El Parc Nacional d'Aigüestortes té els boscos madurs més valuosos d'Espanya
Els boscos madurs del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici són els que concentren més quantitat i qualitat d'aquest tipus de massa forestal de Catalunya i dels que s'han estudiat fins ara a Espanya.
És una de les conclusions d'un projecte coordinat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), que ha analitzat 20 boscos del Parc i ha establert el seu grau de maduresa forestal.
La puntuació d'aquests boscos se situa entre 5,3 i 8,7 sobre 10, molt per sobre de la mitjana dels boscos catalans, que és de 2,3. En conjunt, les 20 masses forestals més madures ocupen unes 432 hectàrees.
L'estudi s'ha fet a partir del quart Inventari Ecològic i Forestal del Parc Nacional, que ha analitzat 192 parcel·les tant dins del parc com a la zona perifèrica de protecció. Els resultats s'han comparat amb els inventaris anteriors, de 1993, 2004 i 2014.
El projecte s'ha fet en col·laboració amb el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i està finançat amb fons Next Generation.
L'objectiu és obtenir una radiografia detallada de l'estat dels boscos madurs i disposar de més eines per decidir com conservar-los.
Què és un bosc madur?
No és només una qüestió d'edat dels arbres. Un bosc madur té arbres de diferents edats i dimensions, amb exemplars molt grans i vells, però també una gran quantitat de fusta morta i una estructura formada per diferents estrats de vegetació.
També són importants els anomenats dendromicrohàbitats: cavitats, ferides, branques mortes, escorça desenganxada o zones de fusta exposada que apareixen als arbres i que serveixen de refugi a nombrosos organismes.
Els investigadors consideren que aquests boscos són una referència de com evolucionarien les masses forestals si no estiguessin sotmeses a alteracions humanes importants ni a grans pertorbacions.
Un dels autors de l'estudi, l'investigador del CREAF Jordi Vayreda, explica els resultats de la recerca:
Al parc nacional tenim els millors boscos d'Espanya. Un bosc madur té arbres molt grans i molt vells, sovint decrèpits, però també arbres joves, arbres de diferents edats i clarianes. Aquesta gran diversitat estructural i d'espècies, juntament amb els dendromicrohàbitats dels arbres, genera una biodiversitat molt elevada i pròpia d'aquests boscos.
A la Mediterrània, els boscos madurs són especialment escassos i s'estima que ocupen menys de l'1% del territori.
Més fusta morta i més carboni
L'estudi constata que els boscos del parc nacional han evolucionat favorablement durant els últims trenta anys. Han augmentat la quantitat de fusta morta, la diversitat estructural i el nombre d'arbres de grans dimensions.
També han augmentat considerablement els estocs de carboni. En les parcel·les dominades per avets, el carboni emmagatzemat en la biomassa dels arbres vius ha passat de 69,8 a 148,5 tones per hectàrea.
En les zones dominades pel pi roig ha passat de 57 a gairebé 100 tones per hectàrea, i en les de pi negre, de 47 a 65 tones.
Els investigadors conclouen que els boscos del parc han continuat segrestant CO₂ durant aquestes tres dècades i que ho continuaran fent en el futur.
Refugi per a espècies i més resistència a sequeres i incendis
La complexitat dels boscos madurs crea molts ambients diferents, amb condicions de temperatura i humitat diverses. Això permet que hi visqui una gran varietat d'espècies, algunes de rares, exclusives o amenaçades, com el gall fer.
Aquesta estructura també ajuda els boscos a retenir millor la humitat i augmenta la seva capacitat de resposta davant de pertorbacions com les sequeres o els incendis.
El director del Parc Nacional d'Aigüestortes, Lluís Florit, defensa que identificar i preservar aquests boscos ha de ser una prioritat precisament pel seu valor ecològic i la seva capacitat d'acollir biodiversitat.
Els boscos madurs s'apropen més a un bosc en condicions naturals i tenen tres característiques principals: diversitat estructural, biodiversitat i resiliència. Hi conviuen arbres de diferents edats i això afavoreix moltes espècies singulars de fauna, flora i líquens. I, a més, retenen millor la humitat durant les sequeres i poden respondre millor a pertorbacions com els incendis.
Els 20 boscos amb els valors de maduresa més elevats es concentren principalment a les valls de Sant Nicolau, a l'Alta Ribagorça, i d'Espot, al Pallars Sobirà, dins de la zona de protecció estricta del parc nacional. També n'hi ha a la vall de Colomèrs, a la Vall d'Aran, dins de la zona perifèrica de protecció.
La majoria són avetoses. Quatre dels boscos analitzats són pinedes de pi roig i tres són pinedes de pi negre.
Es pot accelerar la maduresa d'un bosc?
Els processos naturals que porten un bosc cap a la maduresa poden trigar dècades o fins i tot segles. Per això, el projecte també planteja actuacions per accelerar alguns d'aquests processos.
Entre les mesures proposades hi ha reduir selectivament la competència al voltant dels arbres més grans, obrir petites clarianes per afavorir-ne el creixement i diversificar l'estructura del bosc.
També es planteja conservar i generar fusta morta de grans dimensions, tant deixant arbres morts drets com a terra. És un hàbitat important per a fongs, líquens, escarabats i altres invertebrats, ocells i petits mamífers.
Una de les investigadores del CTFC, Xènia Jaumejoan, explica algunes de les actuacions:
Podem potenciar arbres molt grossos, alliberant-los de la competència del voltant perquè creixin més, sobretot si són portadors de dendromicrohàbitats. I podem obrir clarianes per afavorir el sotabosc, la seva presència i fructificació, que és important per a molta fauna.
Aquestes actuacions ja s'han posat a prova en un bosc de la zona perifèrica del parc nacional. L'experiència pilot permetrà estudiar fins a quin punt aquestes intervencions poden accelerar processos que, en condicions naturals, passarien molt més lentament.
El resultat provisional, però, és clar i positiu: les mesures ja comencen a funcionar.