Amb l'estrena "La reina Elisabet: un homenatge familiar", TV3 enceta la catorzena temporada del "Sense ficció"

"La reina Elisabet: un homenatge familiar"

Narrat per l'ara rei Carles III d'Anglaterra, i il·lustrat amb imatges inèdites filmades al llarg dels anys pels membres de la família reial, "La reina Elisabet: un homenatge familiar" mostra el vessant més humà de la difunta monarca britànica. Ella mateixa hi afegia els seus records personals i, sobretot, el seu somriure més autèntic.

Elaborat el 2016 com a homenatge en el 90 aniversari d'Elisabet II, aquest documental reuneix una col·lecció extraordinària de filmacions i fotografies inèdites, que retraten des de dins la intimitat familiar de la casa reial britànica. Imatges domèstiques o preses entre bastidors en moments històrics memorables, imperfectes a vegades però d'un valor extraordinari com a testimoni d'una vida i un estil de monarquia ja irrepetibles.

La reina Elisabet i el seu entorn, a qui hem vist mil vegades en la ficció, es mostren aquí tal com eren, en el seu món inaccessible i encantat, i expliquen en primera persona com era la vida quotidiana de la família regnant més poderosa de la Terra. Imatges desconegudes de la petita Elisabet saltironant en bolquers, radiant el dia de la coronació, o ja recolzada en un bastó, somrient i relaxada, envoltada dels seus éssers estimats -gossos i cavalls inclosos- als escenaris íntims de la seva vida. Avis, pares, testes coronades i família aristocràtica desfilen per aquest àlbum animat, actuant amb la tranquil·litat de qui se sap en família.

Moltes d'aquestes imatges les veiem amb ella i el seu fill gran, Carles, llavors príncep de Gal·les, que estan còmodament asseguts en un d'aquests salonets del palau de Buckingham que la sèrie "The Crown" ha fet familiars. Tots dos les comenten somrients, amb les paraules i l'emoció justes, en una intimitat ni forçada ni excessiva. Es veu com parlen i es miren a casa seva els personatges reals de tantes ficcions i notícies d'abast mundial. Per la premsa i la ficció, es pot saber que no tota la felicitat és certa, es tenen moltes claus del que amaga una família que no ha pogut ocultar els seus secrets.

Però no es pot evitar que la representació interessi, ni que sorprengui l'extraordinària memòria d'una reina aleshores ja tan vella, que recorda amb precisió el nom i el lloc de cada moment filmat, de cada cosí llunyà, de cada jardí, de cada corgi -les seves mascotes estimades- i de cada cavall. Com pot recordar millor que cap altre entrevistat què celebraven en cada festa, en quin dels seus jardins, què se n'ha fet d'aquell cotxet o d'aquella càmera?

Al documental les imatges -excepcionals- són tan reveladores com els records amables i les anècdotes intranscendents, sovint insulses, comentades per la reial protagonista i els seus familiars més pròxims. El repartiment d'entrevistats és impressionant, i es limita a la família més pròxima: l'aleshores príncep Carles, ara rei, i els seus dos fills, Guillem de Cambridge i Enric de Sussex; la princesa Anna, el duc de Kent, lady Sarah Chatto (filla de la difunta germana de la reina, la princesa Margarida), i diverses cosines, entre les quals la reina Margarida de Dinamarca, Alexandra de Kent o una curiosa Margaret Rhodes, personatge adorable que mereixeria sèrie pròpia. Les paraules de tots ells, quan van descobrint les imatges filmades, trenen un retrat peculiar, íntim i a vegades sorprenent de la reina Elisabet II. Un retrat edulcorat, mesuradíssim, fet des de l'amor i el respecte, però gens encarcarat I força revelador.

Un retrat revelador pel que s'hi diu i el que s'hi mostra, però sobretot pel que es calla i s'oculta. Perquè a "La reina Elisabet: un homenatge familiar", com als vídeos domèstics amb què obsequiem els nostres avis quan fan noranta anys, no hi ha drama ni conflicte, tristesa ni moments delicats. Els problemes personals i polítics del regnat més llarg en la història de la Gran Bretanya desapareixen del mapa per art de màgia, com també són esborrats -o despatxats amb un comentari insubstancial- els personatges incòmodes, com el duc de Windsor o Diana de Gal·les, que tants disgustos van donar a la reina. La biografia familiar oficial no té cap "annus horribilis": és un oasi de felicitat i enyorança pels temps passats. El documental ens ofereix sense voler-ho, com a espectadors, un joc constant de veritat o mentida que ens interpel·la com a xafarders globals.

