A Veneçuela desenrunen més mans que màquines: es tem un esclat social després del terratrèmol
Mans ensangonades per retirar tones de runa a grapats; peus amb sabatilles o xancles per obrir-s'hi camí; grans i petits sense mascaretes respirant pols i descomposició; molts desafiant estructures a punt d'esfondrar-se del tot. Els empeny saber que a sota hi tenen colgats els seus estimats.
I si no poden recuperar-los amb vida —ara ja és gairebé impossible— no permetran que demoleixin els edificis i s'hi construeixi de nou, com si res hagués passat.
Abans ens hi deixarem la vida.
Amb aquestes paraules es justifiquen, esbufegant, una munió de veïns enfilats en una muntanya tan gran d'enderrocs que, des d'on soc, es veuen petits.
Aquest panorama desolador, a nivell paisatgístic i humà, es repeteix encara a molts punts de l'estat de La Guaira.
Denuncien inacció i jerarquització en el rescat de víctimes
Si algun familiar dels funcionaris de l'Estat fos aquí, aquesta màquina ja hi seria!
D'aquesta manera es queixava en Gustavo. Ho feia davant d'una excavadora que foradava perillosament el sostre de l'edifici, confiant no malmetre la bossa d'oxigen on creia que encara hi respirava el seu pare. Una excavadora que havien llogat entre veïns i amics pagant 4.000 dòlars de la seva butxaca.
Aquesta escena es produïa ja fa una setmana. Molt probablement tindrà el mateix final que a molts edificis del voltant: la constatació que els seus familiars són morts, enterrats i que difícilment els podran retirar.
Hi ha més 30.000 desapareguts, segons una iniciativa popular en forma de web; el govern eleva a 3.535 els cadàvers trobats.
Incineracions forçoses davant enterraments prohibitius
Haver trobat el cadàver tampoc garanteix una gestió ordenada i respectuosa de la mort.
Al port de La Guaira, convertit en una morgue, la Juana no ha pogut identificar el marit. Quan hi ha entrat, la pila de taüts, urnes i morts l'ha desbordat. En lloc seu, hi ha accedit una filla de només 16 anys amb el seu amic.
El Carlos no se'n sap avenir que per mantenir el cos un sol dia en una cambra refrigerada li demanin 400 dòlars, fins a 850 per un enterrament. Tan prohibitiu que han acceptat resignats la incineració gratuïta que els ofereixen.
En canvi, no en vol ni sentir a parlar, l'avi que vigila les seves dues netes en unes cadires a fora. Ara ell i la seva dona s'han de fer càrrec de les petites perquè els pares han mort. No els ho diran fins que en reconeguin els cadàvers.
Però enmig del desgavell, qui li garanteix que no li barrejaran les cendres dels seus amb la d'altres cossos? En Juan m'ho trasllada amb la condició que no el gravi. Tem la repressió.
El dolor es torna ràbia i creix l'ombra d'un esclat social
Cada cop són més els veneçolans que viren de la tristesa a la indignació, i del temor al qüestionament obert de l'acció de govern, impensable fa només uns mesos.
En Daniel és un dels ciutadans que espia per un dels petits forats del gran tendal negre amb què s'impedeix veure l'interior del recinte forense.
Ho fan per tapar el que passa. Aquest govern no ens serveix, ens menteix!
Així es lamenta en Daniel, mentre ens indica un punt elevat des d'on esquivar la barrera i gravar les imatges. Frustració i malestar creixents que molts creuen que poden desencadenar en protestes les pròximes setmanes.
Malgrat l'Estat... els ciutadans
Fins ara, els veneçolans han prioritzat arremangar-se davant l'emergència. Al Virgilio, conductor d'un cotxe fúnebre, se li neguen els ulls de llàgrimes de tensió i esgotament i m'avança que oferiran serveis de trasllat gratuïts per ajudar.
Al costat, en una petita carpa, la gent de l'ONG World Center Kitchen serveix entrepans per alleujar l'espera i la gana a familiars i professionals. Més enllà, rescatistes relleven veïns per continuar buscant els seus estimats.
L'imponent hospital espanyol MT1 s'aixeca atenent uns dos-cents pacients diaris. En aquest mateix centre, la petita Safrina comença a posar paraules al desastre agafant-me el micròfon riallera.
Mentre escric aquest article en un hotel del centre de Caracas, sento com li comuniquen a una família allotjada, desorientada cada nit en aquest hall desangelat, que l'estructura no està danyada i que probablement demà ja podran dormir a casa seva.