"Amb la roba posada i poca cosa més. Així vam fer el Camí de Marina acompanyant els cavalls"

La transhumància pel camí ramader de Marina ha estat una de les vivències més emocionants de la meva vida.

Un camí compartit amb cavalls i persones, però a diferència d'altres transhumàncies, aquesta ha sumat l'emoció de fer-la per primera vegada després de 70 anys de silenci.

Moltes persones han treballat de valent per recuperar aquesta via pecuària i ancestral, i els cavalls de la Fundació Miranda l'han tornat a la vida, i hi han passat per primera vegada fa sis anys.

Un camí que connecta el Pirineu amb el mar i que vam fer per primera vegada a peu, caminant entre cavalls recuperats d'abandonament i maltractament, però per fi, lliures!

Durant els dotze dies que va durar aquest primer viatge, m'anava girant de tant en tant, i contemplava amb molta incertesa i una mica de por una llarga filera de persones i de cavalls que havien confiat en la meva idea de baixar cap al parc del Garraf per passar l'estació freda.

Però el pes de la responsabilitat damunt les meves espatlles no va aturar la inèrcia que s'anava creant dia rere dia, de caminar voluntariosament, de caminar amb determinació i amb unes botes que van acabar trinxades de caminar per complir un propòsit: conduir els ramats sans i estalvis fins a les pastures d'hivern, deixant enrere la neu i l'estimada muntanya del pla de l'Orri, a l'Alt Berguedà.

Recordo un dia de molta pluja, passant per camins i camps argilosos, on tothom, persones i cavalls, patinàvem i quèiem una vegada i una altra, mentre intentàvem avançar.

Aleshores em vaig adonar que estava envoltada d'amor i de compromís. Persones que havien fet seu el que va sorgir com un impuls personal i profund, i que superaven el cansament, la incomoditat d'anar xopes, la dificultat per avançar damunt del fang, i altres incomoditats, pel vincle d'amor, de respecte i de compromís que s'anava teixint amb aquells cavalls…

Un vincle que es va fer més fort entre nosaltres i amb els èquids a mesura que passaven els dies… l'Ena, el Rapún, l'Anaiet, l'Àfrica, l'Ares, l'Elvis-Spirit, el Nanak, el Catar, el Sioux, la Pampa, el Moreu, la Pic en Cel, la Verema…

A mesura que avançàvem en la nostra aventura, anava sorgint una amistat incondicional que ens feia moure amb i com els ramats, amb una connexió màgica i sense paraules.

Aquelles hores caminant entre cavalls lliures ens van fer sentir una miqueta més com viuen ells. Aquesta llibertat, presència i plenitud que es troba en el moment present, i que fa que no vulguis que s'acabi mai el camí que has començat… Que duri sempre! Viure sempre en transhumància.

Un estil de vida lleuger, sense res, amb la roba que portes posada i poca cosa més, però amb una riquesa d'emoció, de comunicació, de vivències, d'experiències i d'aprenentatges…

Entrenant el sisè sentit, la intuïció i l'atenció plena, en aquesta dimensió on viuen els nostres companys equins, i que és FELICITAT!

Travessàvem les carreteres confiant en la puntualitat dels Mossos d'Esquadra, que havien de donar suport al nostre dret de pas, davant de conductors impacients i sovint estressats, que a vegades agraïen descobrir-nos com una cosa que trenca la monotonia del seu dia a dia i aplaudint el nostre pas, però que sovint feien sonar el clàxon deixant sorgir els insults més pintorescos, o accelerant i avançant-nos temeràriament.

Havíem de confiar en les companyes que conduïen el nostre cotxe d'assistència, i en què serien a lloc a l'hora establerta, per tallar el trànsit. Quan els cavalls comencen a anar de pressa són com un riu imparable, que només pots continuar respirant amb el que hi ha i procurant fluir amb ells, que es converteixen en la teva família, en una força imparable i plena de determinació.

Quan dubtàvem, de sobte, un cavall passava davant nostre com dient "jo recordo per on passa el camí, seguiu-me…" Així ho fan ells, treball en equip.

Sempre ens van portar a lloc.

La sensació que segueixes el cavall perquè ell agafa el guiatge quan tu no tens clar per on passar és meravellosa. Deixar anar el control.

Un camí fracturat per carreteres, autovies, polígons industrials, ciutats…

Alguns municipis ens rebien amb infants entusiasmats i mestres motivades sortint excepcionalment de l'escola, o facilitant espais per deixar els cavalls durant la nit, o amb l'ADF corresponent omplint abeuradors perquè els cavalls poguessin beure, teulats amics que ens facilitaven la pernoctació… La bona gent que sempre trobes pel camí.

Altres no ens van permetre el pas perquè els cavalls deixen fems pel carrer.

Però un dels més grans aprenentatges és fixar-te en el fet que fa el ramat quan passa per llocs que poden ser perillosos, potser per desconeguts o urbanitzats, s'uneixen.

Caminen una miqueta més de pressa, molt junts, com un sol ésser. Atents i connectats per la supervivència. Hauríem d'aprendre d'ells…

Recordo l'arribada a Vilanova després de tants dies compartits, esforç, superació, natura, cultura, cansament, fred, calor, dutxes reconfortants, sopars, vinet, amistat al final de l'etapa.

Quan érem a la primera rotonda de Vilanova i la Geltrú, i ens vam adonar que el camí s'acabava, ens vam emocionar, ens vam mirar, i tothom plorava d'emoció. Ho havíem aconseguit! Ja es veia el mar… Grups de persones, famílies… S'anaven sumant al ramat, fins que vam ser tota una manifestació reivindicant la carrerada, honorant tants pastors, tants avantpassats...

Durant els darrers anys, hem fet aquest camí moltes vegades. De baixada, de pujada cap al Pirineu, amb grups petits i amb grups de fins a una cinquantena de cavalls.

A partir de la segona vegada, ja el vam fer muntant alguns dels cavalls, perquè quan se saben el camí i saben on van, van molt de pressa i a peu no pots seguir el seu ritme, els perds.

Mentre nosaltres caminem despistades, amb pensaments de passat i de futur, els cavalls són aquí i ara memoritzant cada detall, cada branca, cada pedra, cada revolt, i en això també ens donen mil voltes.

Un camí que no ha estat fàcil, però que ens ha fet pioneres, un camí heroic ple de valor, de pedra seca, de resiliència… Recordo un matrimoni, persones molt grans… Van sortir contents a la porta de la seva masia exclamant: "Heu tornat! Feia molt temps que no passaven animals per aquest camí…"

L'era de casa seva s'ha convertit en una carretera comarcal que els ha deixat gairebé sense pedrís.

Un article de Rosa Galindo, fundadora i presidenta de la Fundació Miranda.