Ni un gram d'estridència ni un segon de safareig, amb el tòpic to de "small talk" britànic, on els draps bruts es renten a palau. Podem assistir, a canvi, a pícnics i esmorzars al jardí, diades de Nadal, banys a la platja i travessies en el Britannia, on nens i adults de sang blavíssima es diverteixen en jocs absurds sota la mirada circumspecta de criats uniformats i severes institutrius. Avis, cosins i oncles troneres fent sobretaula, i, de tant en tant, alguna situació que endevinem incòmoda o cruel. Hi ha algun breu rampell de sinceritat, sobretot a càrrec de la princesa Anna, ocasionalment sarcàstica, o del seu germà Carles, més trist, que ens acosten a relats més realistes, que paradoxalment només coneixem per la ficció o la premsa del cor.

Quina reina emergeix d'aquest retrat, que tan sovint té el castell de Balmoral, on ha mort, com a escenari privilegiat? Era realment una dona afable en les distàncies curtes, amb gran sentit de l'humor, realista i pragmàtica -com la defineix la seva filla- i sempre conscient del seu paper institucional? "Encara la veig més com a reina que com a àvia, sempre l'he vista més com qui mana", confessa el príncep Enric.

No n'esperem ni opinions polítiques, ni secrets de família ni revelacions sorprenents: un homenatge familiar no està fet per això, però el desplegament d'imatges extraordinàries i els testimonis familiars -també quan són banals, pel joc que ens permeten- fan de "La reina Elisabet, un homenatge familiar" un documental apassionant.

Un documental de CRUX PRODUCTIONS per a la BBC, produït i dirigit per John Bridcut.

"Lady Diana contra Elisabet II. Un duel reial"

Durant disset anys, Elisabet II, la garant de la tradició, i Diana, la princesa rebel, es van batre en un duel implacable que gairebé li va costar la corona a la reina. Aquesta és la història d'un punt d'inflexió, en què la monarquia anglesa es veu obligada a adaptar-se a la modernitat.

Lady Diana Frances Spencer, la tercera filla del vuitè comte de Spencer, tenia 19 anys i treballava d'ajudant a la guarderia d'una escola del centre de Londres quan va conèixer el príncep Carles. Protestant, verge i aristòcrata, era la candidata ideal per convertir-se en la dona del futur rei, assegurar un hereu a la Corona i, de passada, tranquil·litzar els pares del príncep, amoïnats pel futur de la dinastia perquè amb trenta anys el príncep de Gal·les no semblava que tingués gaire pressa per donar hereus al tron.

El 29 de juliol del 1981, davant de 750 milions de teleespectadors, Diana es va casar amb el príncep Carles. Molt poc després del casament, aquell conte de fades es va convertir en un duel aferrissat entre dues dones, una confrontació de dos mons, per una banda el tradicional i secular, i per l'altra el decididament contemporani. Aquest duel canviaria radicalment la imatge de la monarquia i la seva relació amb el poble britànic.

El matrimoni concertat va assegurar la continuïtat de la dinastia amb dos fills. El 1982 va néixer Guillem i dos anys més tard, Enric. La reina n'estava satisfeta. A més, volia que la princesa assumís plenament el seu paper de membre de la família reial i es dediqués a les obres de beneficència.

Una vegada més, Diana compliria els desitjos de la reina, però a la seva manera. Va decidir lluitar per una causa per la qual la Corona passava de puntetes, un tema tabú, la sida. I ho va fer tot i la desaprovació de la reina. Va començar a donar suport a causes ignorades per la família reial, com la lepra o les mines antipersona, i la premsa li va fer costat. La diferència generacional es feia cada vegada més gran entre Diana, ja anomenada "la princesa del poble", i la reina, que hi continuava mantenint una distància freda.

