Abandonats o amb menys de 30 habitants: la radiografia dels pobles més petits del país
A Catalunya hi ha més de 200 pobles que un dia van estar habitats i on ara no viu ningú. També n'hi ha més de 700 que continuen vius, però que no arriben als 30 habitants.
Però haver perdut els habitants no sempre és definitiu. També hi ha un centenar de pobles que s'estan recuperant o que tenen habitants de manera estacional.
Són dades d'un estudi que s'ha fet durant 7 anys i que pretén entendre les claus del despoblament per planificar, de cara al futur, mesures que el puguin frenar.
1.500 nuclis documentats
La recerca l'han dut a terme la Universitat Autònoma de Barcelona, l'Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana.
Han analitzat pobles de Catalunya, el País Valencià, les Balears i la Franja de Ponent, i n'han documentat més de 1.500 que no arriben als 30 habitants o que ja no en tenen cap.
En tot cas, es fa referència a nuclis de població, que poden ser pobles, però també colònies industrials, cases semidisperses sense xarxa urbana, masos, fortificacions o nuclis de barraques, per exemple. No es refereixen, per tant, a municipis, que són la figura administrativa i que poden incloure diversos pobles.
Quan ja no hi viu ningú
Dels 1.500 nuclis analitzats, 1.095 són a Catalunya. I d'aquests, en 206 ja no hi viu absolutament ningú. Per tant, es consideren totalment abandonats. Més de la meitat són a les comarques de Lleida, sobretot al Pirineu.
En aquests casos, cal anar a buscar els factors claus per a la supervivència d'un poble, que resumeix Maria Jesús Llavero, vicepresidenta de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana:
El territori, les demarcacions, els municipis, no poden existir si no hi ha comunicacions, si no hi ha serveis i si no hi ha feina, ocupació. Tota la resta és adjacent.
El Pallars Jussà és la comarca amb més nuclis totalment abandonats: 37. El segueixen l'Alt Urgell, el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça.
Els nuclis vius: estables o en declivi?
A Catalunya s'han detectat 747 pobles vius però que no arriben als 30 habitants. Entre aquests, hi ha dues tendències predominants. Els que es mantenen estables i els que perden població.
Què ho condiciona? Doncs sobretot els habitatges que encara estan en peu, els serveis que té aquell nucli i la distància respecte a nuclis més grans, no en quilòmetres sinó en minuts. I això depèn de l'estat de les carreteres que hi arriben.
"Això ens permet veure, d'entre els nuclis més petits, quins són més estables, poden tenir continuïtat i fins i tot poden arribar a créixer, i quins tenen una tendència que els pot portar cap a la desaparició", explica Maria Carme Jiménez, directora de l'Institut Ramon Muntaner.
Reviure pobles. Somni o realitat?
L'estudi identifica un centenar de nuclis que es troben en vies de recuperació o en els quals viu gent de manera estacional, sobretot a partir de segones residències. Entre aquests que es recuperen, s'ha comprovat que les iniciatives privades assoleixen millors resultats.
"Quan hi ha hagut més èxit en la recuperació és quan hi ha la voluntat d'un conjunt de persones per instal·lar-se en aquell nucli i fer que el projecte tiri endavant. I aquesta voluntat de crear comunitat costa més de trobar quan hi ha iniciatives públiques", assegura Jiménez.
En molts casos, la recuperació de nuclis s'explica per l'arribada de neorurals, que hi viuen tot l'any o bona part de l'any. Sovint, la seva arribada respon a l'encariment dels habitatges a la ciutats o a la intenció de buscar una nova forma de vida.
El cas de Castelló, al Baix Camp
Un dels exemples més actius de recuperació de nuclis abandonats el tenim a Castelló, al terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp. Aquí fa anys que s'estan fent activitats culturals i camps de treball per tornar a donar vida i conservar el nucli de cases i masies.
És un nucli d'origen medieval. Va arribar a tenir 140 habitants a finals del segle XIX i va quedar totalment abandonat als anys 50 del segle passat. La gent va marxar cap al poble, on hi havia més serveis.
