
"Col·lapse"
Guillem Gisbert: "Era necessari fer carrera en solitari"
Després de quinze anys al capdavant de Manel, Guillem Gisbert va iniciar una nova etapa musical en solitari. Ara presenta "El detector de mentides", el seu segon disc fora del grup, i a "Col·lapse" explica com ha viscut aquest canvi, què ha après treballant sense els seus companys i per què considera que aquesta experiència era necessària.
Aprendre a caminar en solitari
Durant quinze anys, Gisbert va compartir amb tres músics més pràcticament totes les facetes de la seva feina: des de la composició fins als escenaris i les entrevistes. Una dinàmica que, reconeix, li proporcionava molta seguretat. "Quan no saps què dir, ho diu un altre. Quan tens un problema a l'escenari, venen a ajudar-te", explica. Ara, després d'uns anys d'adaptació, assegura que se sent més tranquil i que ha après a funcionar d'una altra manera.
La pausa de Manel, que van definir com una etapa d'"hibernació", no va arribar per falta d'il·lusió ni per problemes entre els membres del grup. Simplement, després de tants anys treballant junts, van considerar que havia arribat el moment d'explorar camins individuals.
La part individual de fer carrera en solitari, crec que era necessària per tornar després des d'un altre lloc.
Per això, Gisbert no considera que Manel estigui acabat. La decisió va ser molt més senzilla del que podria semblar: després de l'última gira, van decidir que el següent projecte no el farien tots junts.
La música sense prejudicis ni culpabilitats
A l'hora de compondre, Gisbert prefereix treballar lentament les cançons i donar-hi moltes voltes abans de considerar-les acabades. No és dels músics que fan trenta peces per després seleccionar-ne unes quantes, sinó que s'implica molt en cadascuna fins a trobar-hi allò que funciona.
Aquesta manera d'entendre la música també explica que no tingui cap problema a reivindicar les cançons més lleugeres o comercials. Preguntat pels seus possibles "guilty pleasures", defensa que no hi ha cap motiu per sentir vergonya d'una cançó que t'agrada. "Si a mi em surt una cançó frívola que considero que està bé i que podria ser un guilty pleasure per algú, jo m'hi tiraré de cap", afirma. De fet, reconeix que ha trobat inspiració en "Despacito", de Luis Fonsi. Concretament, en un canvi de tempo que ha incorporat a "El que és vell i el que és nou", una de les cançons del nou disc.
Un missatge per a les generacions futures
Una altra de les peces de l'àlbum, "Homes i dones del segle XX", imagina com ens jutjaran les generacions futures. Gisbert considera que el segle XX probablement no serà recordat amb gaire afecte i planteja que, de la mateixa manera que nosaltres jutgem les societats del passat, algú farà el mateix amb la nostra.
La cançó és com un missatge dins d'una ampolla adreçat a qui l'escolti d'aquí a uns quants segles:
Estàvem aquí, vam fer el que vam poder, no vam ser perfectes, segur que vosaltres tampoc ho sou.
Aquesta voluntat de mirar més enllà del present també es reflecteix en la seva manera d'entendre la música. La publicació del disc ha coincidit amb l'inici de la campanya electoral, però el cantant defensa que la cultura no ha d'estar necessàriament supeditada a l'actualitat. Per ell, el més important és que les cançons tinguin recorregut i continuïn sent interessants amb el pas del temps:
El que a mi m'importa és que la cançó aguanti bé, sigui interessant i d'aquí a dos anys també es pugui sentir.