40 anys de vagues generals: de la gran aturada de 1988 a l'actual mobilització per l'habitatge
El Sindicat de Llogateres ha situat en l'agenda el problema que representa pagar els lloguers i la dificultat que tenen moltes persones i famílies per poder accedir a un habitatge. Una preocupació que ja havien compartit amb els sindicats de treballadors i que ha culminat en la convocatòria de vaga conjunta per aquest 11 de novembre.
És la primera que es fa a tocar de l'inici de campanya electoral i això ha fet que patronal i partits de dretes la considerin política i que els partits d'esquerres la defensin com un dret dels treballadors i més explícitament o més discretament li donen suport.
Els sindicats reconeixen que no és una vaga típica, que té alguns elements que la fan diferent i que no els molesta que condicioni la campanya. Sovint afegeixen també que totes les vagues generals, encara que es facin a la meitat de legislatura, tenen sempre un rerefons polític.
Les vagues generals dels anys 80
La vaga general del 14 de desembre del 1988 va marcar un abans i un després. Va aconseguir paralitzar la vida, sobretot a les grans ciutats, el transport públic i privat va ser pràcticament inexistent, la majoria dels comerços van abaixar les persianes i els piquets sindicals van treballar de valent per paralitzar l'activitat industrial.
Va ser una vaga cuinada durant mesos amb un ingredient base, el descontentament de molts col·lectius per les polítiques del govern socialista de Felipe González. Un pla d'ocupació juvenil va ser la gota que va fer vessar el got. Tots els sindicats grans i petits, infinitat de moviments socials, intel·lectuals i actors entre altres van donar el seu suport i hi van participar activament.
De fet, una vaga anterior, la del 1985 contra la reforma de les pensions ja havia deixat un fort trencament dels sindicats majoritaris amb el govern espanyol d'aquell moment. El líder de la UGT, Nicolás Redondo, va renunciar a la seva acta de diputat del PSOE, però no va afegir-se a la convocatòria de vaga que havia fet Comissions Obreres i la CNT que ni de bon tros va arribar a tenir el seguiment de l'anomenat 14-D. L'anterior vaga general, l'aturada de dues hores de després de l'intent de cop d'estat del 1981, tampoc va tenir aquell seguiment.
D'aquesta manera es pot dir que el tercer intent va ser el bo.
Les reformes laborals
Les successives reformes laborals han estat també motiu per convocar altres vagues generals de 24 hores, de 12 i aturades parcials.
El 1994, en plena crisi econòmica, el govern espanyol va plantejar una reforma laboral que regulava les ETTs i flexibilitzava horaris i jornades de treball, entre altres punts. Els sindicats s'hi van oposar, van convocar vaga general de 24 hores, amb manifestacions molt concorregudes, però el govern de Felipe González no va canviar res del seu full de ruta.
El 2010 va ser la reforma del govern Zapatero que va rebaixar les indemnitzacions dels acomiadaments i que va afegir causes per acomiadar procedentment, la que va portar a USO, Comissions i UGT a encapçalar una nova convocatòria de vaga general el 29 de setembre.
Però va ser la reforma del 2012, la dissenyada pel govern de Mariano Rajoy la que més ampolles va aixecar entre les organitzacions sindicals i els partits polítics d'esquerra. Un pas més en l'abaratiment de l'acomiadament, que els ERO no necessitessin l'autorització de les administracions i afavorir els convenis d'empresa sobre els de sector van ser tres espurnes que van generar mesos i mesos de protestes, crítiques i manifestacions.
L'oposició dels sindicats va ser molt forta, però el govern del PP no va claudicar i molts d'aquells preceptes encara prevalen. L'intent de l'actual ministra de treball, Yolanda Díaz, de reformar la reforma no va aconseguir modificar-ne aquests tres punts més polèmics.
Difícil concretar els seguiments
Cada jornada de vaga, i més les generals de 24 hores, es xifren de manera molt diferent. Els sindicats convocants parlen sempre d'una participació que molt sovint multiplica per tres la que calculen patronals i administracions. A més influeix també que l'èxit o fracàs de la vaga va per zones. Normalment, més seguida en zones més poblades i més industrialitzades i menys en zones allunyades.
I, sobre els efectes, sovint també hi ha interpretacions diverses. Només un ministre de Treball, Juan Carlos Aparicio, va dimitir després d'una vaga general, el 2002 i llavors el govern d'Aznar es va veure obligat a rebaixar la reforma de la prestació d'atur.
8M, la vaga feminista
El 2018, la CGT i altres sindicats minoritaris –de la mà de diferents col·lectius feministes– van convocar una jornada de vaga general el 8M, el dia de la dona treballadora. Els sindicats majoritaris Comissions i UGT van decidir que la manera de participar-hi era convocant només dues hores d'aturada.
Però la convocatòria d'un sindicat minoritari va superar les expectatives. Milers de dones es van organitzar durant setmanes i el dia de la vaga es van tallar carreteres, molts centres de treball van quedar sense prou gent i els actes reivindicatius es van estendre com una taca d'oli recollint el malestar de moltes dones treballadores.
El procés i les aturades de país
A Catalunya, el 3 d'octubre de 2017, els CDR, entitats i sindicats independentistes van convocar una aturada general amb afectacions en el transport públic i l'activitat en general. Va ser la reacció immediata a les càrregues policials de l'1 d'octubre. Després, el malestar es va canalitzar en una vaga general formal convocada per al 8 de novembre per aquests sindicats.
Després de la sentència del procés, els sindicats independentistes, la Intersindical i la Intersindical Alternativa de Catalunya, entre altres, van sumar-se també a les protestes. Van convocar vaga general i la van fer el 18 d'octubre del 2019.