Fa 18 anys una família que ho va deixar tot a Barcelona s'hi va instal·lar i és l'única que actualment hi viu. Ramon Bartolomé diu que va ser "una decisió difícil, plena de dubtes i riscos". I afegeix: "Però ara penso que va ser totalment encertada per com hem viscut i com han crescut els nostres fills."
La casa del Ramon té aigua corrent, però l'electricitat la fan amb plaques solars i l'emmagatzemen en bateries. Els residus també se'ls han de gestionar ells.
Ara demanen que les administracions s'impliquin per facilitar l'arribada de més veïns, tot i que l'actual planejament urbanístic de moment no ho permet i caldria canviar-lo, més tenint en compte que ha estat declarat bé cultural d'interès local (BCIL).
Les Mines d'Osor, ara amb una desena d'habitants
Les Mines d'Osor són un nucli de població a uns 4 quilòmetres del centre d'Osor, a la comarca de la Selva. S'hi arriba creuant un pont per sobre de la riera d'Osor. És al cor del massís de les Guilleries. Va ser una colònia tèxtil fundada per l'industrial Joan Clerch i es coneixia així, com la Colònia Clerc.
Més tard es va convertir en una explotació minera d'on s'extreia galena, blenda o feldespats. A partir del 1960 diversos treballadors van deixar aquesta feina perillosa aprofitant el boom del turisme i econòmic. Les mines van tancar definitivament just abans del 1980.
La colònia la va comprar la família Forest-Capdevila. La major part de l'assentament es va abandonar i va començar a degradar-se, com detalla Martí Forest, fill de l'actual propietari:
Era una zona abandonada, amb alguns sostres caiguts i tot. Ho vam rehabilitar.
L'edifici principal on dormien els treballadors miners s'ha convertit en una casa de colònies per a més de 100 persones. També hi ha un espai amb jardí on se celebren casaments.
I més recentment les cases on vivien les famílies de la mina s'han convertit en apartaments turístics familiars i algunes s'han llogat. Ara hi viuen una desena de persones.
L'abandonament dels nuclis de muntanya
El cas del Tendrui, al Pallars Jussà, exemplifica l'abandonament dels nuclis de muntanya. En aquest cas, el factor principal va ser una esllavissada l'any 1954 que va fer caure la meitat de les cases, però el procés de despoblament ja estava en marxa.
"A la manca de vies de comunicació, s'hi sumen la falta d'oportunitats econòmiques que provoca la marxa de la població jove cap a les ciutats, en aquest cas cap a Tremp i Barcelona", assegura Carles Barrull, tècnic de l'Institut Ramon Muntaner i un dels experts del projecte Pobles Abandonats, que afegeix que "amb menys gent, ve la pèrdua progressiva d'activitat i serveis".
Tendrui és el resultat final d'un procés que s'ha repetit en molts altres pobles del Pirineu. La falta de llum, de serveis, que el metge marxi del poble o les botigues i el bar tanquin fa que encara marxi més gent.
"També per les polítiques hidràuliques i forestals, que venen de l'època franquista i, finalment, les agregacions municipals, que fan que es creïn macroajuntaments i els nuclis petits es buidin de la poca administració que tenien", reflexiona Barrull.
Planificar el futur
Un cop fet aquest gran inventari dels pobles més petits del país, habitats o no, els investigadors reclamen que serveixi a les administracions per planificar polítiques que frenin el despoblament.
"Creiem que el projecte ofereix dades com per poder situar aquests nuclis en el seu context i veure quins són més viables per a afavorir que la població s'hi pugui instal·lar, que puguin tenir continuïtat. S'han de donar opcions a la gent que té l'interès d'anar-hi a viure", assegura Jiménez.
Per tot plegat, proposen polítiques que incloguin economia, habitatge i territori i que tinguin en compte realitats concretes. I és que asseguren que entendre la connexió de cada poble amb el seu entorn és clau per intentar per intentar que sobrevisquin i que hi tornin a néixer històries de vida.