Quants ous hauria de tenir la teva mona tradicional?

Explica l'etnòleg i folklorista Joan Amades, al seu "Costumari català", que "és costum, estès arreu de Catalunya, que els padrins i avis facin present, als seus fillols i nets, d'un pastís fet amb farina, sucre i altres llaminadures".

Amades també recorda que "hi són aplicats un nombre d'ous igual als anys de l'infant" que rep la mona. "Aquest present es fa fins que se celebra la primera comunió, i com que aquesta, fins fa poc temps, s'efectuava als dotze anys, les mones més grosses mai no passaven de la dotzena".

"Els ous solen ser durs, tenen la closca pintada de color i estan engalanats amb altres galindaines populars"

Segons Amades, el costum és molt antic: el terme "mona", amb el significat que té avui dia, ja surt citat al segle XV.

Les formes han variat al llarg de tot aquest temps. En alguns llocs era "un ninot molt eixarrancat de cames" i amb les mans sostenia un ou. De vegades posaven l'ou a la boca del ninot.

Hi havia mones de forner que, en lloc de les formes més tradicionals, rodona o el·líptica, "adoptaven la figura assiluetada d'un animal, sense deixar la forma de coca. La de dos o quatre ous simulaven ser ocells o galls; com més ous tenien, animals més grans representaven".

Així ho il·lustra el "Costumari català":

Amades també explica que "era corrent que les de dotze ous figuressin una barca, i els parents deien als infants que la mona constituïa tot un 'barco' d'ous".

Les mones de pastisseria van arribar molt més tard, fa un segle i mig llarg, i no es pot negar que han anat evolucionant. Per donar una idea de la intensitat del costum, explica Amades, "l'any 1925 es van vendre a Barcelona més de cent mil mones".

Mona de xocolata o tradicional?

Actualment, manen les figures de moda, que cada any varien. Segons el Gremi de Pastisseria de Barcelona, encara són moltes les persones que prefereixen les mones tradicionals, sobretot per als fillols més grans.

D'on ve el terme "mona"

També segons Joan Amades, al Marroc, "el terme mona equival a 'obsequi' o 'present'" fet per un servent a un superior.

Del Marroc va passar a Roma, on l'ofrena va prendre el nom de "monus", "terme aplicat a les idees de present, gràcia, testimoni d'amistat i ofrena, i, com que aquesta va adoptar la forma de pastís o de coca, el nom es va estendre a la coca que simbolitzava el present. De Roma van passar a casa nostra el nom i el costum", explica Amades.

Una altra opció és que vingui del llatí. Del terme "munda", que vol dir "vianda neta i bonica".