No només ha perdut Trump: les midterm obren un nou cicle polític als EUA

Ha estat un vot de "No a la guerra", com ha conclòs el president iranià? Un vot de "volem que la gasolina sigui més barata, i que el súper sigui més assequible"? De "volem menys sortides de to, més racionalitat, més aliances amb els nostres socis internacionals, menys personalisme, menys agror"? De "volem que deixis d'enriquir-te a ritmes obscens i que deixis d'afavorir els teus amics tecnooligarques megamilionaris"? De "volem menys conflictes d'interès entre el teu càrrec i la teva família"? De "volem una política migratòria menys cruel"? 

És tot això i moltes altres coses. Però, sobretot, el resultat d'aquestes eleccions s'explica perquè Trump no ha complert la seva promesa estrella: abaixar els preus de les coses. Del que compres cada dia. 

Recordo una roda de premsa un pèl surrealista i demagògica, l'agost del 2024, en què Trump va comparèixer amb un decorat de paquets de menjar del supermercat: llet, carn... i cereals Cheerios, molt populars als EUA. Tan populars, que va anunciar que s'emportava el paquet a casa. Ell, que probablement desconeixia el preu de cap d'aquells productes, acusava Joe Biden d'haver convertit la cistella de la compra bàsica en un luxe. 

A Trump li ha passat el mateix que a Biden fa dos anys: els índexs macroeconòmics li són favorables –creixement del PIB, atur, pujada dels mercats borsaris–, però això no aconsegueix revertir la percepció de la gent. I els nord-americans perceben que no arriben a finals de mes. 

Joe Biden tenia una excusa externa: la covid i la disrupció en les cadenes de subministrament mundials provocada per la guerra d'Ucraïna. En el cas de Trump, l'augment de preus –inclosa la benzina, mai oblidem el preu del galó de benzina, que s'acosta als 5 dòlars– s'explica, en bona part, per decisions que ha pres ell: la guerra d'Iran i el caos dels aranzels. 

Fins on arriba la derrota 

Analitzem la dimensió de la derrota: no és el mateix perdre per unes dècimes mal comptades que veure com el blau –el blau és el color dels demòcrates– s'estén per tot el mapa dels EUA com una gegantina taca de petroli que acaba cobrint estats que sempre sempre havien estat vermells (el color republicà). 

No és el mateix guanyar un senador demòcrata en un estat de la costa est que aconseguir-ho a Kansas, com ha passat: Kansas, paradigma del Midwest, on no havia guanyat un candidat demòcrata al Senat des de fa gairebé un segle. O guanyar a Iowa, on el vot rural i dels grangers determina la seva orientació conservadora. La victòria demòcrata en aquests dos estats exemplifica la dimensió del càstig, o del "repudiament nacional a Trump", tal com ha definit un mitjà dels EUA. 

Més dolorosa, però, és la derrota a Texas, on ha arrasat el pastor presbiterià, jove i blanc, James Talarico. Texas ha estat, fins ara, l'estat republicà més poblat, i per tant una peça clau en la cursa a la Casa Blanca. I a Texas s'havien experimentat algunes de les polítiques més retrògrades en qüestions com l'avortament o l'accés al vot de les minories. 

Era un plebiscit, sí 

Donald Trump fa una mica com que no va amb ell. Ha felicitat els demòcrates per la feina feta, i ve a dir que, en realitat, la derrota és dels republicans, no seva. Però va ser ell el que va plantejar aquestes midterm com un plebiscit: "voteu com si el meu nom fos a les paperetes", va demanar, mentre es multiplicava en desenes de mítings que haurien posat a prova un candidat molt més jove. Però aquestes eleccions coincidien amb un moment de popularitat molt baix per a Trump, d'entre el 32 i el 37%, segons les enquestes. És un percentatge inusualment baix, fins i tot per a un president que enceta la segona part del seu segon mandat. 

