Auschwitz, símbol de l'horror

"Després d'Auschwitz ja no és possible escriure poesia". La reflexió correspon al filòsof alemany d'origen jueu Theodor Adorno, un dels pares de l'Escola de Frankfurt. Òbviament s'equivocava. Hi ha moltes obres que ho demostren. Però el que li va faltar a Adorno va ser l'afegitó: com abans. "No és possible escriure poesia com abans d'Auschwitz". Al camp d'extermini d'Auschwitz es va organitzar amb total precisió l'assassinat industrial d'uns dos milions de persones, més de la meitat de les quals eren jueves. Tots els estaments de la societat alemanya hi estaven implicats amb un objectiu comú: preservar la puresa de la raça ària. Així es va arribar a l'Holocaust, paraula d'origen grec que significa "sacrifici pel foc". "Agredirem els enemics amb una ferocitat brutal. Els doblegarem als interessos de la nació alemanya amb els camps de concentració. La brutalitat inspira respecte. Les masses volen que algú els provoqui por i els converteixi en tremoloses i sotmeses. El terror és el més eficaç de tots els instruments polítics." Hitler va definir així la funció dels centres de confinament: els termes concentració i extermini van estar lligats des de bon començament a la retòrica del nazisme. Els primers camps van ser construïts, de fet, poc després de l'arribada de Hitler a la cancelleria. El primer objectiu va ser custodiar els membres de l'oposició. Després, concentrar els elements indesitjables de la societat: delinqüents, retardats mentals i, finalment, eliminar els enemics de la raça ària: jueus, eslaus, gitanos, considerats paràsits de la nació alemanya. Ritsman, Rosenthal, Levy, Steinberg, cada nom una fitxa, cada fitxa un número, gravat a la pell. Una xifra per suplantar una identitat, un origen. El seu primer destí va ser cobrir les necessitats de la maquinària bèl·lica. Hitler no necessitava mà d'obra barata, necessitava esclaus. L'acostament dels aliats va fer necessari l'extermini: calia eliminar tota aquella massa humana adolorida, que aviat clamaria justícia. La maquinària criminal nazi va ser eficient: es van construir, expressament, vies de ferrocarril, cambres de gas, forns crematoris. Però l'exemple màxim de la patologia criminal va arribar amb l'experimentació mèdica. Qualsevol assaig era lícit: quants cops de culata aguanta una criatura? Quan perd el coneixement una persona decapitada? El projecte va ser anomenat Solució Final, un títol rotund, paradigma del mal. Auschwitz és el símbol de tota aquesta capacitat de destrucció. Però l'horror d'Auschwitz no radica en tot l'aparell logístic, en la presa de decisions, en la complexitat de la xarxa de camps de concentració; el veritable horror es fonamenta en la burocràcia i en la societat que donava suport al genocidi. El nonagenari caçanazis Simon Wiesenthal assegura que l'encarregat de posar en marxa la màquina assassina nazi, Adolf Eichmann, no era una mala persona; era simplement un esglaó de tota la infraestructura. No és estrany que, durant el judici a Jerusalem, Eichmann digués sense escarafalls que "matar cent persones és una tragèdia, però eliminar-ne cent mil forma part de l'estadística". La brutalitat no distingia orígens, adscripcions, races o edats; a més dels jueus, van sucumbir opositors polítics, gitanos, testimonis de Jehovà i homosexuals, entre altres col·lectius. Per això, Auschwitz persisteix com la gran ferida oberta en la consciència alemanya i, per extensió, del món sencer. Però la humanitat sembla no haver après la lliçó si recordem el gulag soviètic, els camps de treball de Pol Pot, el genocidi de Ruanda o la massacre de Srebrenica.