Més tard, quan Diana i la reina van saber que Carles havia reprès la relació amb la seva antiga amant, Camilla Parker-Bowles, però la premsa encara ho desconeixia, la reina va fer tot el que va poder per evitar un escàndol i més encara un divorci. Va proposar un pacte a la seva jove. Diana podia continuar les seves missions humanitàries amb la condició que s'avingués a representar el paper d'esposa i mare feliç. I així ho va fer durant quatre anys. Però als 31 anys, Diana ja no era la princesa dòcil a qui la reina podia imposar el seu comportament. Al cap de deu anys de matrimoni simulat, va decidir que era hora de posar punt final a aquella comèdia.

La publicació del llibre "Diana", d'Andrew Morton, en el qual ella havia col·laborat, va ser la seva venjança contra la família reial. Un llibre explosiu que va vendre més de 7 milions d'exemplars a 80 països. Sis mesos després, la parella es va separar i Diana, condemnada a l'ostracisme al palau de Kensington, va recaure en la depressió. A punt de tenir una crisi nerviosa, Diana no va poder aguantar la presència constant dels mitjans de comunicació i el desembre del 1993 va anunciar que es retirava de la vida pública.

El gabinet de premsa reial va lliurar una batalla contra ella durant dos anys, fins que la princesa va decidir donar el cop final. El 20 de novembre del 1995, coincidint amb el 48è aniversari de casament de la reina, Diana concedia una entrevista al canal de televisió britànic de més audiència. "Al meu matrimoni érem tres. I això és una multitud", va afirmar. Poques setmanes després, la reina va ordenar a Carles i Diana que es divorciessin.

El 31 d'agost del 1997, Diana i la seva parella, Dodi Al Fayed, fill d'un home de negocis egipci multimilionari, i el seu xòfer Henry Paul, van morir arran d'un accident de trànsit a París, quan fugien dels paparazzis.

L'endemà el país es va despertar plorant i es va indignar amb el silenci de la casa reial, que es va allargar durant dies. En els sondejos d'opinió que es van publicar llavors, més d'un terç dels britànics estaven a favor de l'abdicació immediata d'Elisabet II. El primer ministre Tony Blair va convèncer la reina perquè tornés a Londres, des d'on faria un comunicat públic.

El cineasta Stephen Frears, director de "La reina", sentencia al documental: "La van matar entre tots. Tots van participar en la seva mort. No es tracta ningú d'aquella manera. L'origen de tot va ser el matrimoni. No s'hi hauria d'haver casat. Allà és on van començar els problemes. Perquè sabíem que allò es tractava d'un ritual o de protocol. Va ser com un sacrifici humà".

Les audiències del "Sense ficció" de la temporada passada

"Sense ficció", amb 45 emissions en horari de prime time, va registrar la temporada passada una audiència mitjana de 252.000 espectadors i una quota de pantalla de l'12,3%. A més, va obtenir una audiència acumulada de 3.341.000 espectadors, que van connectar amb el programa almenys un minut.

Els tres documentals més vistos van ser "Torna La Trinca", emès el 24 de maig, amb una quota del 23,6% i 526.000 espectadors; en segon lloc, "Per molts anys, Mr. Bean!", que el 4 de gener va ser vist per 498.000 espectadors i va tenir un 21,1% de quota de pantalla, i en tercera posició "Àngel Casas tal com raja", que es va emetre el 26 d'octubre i va tenir 448.000 espectadors i una quota del 20,3%.

Pel que fa al panel qualitatiu de GFK, "Sense ficció" és un dels programes més ben valorats de TV3, amb un 8,5 sobre 10 d'índex qualitatiu. A més, un 87,5% de panelistes el consideren un programa de molta qualitat. Els dos atributs estan per sobre dels nivells de mitjana de la cadena. Altres atributs que destaquen són l'interès que generen els temes tractats, tal com ho manifesta el 95.6% del panell; la notorietat, ja que el 95,5% el comentaria en el seu entorn, i l'índex de recomanació, que és d'un 8,5 sobre 10.

Sumant els capítols emesos a l'estiu, aquesta ha estat la  temporada que suma més reproduccions. S'han fet més d'1,6 milions de reproduccions de vídeo, en directe i a la carta, obtenint una mitjana setmanal de 19.000 usuaris únics i 33.000 reproduccions de vídeo.

El documental amb més audiència va ser "102 minuts que van canviar Amèrica", amb 52.500 reproduccions en directe i a la carta.

A les xarxes socials, el programa té 27.600 seguidors a Twitter, 20.200 a Facebook i 5.500 a Instagram.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio