La UE compleix mig segle de fites i dificultats

Dotze anys després de la Segona Guerra Mundial, Europa intentava deixar enrere els seus amargs records, bufaven vents de guerra freda i el continent vivia una època de forta expansió econòmica. En aquest context, el dilluns 25 de març de 1957 França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg posaven la primera pedra de la Unió Europa. Firmaven el Tractat de Roma, pel qual es constituïa la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Els firmants eren el canceller alemany Konrad Adenauer, el primer ministre italià Antonio Segni, i els ministres francès Christian Pienau, l'holandès Joseph Luns, el belga Paul Henri Sppaak, i el luxemburguès Joseph Bech.

Els firmants van expressar en el text la seva resolució d'"assentar les bases d'una unió cada cop més estreta entre els pobles europeus", i deixar espai per a una unió més enllà dels motius estrictament econòmics. Amb la creació de la CEE i del mercat comú es volien transformar les condicions econòmiques dels intercanvis i la producció en el territori de la comunitat, però era, a més, un pas endavant cap a la construcció d'una Europa política i d'una unificació més àmplia.

Des d'aleshores, la UE ha passat de sis a vint-i-set estats membres, en una sucessió de fins a cinc ampliacions que han servit per tancar ferides d'un passat turbulent i que han estat el motor de la construcció i l'estabilitat europees. L'entrada el 2004 de deu països del centre, l'est i el sud d'Europa, que es va completar el passat 1 de gener amb l'adhesió de Bulgària i Romania, ha suposat fi a la divisió artificial d'Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Però les futures ampliacions dependran en gran mesura de la reforma institucional de la Unió i d'un compliment més estricte de les normes comunitàries. Almenys així ho van acordar en la seva última cimera a Brussel·les el desembre passat els líders de la Unió, que van vincular la continuació del procés d'ampliació a la reforma de les institucions comunitàries, paralitzades des del "no" de França i Holanda al projecte de Constitució Europea. Aquell rebuig francès i holandès va deixar Europa en una "profunda crisi", com va lamentar l'aleshores president de torn, el primer ministre luxemburguès, Jean-Claude Juncker. Aprovar la Constitució, que ha de substituir tots els tractats existents i fer més fàcil el funcionament d'Europa, és el gran repte que té per davant la Unió.

Si bé és cert, com reivindica el president de la Comissió, el portuguès José Manuel Durão barroso, que després del sonat fracàs la UE ha sabut evitar la paràlisi i prendre difícils decisions, no ho és menys que aquell xoc va motivar una profunda crisi d'identitat. Els dirigents europeus es pregunten ara com recuperar l'estima i l'adhesió d'una ciutadania desencantada. Fins on han d'arribar les fronteres de la Unió?, quanta diversitat pot assimilar?, ha d'entrar-hi Turquia?, s'ha de dotar la UE d'un veritable exèrcit? Són algunes de les preguntes que a partir d'ara s'han d'anar responent.