de primera línia com Núria Parlon o Sílvia Paneque-- una de les primeres mesures empreses per Salvador Illa va ser impulsar la llei de barris o l'Estatut de Municipis Rurals. Perquè és aquesta segona una de les grans aspiracions dels socialistes, estendre el seu domini de l'àrea metropolitana de Barcelona als confins del país. Un objectiu en què no ha acabat de reeixir mai del tot, tot i ser --tradicionalment-- la força més votada en l'àmbit nacional.

L'altra manera de proclamar-se vencedor en unes municipals és, precisament, per municipis. I en això Junts --sumant les candidatures d'Ara Pacte Local, de l'extint PDeCat-- i abans amb CiU, són els campions.

Ha estat --també de manera habitual-- la força que més alcaldies ha obtingut, o ha estat la força més votada en la majoria de municipis, com mostra el mapa de la nit electoral del 2023.

Mantenir aquesta tendència és l'objectiu dels independentistes. Els resultarà difícil repetir resultats com el de Barcelona amb Xavier Trias, a qui encara no han trobat relleu.

Junts haurà de fer front, amb temes com la reincidència o les ocupacions, a l'emergència d'Aliança Catalana, que li promet una dura batalla a la Catalunya interior.

Esquerra Republicana guanya també. El 2023 ho va fer en nombre de regidors. El seu objectiu, com la de la resta de partits, és obrir forat en el cinturó roig de Barcelona, tot i la tendència a la baixa de l'últim cicle electoral.

Serà la prova de foc per al tàndem Junqueras-Alamany a la direcció del partit, i en la candidatura de Barcelona de l'actual regidora al consistori barceloní.

Més a l'esquerra, els Comuns també tenen la vista posada en la corona metropolitana, on han mantingut alcaldies de relleu, com el Prat de Llobregat, i on han obtingut grans resultats, com el cicle en què Ada Colau va ser la candidata de la confluència i va aconseguir ser alcaldessa de Barcelona.

Tot i la voluntat d'entesa amb altres formacions com Podem, les últimes eleccions a Andalusia han demostrat que la unitat de les esquerres no suma obligatòriament.

I la CUP, que va néixer com a força municipal, ha mantingut uns resultats semblants en les eleccions de fa quatre anys, on només va perdre una quinzena dels més de 300 regidors obtinguts el 2019.

Uns i altres mantindran la radicalitat en les seves reivindicacions de drets socials com a principal bassa electoral.

Per al Partit Popular, les municipals a Catalunya sempre han estat un os dur de rosegar. L'èxit d'Albiol a Badalona és de difícil translació, especialment a l'interior. El seu espai se'l disputa amb Vox, que confia seguir la progressió per condicionar governs municipals.

Finalment, caldrà estar atent als resultats d'Aliança Catalana, que vol expandir la seva àrea d'influència més enllà de Ripoll i veure si els resultats que donen les enquestes al Parlament de Catalunya es tradueixen en més regidors.

La vista posada en unes espanyoles el 2027

L'objectiu de tots plegats és aconseguir millorar els resultats, especialment a l'àrea de metropolitana de Barcelona, on hi ha el gruix de l'electorat, amb vista a obtenir una millor posició per encarar les següents eleccions que, fora d'un gir de guió inesperat de Pedro Sánchez, seran poques setmanes després de les municipals.

Amb això compten les formacions, ja que el president del govern espanyol s'ha mostrat sempre reticent a fer coincidir les dues convocatòries en un superdiumenge electoral.