Aquí cal fer-se una pregunta: ¿hi ha republicans que han votat directament els demòcrates, fins i tot en estats tradicionalment vermells? ¿O hi ha votants republicans que aquest cop no han volgut votar els republicans i s'han quedat a casa, cosa que ha facilitat la victòria de l'oposició? Això s'haurà d'anar analitzant a mesura que les dades siguin definitives i completes. 

No és només el Congrés

La derrota republicana no es redueix només al Congrés. Aquestes eleccions servien per renovar milers de càrrecs, entre els quals els de governador a diversos estats. I aquí els resultats ens deixen sorpreses i fites històriques. 

Geòrgia, un estat condicionat pel passat de l'esclavitud i la lluita pels drets civils, tindrà la primera governadora negra dels EUA: Keisha Lance Bottoms. 

A Texas, Gina Hinojosa serà la primera governadora hispana que ha tingut mai l'estat, després d'haver derrotat el republicà Greg Abbott, que aspirava a un quart mandat. 

Deb Haaland serà governadora de Nou Mèxic: la primera nativa americana que ocupa aquest càrrec als EUA. Tres dones que trenquen sostres de vidre en un país que encara espera una presidenta després de dos intents fallits.

També a Califòrnia han fet història: el demòcrata Gavin Newsom, que pot ser que aspiri a la presidència, deixa pas com a governador a Xavier Becerra, el primer llatí que ocupa el càrrec. 

Més enllà de Trump, Musk també ha perdut 

Aquestes eleccions eren, també, les eleccions dels tecnooligarques. Ha estat el primer cop que les urnes han sancionat l'acostament progressiu dels supermilionaris de Silicon Valley, els supermilionaris de les dades, les xarxes socials i la IA, a la política i a Trump. Una aliança que es va escenificar en la presa de possessió de Trump el gener de l'any passat. 

Elon Musk, l'home més ric del món, havia invertit 450 milions de dòlars en la causa republicana. I 200 a Texas, on es pretenia crear un paradís per als centres de dades de la IA. 

La jugada li ha sortit malament. Ara aposta per construir-los a l'espai, una idea que ja fa temps que es debat. L'espai és el nou espai de futura colonització dels que aspiren a controlar el món fora dels circuits democràtics. 

Què farà l'ànec a partir d'ara 

Donald Trump és des d'avui un "lame duck", un ànec coix, com s'anomenen els presidents que esgoten la seva vida política. 

En el seu cas, enceta els dos últims anys dramàticament afeblit, però li va passar el mateix, per exemple, a Barack Obama el 2014, quan els republicans van recuperar el control de les dues cambres. 

Són dos anys en què el Congrés bloqueja sistemàticament totes les propostes legislatives que emanen de la Casa Blanca, i en què el president, si vol fer alguna cosa, governa a cop d'ordre executiva.

El control del Congrés és el que va permetre a Trump aprovar l'anomenada "one big and beatiful bill act" (l'OBBBA, llei gran i bonica), que va implantar retallades fiscals per als més rics i va afeblir les cobertures socials per als més pobres. 

Tot i així, malgrat que el Congrés li ha estat afí fins ara, Trump ja està acostumat a les ordres executives: en aquests dos anys n'ha firmat 300. Una via ràpida de tenir el que un vol sense sotmetre's al tedi del tràmit parlamentari. L'altra capacitat que té el president és el dret a veto. Trump ja ha deixat clar que el farà servir tant com pugui.

Comissions d'investigació

Però per als demòcrates ha arribat l'hora de la veritat, i és el que més desitjaven: exposar les vergonyes de l'administració Trump. 

El control del Congrés els permetrà obrir comissions d'investigació sobre les sospites de corrupció i els conflictes d'interès de la família del president, sobre l'actuació del Pentàgon a l'Iran, sobre les operacions brutals d'ICE –els agents antiimmigració– o sobre els papers Epstein. També podrien, fins i tot, impulsar un tercer impeachment. 

