2022, un any en què el món tindrà més reptes que solucions

A la geografia, tres punts: Washington, Pequín, Moscou.
A la ment, tres fixacions: salut, diners, llibertats.

Molt resumit, és com valora l'entrada d'any la "Nota Internacional 265", l'última del 2021, publicada pel Centre d'Informació i Documentació de Barcelona (CIDOB).
   
De la mà del seu redactor, Eduard Soler Lecha, el think-tank català número u en relacions internacionals tanca en 10 temes els reptes que presenta l'Any Nou. La majoria vinculats a la rivalitat sistèmica creixent entre la Xina i els Estats Units.

"La Xina -diu Soler Lecha- intenta ser referent per a molts països -molts d'ells autoritaris- en el sentit que és possible avançar cap a una mena de capitalisme d'estat. I que la modernització no necessàriament està vinculada a la democratització. Això, evidentment, és una idea molt atractiva per a molts règims autoritaris. Les democràcies liberals s'han de posar les piles d'alguna forma. Han de demostrar també a la seva ciutadania que són capaces d'afrontar aquests reptes, també els reptes sanitaris, i que també poden protegir sense que aquesta protecció vagi en detriment de les llibertats individuals i col·lectives."

El desafiament autoritari al sistema democràtic liberal és evident. La Xina vol exportar, com a alternativa, un model d'eficiència econòmica i ara també sanitària, basat en la colonització comercial i financera de tercers països. Un substitut a la clàssica i molt cara expansió militar practicada per Occident fins a l'últim gran fracàs a l'Afganistan.

Als fracassos militars encadenats des del 2001, postatemptats de l'11 de setembre, els països de l'OTAN hi sumen un creixent descontentament de les seves ciutadanies. Desacord social amb l'increment de les desigualtats, denúncia d'un repartiment de la riquesa cada vegada menys just i perplexitat per una retallada de drets i llibertats civils en un context d'alarma continuada. 

Carme Colomina, investigadora del CIDOB, preveu un any carregat d'incerteses. Jugar en camp contrari en la carpeta de drets i llibertats pot resultar perillós: "Portem dues dècades de retallades de drets. Dues dècades on el discurs de la seguretat, de la necessitat d'una defensa contra determinats enemics exteriors, que han anat evolucionant en tots aquests anys, ha anat marcant la pauta tant en els governs autoritaris com en els governs democràtics, per descomptat. I és veritat que durant la pandèmia hi ha hagut uns abusos als drets de la ciutadania considerables. El problema és com ens en sortirem, d'això. De moment, el que hem de veure és com evoluciona la política aquest 2022. Nosaltres preveiem que hi haurà un augment d'aquest discurs reaccionari. I, de fet, quan veiem la campanya de les presidencials franceses, l'entrada en campanya d'Éric Zemmour, es constata no només que guanya adeptes; guanya poder mediàtic i financer." 
     
Un tercer repte estratègic, aquest clarament geogràfic, espera una resolució amb el perill d'esclat militar. Es situa al cor d'Europa, a l'estat tampó d'Ucraïna, entre l'OTAN i Rússia. És la primera línia del front establert per Vladímir Putin amb l'objectiu declarat d'aturar l'expansió de l'Aliança Atlàntica cap a l'est.

Per Soler Lecha, es tracta de la crisi més greu a Europa des de la caiguda del mur de Berlín el 1989: "Estem davant un moment, diem-ne, de militarització sense precedents a les fronteres ucraïneses. Per tant, hi ha un clar desafiament, almenys possible, a l'ordre europeu de seguretat. I el que no se sap és quin és el seu proper moviment, perquè estem parlant també d'un líder molt tàctic en les seves decisions en política exterior. El perill evidentment hi és... La majoria d'analistes tendeixen a pensar que és una tàctica negociadora per marcar, diguem-ne, les pròpies línies vermelles de Rússia."

Vladímir Putin ha imposat aquestes línies vermelles amb el suport militar i polític que dona des del 2014 als separatistes prorussos del Donbass, a l'est d'Ucraïna. Ara una regió ja fora del control de Kíev. Però sobretot les ha fet explícites en els dos últims contactes que ha mantingut amb Joe Biden. Putin exigeix garanties de neutralitat a Kíev. És a dir, que renunciï a formar part de l'OTAN. Un pas cap a l'oest de Kíev, podria portar Moscou a moure soldats en la mateixa direcció per neutralitzar l'est d'Ucraïna.

Queda relegada als "feliços" 90 la convicció que cada any seria millor que l'anterior. Alguns, fins i tot s'havien atrevit a proclamar el final de la història amb una victòria per sempre del capitalisme liberal. Però el que havia passat, simplement, és que l'URSS havia desaparegut. No els desafiaments sistèmics.

Des del 2001 ja ningú s'atreveix a vaticinar un any nou millor. Enguany, tampoc.