"Això no és Suècia", aplaudida a Canes: altres sèries i pel·lícules que aborden la criança

La filla de cinc anys crida emmurriada que vol "chuches", mentre refusa la torrada d'alvocat que li ofereix el pare consternat: "Això és porqueria industrial, Lia, el papa i la mama mai te'n compraran, de 'chuches', perquè t'estimem molt". Una argumentació sense èxit, perquè la nena crida desesperada: "Jo vull 'chuches'!"

És l'exemple perfecte de l'esforç sobrenatural per ser mares i pares exemplars i feliços, i el cop de realitat en constatar que no hi ha una fórmula exacta per aconseguir-ho.

"Això no és Suècia" converteix les contradiccions de la criança en una autoparòdia portada al límit, fugint del relat que ha venut tradicionalment la indústria nord-americana.

La periodista Alba Carreres, especialitzada en criança, acaba de publicar el llibre "Criar amb humor" i creu que aquesta influència ens ha arribat aquí en forma de "purpurinament", de brilli-brilli, de com han de ser les maternitats perfectes:

"I ara és quan ens adonem que les maternitats perfectes no existeixen, les maternitats d'Instagram són totalment ficció. I comencem a valorar les maternitats reals amb humor, que és l'única manera per sobreviure a les criances."

L'audiovisual de casa nostra vol dir-hi la seva amb noves aproximacions menys edulcorades de la maternitat i la paternitat. "Els dies que vindran", de Carlos Marques-Marcet, va ser una de les pioneres: el retrat durant nou mesos d'un embaràs inesperat, amb pors, alegries i contradiccions inclosos.

I també la sèrie "Mira lo que has hecho", escrita i protagonitzada per Berto Romero, que amb molt d'humor es posa a la pell d'uns pares novells que es veuen completament desbordats per la criança.

Després han vingut "20.000 espècies d'abelles", d'Estibaliz Urresola Solaguren, i el retrat empàtic de mare i filla -i tota la família- en la gestió del trànsit de gènere infantil. O "Cinco lobitos", d'Alauda Ruiz de Azúa, sobre aprendre a ser mare sense oblidar tot el que encara comporta ser filla.

I per què han triomfat totes aquestes narratives? Carreres explica que, senzillament, ens les hem cregut:

"Hem empatitzat amb totes aquestes mares i fins i tot ens han caigut malament. Això és senyal que les maternitats estan canviant, ja no ens venen aquesta maternitat pura, virginal, fins i tot com de la verge Maria".

Ni cal mitificar la figura paterna. Amb marge per tenir dubtes, equivocar-se i aprendre durant el camí. Ho exemplifiquen els pares no estereotipats de les pel·lícules britàniques plenes de llum "Aftersun", de Charlotte Wells, i "Scrapper", de Charlotte Regan, i també la catalana "Els encantats", d'Elena Trapé, sobre l'estrany moment de separar-se dels fills per primer cop després d'un divorci.

Carreres diu que encara queda camí per recórrer, però és un gran alleujament veure com es reivindica la dona com a desastre criant, "perquè si els homes ho han estat històricament, per què no ho podem ser les dones?"

Aquest any s'estrenen altres aproximacions poc explorades a l'audiovisual, com el rebuig a la maternitat, amb les pel·lícules "Les mares no", de Mar Coll, o "Mamífera", de Liliana Torres. Aquesta última ja ha guanyat el premi del jurat a la millor interpretació per la seva protagonista, l'actriu Maria Rodríguez Soto, al festival South By Southwest (SXSW) d'Austin, a Texas. És un dels certàmens de cinema, música i televisió més influents dels Estats Units i se celebra en un estat que encara és l'epicentre antiavortista del país.