Els últims dos anys de Trump, coneixent el seu irremeiable ego, el seu caràcter impulsiu i la seva incapacitat per la discreció, poden agafar diverses tonalitats. 

La del goril·la d'esquena platejada, venjador, que acoquina i ataca aquells que l'han ferit –així és com el pintava un articulista de The Economist– o la del disruptor en cap internacional. 

De l'Iran a la col·lisió de superpotències 

Trump va irrompre el 2016 a la política com un elefant en una terrisseria: per capgirar-ho tot, per qüestionar-ho tot. El primer mandat va ser light, comparat amb el segon. Aquests dos últims anys, cada cop més desfermat, la seva presidència ha estat erràtica i caòtica, amb un caire imperialista. 

Això no té per què canviar. La política exterior és en bona part prerrogativa de l'inquilí de la Casa Blanca. Ara Trump té en marxa una guerra amb l'Iran que no sap com aturar, però amb un Benjamin Netanyahu immobilitzat pels últims resultats electorals que necessita mesures desesperades. The Economist i altres veus analítiques especulaven amb una guerra més dura contra l'Iran. 

Simultàniament, s'està preparant una cimera tripartida entre Trump, Vladímir Putin i Xi Jinping, el trio que domina el món en aquest retorn a la dinàmica de les superpotències que veurem on ens porta. Trump arribarà afeblit a aquesta cimera. Haurà de fer concessions? Què passarà amb Ucraïna, o amb l'OTAN? Poden els demòcrates revertir l'acostament de Trump a Rússia o les reticències nord-americanes davant l'actual marc de defensa comú transatlàntic? 

Què ha de fer el partit republicà 

Després d'aquests resultats, cap on s'orienta a partir d'ara el Partit Republicà? ¿Es distancia progressivament de Donald Trump, tal com ja han fet una quarantena de candidats en aquestes midterm? El president es comença a percebre com un llast, i en aquestes eleccions s'ha visualitzat tímidament un canvi profund de dinàmica: de voler aparèixer a la foto amb Trump, sigui com sigui, a evitar-lo. 

Però, almenys de moment, Trump és el líder indiscutible del Partit Republicà, el GOP, el Grand Old Party. El moviment MAGA ("Make America great again"), que consistueix la seva base més fidel i extrema, vol que els republicans s'acostin encara més a l'agenda Trump, segons una enquesta de Politico. En canvi, els republicans més moderats volen començar a deixar enrere aquesta etapa. 

Què passarà a les presidencials 

Aquest debat es traduirà en la cursa presidencial que comença avui mateix. 

Poden passar moltes coses, però, ara per ara, hi ha dos noms sobre la taula per substituir Trump com a candidat republicà: el vicepresident J. D. Vance –un producte dels tecnooligarques, sobretot de Peter Thiel, un cadell dels Trump– o Marco Rubio, aquell que fa deu anys disputava el lideratge a Trump i que avui és el seu escuder internacional com a secretari d'Estat. Rubio sembla més moderat; J. D. Vance forma part del clan actual.

Però el dilema no el tenen només els republicans. El tenen, encara més aguditzat, els demòcrates. Els candidats de l'"esquerra radical", com s'anomena als EUA, estan aconseguint bons resultats. 

Zohran Mamdani va guanyar l'alcaldia de Nova York, i Abdul El-Sayed –també musulmà– ha guanyat l'escó al Senat per l'estat de Michigan, amb una agenda que incloïa sanitat universal, l'eliminació de l'ICE i la suspensió de l'ajuda militar a Israel. 

Fins ara, l'establishment demòcrata ha estat al·lèrgic a aquest tipus de candidats, un corrent intern que lideren Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez. 

L'establishment té por que allunyar-se del centre els bloquegi el retorn a la Casa Blanca, i en aquestes midterm ha bolcat molts diners en els aspirants moderats. Però potser ha arribat l'hora del canvi. Fins i tot per al partit que ha arrasat en aquestes eleccions.