L'Església colombiana, obligada a obrir els arxius sobre pederàstia
Ens atén en un pis alt del centre de Bogotà. És el lloc on Miguel Ángel Estupiñán treballa amb part de l'equip de Hacia el Umbral, el mitjà de comunicació independent des d'on, fa anys, denuncien vulneracions de drets humans, sobretot dins del món de la política i de l'Església.
Abans de periodista va ser escolapi i està convençut que la gran majoria d'abusos sexuals en l'àmbit eclesiàstic continuen silenciats:
Els seus victimaris poden estar morts, però les institucions encara han de respondre.
Ell és un dels periodistes colombians, juntament amb un altre col·lega, Juan Pablo Barrientos, que fa anys que intenten que les institucions eclesiàstiques del seu país donin informació sobre els casos d'abusos sexuals de què tenen coneixement.
Finalment, la justícia els va donar la raó en una sentència històrica que obligarà els bisbats i les congregacions a revelar informació, fins ara secreta, segons explica Barrientos, que parla amb nosaltres des de Medellín.
És la primera vegada que un tribunal, el més alt d'un país, obliga l'Església catòlica a desclassificar els seus arxius secrets.
La Conferència Episcopal va anunciar que acataria la resolució judicial, un cop es va publicar –aquesta primavera– per part de la Cort Constitucional de Colòmbia, però al cap de pocs dies la va tornar a qüestionar i en va demanar la nul·litat.
Tot i aquests entrebancs, per Estupiñán, la decisió de l'alt tribunal ha marcat un abans i un després en la investigació sobre abusos i en la consciència col·lectiva:
Colòmbia ja ha entès que l'Església no està per sobre de la llei.
Però arribar aquí no ha estat fàcil. És el resultat d'un feixuc periple burocràtic i una dura batalla judicial, que comença amb la investigació que dona lloc a un llibre publicat fa tres anys, "L'arxiu secret".
L'arxiu secret" no és un titular que li vam posar nosaltres a una investigació; és un arxiu dissenyat des del dret canònic per protegir criminals.
Barrientos detalla com funciona el registre de causes criminals –no només d'abusos sexuals– que es fan en comunicació privada a bisbats i congregacions.
Segons explica, la figura de l'arxiu secret està recollida a l'article 489 del dret canònic, com la sèrie de documents secrets guardats a cada diòcesi sota una clau que només té el bisbe.
Però, a més, totes aquestes denúncies les envien al Vaticà; la comunitat internacional hauria d'exigir de manera vehement al Vaticà que obri aquests arxius.
Inspirats en la investigació periodística del Boston Globe que va destapar l'encobriment sistemàtic d'abusos sexuals per part de l'Església catòlica a Boston –i que recull la pel·lícula "Spotlight"– van voler arribar a obrir aquests arxius.
Així que tot i conèixer l'hermetisme institucional sobre els abusos sexuals, però avalats per decisions judicials prèvies que els havien ajudat, van anar directament a les fonts.
Per això van enviar peticions formals a absolutament tots els bisbes i tots els superiors d'ordes religiosos, un per un, per preguntar sobre totes les denúncies: en total van fer 137 peticions.
També estaven convençuts que la informació sobre els centres on ha estat destinada una persona i el temps que ha passat a cada lloc pot revelar certs patrons; i per això van afegir preguntes sobre la trajectòria de tots els religiosos, al marge de si tenien denúncies o no.
Un dels patrons que ha permès a l'Església encobrir sacerdots arreu del món es passar-los de parròquia a parròquia.
Però de les 137 peticions fetes, només van tenir resposta d'una vintena. Així i tot, entre aquestes respostes i casos que ja s'havien publicat, van arribar a recollir en el seu llibre els noms de 569 religiosos pederastes.
Veient que el 94% de les denúncies eren dels últims 20 anys i que fins a 155 denunciats continuaven exercint el sacerdoci en el moment que el llibre va sortir a la llum, van voler seguir indagant sobre el silenci que se'ls imposava i van recórrer a la justícia.
Enviem més de 120 drets de petició a totes les institucions clericals; passant pels jesuïtes, els escolapis, els claretians, els Fills de la Sagrada Família...
Així valora Estupiñán l'impacte que la investigació té a tot el món: posa l'èmfasi en el fet que la gran majoria de les institucions interpel·lades tenen religiosos arreu i moltes tenen la seva seu aquí, a Catalunya.
"De fet, el primer que surt a la llista del llibre és un religiós espanyol, Fermín Abella Gurrea, un escolapi denunciat per abusos sexuals", recorda.
Estupiñán i Barrientos han topat amb la resistència de molts jutges, fins que el màxim òrgan judicial a Colòmbia els ha donat la raó. Ara totes les institucions hauran de revelar la informació d'abusos sexuals que tenen, així que se'ls demani.
El que ha fet el jutge és ponderar drets i aquí el que preval és el dret a la informació perquè estem parlant de nenes, nens i adolescents.
Els responsables d'aquesta fita judicial que l'Església ha intentat, de totes totes, anul·lar, expliquen que el fet de posar la banya sobre aquest assumpte ha fet que molts més casos surtin a la llum al seu país i arribin als jutjats.
A partir d'ara, s'obre la possibilitat que qualsevol ciutadà pugui preguntar sobre les denúncies. Barrientos hi insistirà:
Jo tornaré a enviar les peticions a tot arreu, sabent que ara m'han de contestar; i si s'hi tornen a negar, recorreré, i un jutge podrà ordenar que detinguin a qui s'hi negui.
Tant ells com molts supervivents celebren la sentència i creuen que servirà per destapar encobriments de les institucions. "El problema no són només els sacerdots de baix perfil, sinó els seus governants encobridors", considera Estupiñán.
Barrientos, que personalment té comptabilitzats 800 sacerdots denunciats per abusos sexuals, dona només una dada:
Amb la poca informació que tenim, basada en fets, tots els bisbes colombians han encobert, almenys, un cas d'un sacerdot pederasta.
Per molts, la pregunta és si el que han aconseguit aquests periodistes a Colòmbia podria arribar a passar a Espanya. En qualsevol cas, es tractaria, sens dubte, d'una altra llarga batalla.