Massa ultraprocessats encara i massa preocupació: com ensenyar als fills a menjar sa

Alimentar els fills és una de les principals fonts d'estrès del dia a dia, segons asseguren 7 de cada 10 famílies. No havíem tingut mai tanta informació sobre com alimentar-nos: sabem què són els ultraprocessats, comparem ingredients, seguim nutricionistes a les xarxes... 

Però malgrat tot això, molts pares i mares tenen la sensació que no saben si ho estan fent bé. Li prohibeixo els dolços? Només vol pasta! Pot sopar cereals? S'ha d'acabar el plat? I si no vol les verdures? 

A "L'ofici d'educar", tres especialistes ens donen pautes per educar els fills per a una alimentació saludable, sense convertir cada àpat en una batalla.

Què vol dir realment menjar sa? 

Per Indira Paz-Graniel, dietista-nutricionista i doctora en Nutrició i Metabolisme, els missatges contradictoris que rebem poden potenciar la sensació de no saber si estem alimentant bé els fills. 

És per això que aquesta investigadora de la URV proposa deixar de classificar cada aliment com a "bo" o "dolent" i mirar el conjunt de la dieta: prioritzar fruita, verdura, llegums, peix i ous, i fruits secs: 

Reduir els ultraprocessats i els sucres i beure principalment aigua. 

Aquesta dietista també recorda que menjar sa no ha de ser més car: llegums i productes de temporada són opcions saludables i assequibles. 

La preocupació de les famílies no sorprèn Laura Cañas, doctora en Psicologia i especialista en trastorns de la conducta alimentària de l'Hospital Sant Joan de Déu. 

El risc, adverteix, és que les ganes de fer-ho bé acabin convertint-se en una "vigilància excessiva" i generin angoixa al voltant del menjar. 

Per Julio Basulto, dietista-nutricionista i autor de "Se me hace bola. Cuando no comen como queremos que coman", el problema és que encara donem massa ultraprocessats als infants. 

9 de cada 10 pares creuen que ho fan bé, però ho fan malament.

Basulto alerta de la pressió de la indústria alimentària i de la presència encara excessiva d'aliments poc saludables a les llars.

Quina autonomia han de tenir els infants?

Una de les grans batalles comença quan els adults volem decidir què han de menjar els fills i en quina quantitat. 

Julio Basulto defensa que la responsabilitat dels adults és oferir una alimentació saludable, però que és l'infant qui ha de poder decidir què menja i en quina quantitat. 

Per la psicòloga Laura Cañas, els adults han de posar el marc i els límits dels àpats, però respectant la gana, la sacietat i les necessitats de l'infant per ajudar-lo a construir una relació sana amb el menjar. 

Molts adults encara arrosseguem el "no t'aixeques de la taula fins que t'acabis el plat!". Indira Paz-Graniel adverteix que obligar a menjar pot dificultar que els infants reconeguin la gana i la sacietat. 

Basulto recorda que la gana infantil és "erràtica i imprevisible" perquè les necessitats de l'infant no són sempre les mateixes. 

"Què fem avui per sopar?"

El Rubén, pare d'un nen i una nena de 8 i 12 anys, explica que a casa mengen variat, però que el gran repte és no acabar repetint sempre els mateixos plats: "Arriba l'hora de sopar i... què fem avui?" 

Indira Paz-Graniel defensa que menjar bé no ha de complicar la vida familiar: no cal fer menús diferents per a adults i infants, sinó una alimentació saludable per a tota la família.

A l'Eva, mare d'un nen de 8 anys, li preocupa com s'ha normalitzat el consum de sucre i ultraprocessats entre la canalla. Sovint pensem que és només "de tant en tant", però si sumem el suc envasat, les galetes, un dolç o una pizza industrial, aquest consum puntual pot acabar sent habitual. 

Aquí el dietista-nutricionista Julio Basulto és contundent amb els ultraprocessats: més que prohibir-los, proposa no tenir-ne habitualment a casa i evitar convertir-los en un premi o en un aliment especialment desitjable: 

Prohibir és despertar el desig. 

Sobre si menjar sucre accelera les criatures, Indira Paz-Graniel desmunta un altre mite: menjar sucre provoca una pujada de glucosa en sang, però això no significa que provoqui hiperactivitat. 

El problema no és el suposat "pic de sucre", sinó el context i el consum excessiu i habitual.

Com eduquem en una bona relació amb el menjar?

La Maria, mare de dues nenes de 5 i 3 anys, intenta que a casa hi hagi una alimentació equilibrada i conscient. Es preocupa, però, pel que passa quan les filles mengen a l'escola, amb els avis o amb altres cuidadors, on el menjar pot convertir-se en premi o càstig. 

Al darrere hi ha una por que comparteixen moltes famílies: que els fills repeteixin els nostres errors i conflictes amb l'alimentació. La psicòloga Laura Cañas recorda que els infants aprenen del que veuen i escolten. 

Per això proposa transmetre una relació amb el menjar flexible, espontània i natural, sense culpa ni por, i evitar parlar de calories o relacionar l'alimentació amb el pes o l'aspecte físic. 

I què fem quan diuen "això no m'agrada"? Basulto recomana exposar-los als aliments sense pressionar i, sobretot, donar exemple: "Deixa el nen en pau, menja-t'ho tu i dona exemple de gaudir."

Indira Paz-Graniel recomana introduir els aliments nous de manera progressiva, respectant el ritme de cada infant. 

I també incorporar-los a la cuina: tocar els aliments, descobrir-ne els colors i les olors i participar en l'elaboració pot ajudar a familiaritzar-s'hi i convertir el menjar en una activitat compartida.

Quan el malmenjar és un problema? 

El Kewal, pare d'un adolescent de 15 anys, explica que el seu fill menja molt a poc a poc, juga mentre menja i pot trigar més de mitja hora a acabar. 

Ha provat d'insistir-li en la importància d'alimentar-se bé i fins i tot de posar-li un límit de temps. Laura Cañas explica que la selectivitat alimentària és habitual durant algunes etapes del desenvolupament. 

Però alerta quan es manté en el temps, el repertori d'aliments es va reduint, apareix molta angoixa davant d'aliments nous o hi ha conseqüències en el pes, el creixement o la vida social i familiar. En alguns casos es podria tractar de l'ARFID, trastorn d'evitació i restricció de la ingesta. 

L'infant pot restringir el menjar per sensibilitat a textures, olors o temperatures, per por després d'un ennuegament o un vòmit, o per una falta persistent de gana: 

Mai s'ha de pressionar per menjar. Hem d'acompanyar-los, entendre què està passant i, si cal, consultar. 

A diferència de l'anorèxia i la bulímia, no hi ha preocupació pel pes o l'aspecte físic, i en tots els casos cal llegir el malestar que hi ha al darrere.

Més enllà del que posem al plat, els tres experts coincideixen en la importància de com vivim els àpats en família. Menjar també és plaer, vincle i convivència. 

Compartir els àpats, conversar, cuinar plegats i donar exemple ajuda els infants a construir una bona relació amb el menjar. Laura Cañas defensa que cal transmetre la importància de cuidar la salut sense convertir el pes o el cos de l'infant en una obsessió. 

Julio Basulto ho resumeix amb una darrera recomanació: "No mengis millor, deixa de menjar pitjor." Els tres experts recomanen com a referent la guia "Petits canvis per menjar millor", de l'Agència de Salut Pública de Catalunya.