Andreu Buenafuente es confessa a "Spursito & Company": "Jo era el típic que feia el tonto per la ràdio"

Buenafuente s'ha deixat caçar per l'Spursito. No sabem si s'assemblen o només porten ulleres, però l'entrevista ha estat increïble: íntima, reflexiva i còmplice, i ha donat per parlar de tot. 

La por, la síndrome de l'impostor, l'amor per la comunicació o la relació amb les xarxes socials. Són molts els temes que desgrana el mític periodista de Reus a "Spursito & Company" com qui fa una birra amb un amic.

 

"Jo vaig entrar a la ràdio per una escletxa" 

Els inicis d'Andreu Buenafuente són el primer tema a tractar. Res de màsters: el seu camí va començar a la ràdio de la seva ciutat, Ràdio Reus, que va apostar per "un noi amb ganes de fer el tonto, fer ràdio i aprendre". 

"S'ha de tenir valor per posar un noi de 17 o 18 anys a fer un programa. Ràdio Reus era molt generosa i propícia, i algú em va veure ganes i em van deixar començar." 

Va començar com a periodista esportiu, narrant partits d'hoquei patins durant vuit anys. "No es veia ni a la pista, imagina't narrar-ho", recorda. Però allò li va permetre perdre la por: "A parlar molta estona, a estar sol i a aprendre i fer de tot." Ell mateix es considera "l'últim aprenent", algú sense estudis que va aprendre l'ofici. I ho recorda amb orgull, perquè ara és impensable (has de tenir una beca o un títol). 

 

El Terrat: més que una productora 

Quan la comèdia encara era un solar a Catalunya i només hi havia dos guionistes del gènere, l'Andreu va crear El Terrat als 90. "Un hàbitat per a la comèdia que no existia; nosaltres vam construir el que ens hauria agradat trobar", explica.  

Molta gent la considera pionera en la manera de fer humor arreu del país. L'humorista ho relativitza, però reconeix el que més l'enorgulleix: 

"Les relacions humanes. El Terrat sempre ha intentat respectar el talent i les persones: no fotre bronques, no cridar, deixar fer..."

El que coneixem com un safe place abans que el terme existís. 

 

Com es va fer Andreu Buenafuente 

Parir la productora no va ser fàcil. Es preguntava com es feia, allò, perquè encara que sonés la flauta, l'Andreu volia fer-ho bé. Tot i ser una bèstia de la tele, als inicis tenia moments d'inseguretat. "Amb 30 anys semblava que en tingués 17 i pensava: a qui li interessarà?", reconeix Buenafuente.  

"No em podia mirar a la tele, perquè pensava ‘quina cara d'imbècil, no connectarà'. Fins que un dia vaig pensar ‘no puc patir amb un programa que va bé', vaig fer clic i m'ho vaig començar a creure."

Precisament, el comunicador reconeix la clau de la professió: caure bé. "És una màgia potentíssima i crec que és l'ADN bàsic de la comunicació. Em retiraré i em seguirà fascinant: per què tu sí i el del teu costat no?"  

 

Ni hater ni boomer: Buenafuente i les xarxes socials 

Té "el cor dividit": li agrada Instagram perquè és la que més fa servir, li permet comunicar i ser creatiu, però pensa que Twitter "té una bilis i una mala hòstia" que no necessita a la seva vida. Ara, però, no demonitza les xarxes socials ni pensa que siguin una merda. "Les hem de col·locar en el lloc que tenen", admet. 

"Reivindico més el factor humà i penso que ni hem de destruir les xarxes ni ens hem de rendir a elles." 

Inclús té "la idea naïf" que les generacions següents sabran quin paper tenen. Amb la seva filla, intenta fer una mena de guerra psicològica de xarxes: no prohibir, sinó qüestionar. "A veure si podem desactivar aquesta dopamina que està súper alcoholitzada."   

 

La clau contra els comentaris dolents 

Buenafuente també té haters, perquè "quan estrenys les cordes, salten les costures". Durant una etapa, els responia amb afecte: "Gràcies pel teu comentari, una abraçada", i recomana fer-ho.  

El còmic ha fet pràcticament mitja carrera sense internet i recorda saber si un contingut agradava "pel feeling amb l'entorn i la intuïció", i ho il·lustra amb una anècdota: 

"Recordo un borratxo que em va dir: 'ahora estás arriba, pero mañana puedes estar abajo', i li vaig dir: 'tú ahora ya estás abajo, y mañana estarás peor'." 

La diferència, diu Buenafuente, és que aquestes persones tenen "un mòbil a la mà i ho escriuen per X". Adverteix que "el que hauríem de revisar és el fet de donar importància a una opinió anònima".    

 

"Jo vull ser contemporani, no modern" 

L'Andreu sap que és un privilegiat perquè té la sort de fer el que li agrada i viu el futur amb tranquil·litat. "El futur s'escriu cada dia, sense pretensions de fer coaching" i deixa anar una frase per emmarcar: 

"Vaig llegir una cosa que em va agradar molt: ‘jo no vull ser modern, vull ser contemporani'. I penso que és la clau, juntament amb saber marxar."

També recorda que segueix compartint micro amb en Berto, amb qui fa quinze anys que treballa, quasi tants com amb la seva dona: "és un col·lega que m'estimo molt."   

Sobre la por del que vindrà, l'humorista ho té clar: 

"La por s'ha d'erradicar. La por ve d'una malaltia o alguna cosa irremeiable, però aquest ofici és joc. Fot-li canya i tira."  

Amb 60 anys, continua en forma, però no s'aferra a res. Ha après a no sentir-se culpable si un dia no fa res (tot i que ha costat). Sap que cal saber marxar i, si un dia segueix davant d'un micro amb més de 70 anys, "que sigui per ser un mestre, no per no saber desenganxar-me'n".