La Guaira entra en la fase 2: l'ajuda humanitària als damnificats en ciutats convertides en cementiris
Clàudia López i Néstor Cabello miren com les seves dues filles corren i juguen amb altres nens. Són una bona colla, canalla amb energia i que amb una pilota ja s'ho passen bé. En l'era de les pantalles, veure nens divertint-se fent esport sembla una cosa estranya. De pantalles de mòbils se'n veuen poques.
No hi ha senyal. Fa vuit dies que no funcionen els telèfons, ni fixos ni mòbils. Mentre els més petits corren i salten, els seus pares, com la María i en Néstor, encara celebren estar vius. La fe religiosa és el que els manté amb certa serenitat:
Només ens queda esperar que el govern o algú ens ajudi. Ens hem quedat sense res.
Fa vuit dies del doble sisme de Veneçuela i no són poques les famílies veïnes de les localitats de la costa del Carib veneçolà afectades per les sotragades que s'han quedat sense res, literalment al carrer. Ara, casa seva és una mena de campament de refugiats o supervivents instal·lats a La Guaira, a 30 quilòmetres de Caracas, la capital veneçolana. Un d'ells és el de l'ONU, que ha desplegat bona part de les seves agències especialitzades en ajut humanitari a la zona.
Més de 50.000 persones estan desaparegudes i la xifra de morts supera els 2.000. Fa vuit dies, els veïns de Catia La Mar, a la regió de La Guaira, celebraven Sant Joan, una festivitat molt popular al municipi. El moment àlgid de la festa és quan les colles del poble repiquen tambors, un espectacle cultural i tradicional molt seguit i apreciat.
En ple èxtasi musical és quan va rugir la terra. Molts van confondre el so i l'esclat de la natura en forma de terratrèmol amb les vibracions de les repicades de tambors. En adonar-se que es tractava d'un gran sisme, el pànic es va apoderar dels qui celebraven la festa. Els vídeos a les xarxes socials són impactants:
Ara, Catia La Mar és un cementiri d'edificis caiguts i ensorrats. I els que han quedat drets, o cauran en breu o se'ls haurà d'enderrocar. Si l'apocalipsi té alguna forma, ben segur que és com el que és ara Catia La Mar. També és així als pobles que, un al costat de l'altre, conformen la línia de costa del Carib veneçolà.
Amb la moto d'en Carlos, un veí de la zona que ens convida a acompanyar-lo pels carrers de la localitat, es pot apreciar la magnitud de la tragèdia. El que es veu és una zona de guerra. Com si moltes bombes s'haguessin llançat des de l'aire per destruir aquesta part del país sud-americà.
Els que s'han quedat sense casa, se'ls pot veure asseguts a terra davant del que era el seu edifici o en cadires que han pogut trobar entre la runa. Passen les hores a l'espera de no se sap què. La commoció és molt forta, monumental, entre els veneçolans afectats que han salvat la vida. No els marxa la por al cos per les rèpliques que hi ha hagut.
Encara es busquen supervivents entre la runa dels apartaments col·lapsats. Però a vuit dies dels terratrèmols, les esperances de trobar-ne amb vida són poques. Un total de 2.400 rescatistes amb gossos entrenats per trobar persones sota la runa s'han desplaçat fins a Veneçuela per ajudar. Alguns equips tornen cap a casa; d'altres encara treballen en llargues i intenses jornades de dia i de nit de rescat. Es busquen els coneguts com a supervivents miracle, però amb la xifra de més de 50.000 desapareguts, la setmana que ve la majoria ja es consideraran morts.
Casos com el d'Hernán Gil, de 43 anys i vigilant d'un pàrquing, justifiquen tots els esforços dels equips de rescat. Els bombers de Xile l'han mantingut connectat amb la superfície, hidratat i alimentat durant més de cinc dies sota la runa.
Estava treballant quan li va caure literalment l'edifici al damunt. L'han tret entre la runa viu. Nadons de pocs mesos, nens, adolescents, adults i avis han estat rescatats en una lluita per treure de l'infern els qui estaven tranquil·lament a casa seva un dia de juny festiu. Apartaments de classe mitjana i alta que s'omplen els caps de setmana i durant les vacances per gaudir de la vida i la platja. Ara és zona arrasada.