"Avec le temps"

"Avec le temps... Avec le temps, va, tout s'en va"

"Amb el temps... Amb el temps, sí, tot se'n va", deia Léo Ferré, un dels monstres de la "chanson" francesa. I una de les debilitats musicals esmentades per Emmanuel Macron a "Le Figaro" poques setmanes abans de convertir-se en el nou president de la República de França. Avui, molt possiblement, el vell anarquista, l'autor d'aquesta cançó de desamor, hauria votat per Jean-Luc Mélenchon a la primera volta i s'hauria quedat a casa a la segona. I, a més, fins i tot hauria dedicat alguna estrofa plena de còlera i ràbia a Marine Le Pen.

Ha guanyat l'exbanquer. L'exministre socialista. El suposat regenerador. El polític capaç de crear un moviment pretesament centrista i clarament, això sí, guanyador en poc més d'un any de vida. L'home capaç de sumar suports, d'embolcallar-se amb la bandera francesa i europea a la vegada (memorable i simbòlica arribada a l'esplanada del Louvre al so de l'Himne d'Europa!) i de plantar-se a l'Elisi sense ser el que semblava impossible, ni socialista ni conservador. Chapeau!

Ara, però, comença el més difícil. Perquè, malgrat que a Europa molts respiren tranquils veient Le Pen batuda a les urnes, la sensació d'ofec es manté en molts aspectes. I no només a França.

El filòsof eslovè Slavoj Zizek escriu a "La temptació populista" ("La gran regressió", Empúries, 2017) que "el primer que cal fer és aconseguir passar de la por a l'Angst [angoixa] (...). La por ens empeny a anihilar l'objecte extern, mentre que la manera d'enfrontar-se a l'angoixa és transformar-nos nosaltres mateixos."

I ho comparteixo totalment.

Le Pen ha perdut, d'acord, però els seus resultats demostren la força del seu discurs de la por envers la globalització, els altres, la pèrdua de la identitat, la por cap a "ells", la prioritat del "nosaltres". I el nou president Macron, no ho oblidem, està més a prop de l'"establishment" del que ell ven, i això qui sap si pot mantenir o fer créixer encara més ja no només el descrèdit, sinó també les desigualtats socials a França.

S'imposa la necessitat de reinventar-nos, de ser autocrítics i, com diu Zizek, d'examinar la nostra responsabilitat. Ho sabrà fer Macron a França? Podrà sacsejar des de dins el sistema que en el fons també l'ha ajudat a imposar-se a les urnes? El temps, aquell temps evocat per Léo Ferré, ho dirà.

De moment, Le Pen promet "rock'n'roll", com ha captat TV3. Jo, en canvi, i si em permet, a Macron li recomano que per un dia deixi de banda la melancolia de Léo Ferré i "L'oda a l'alegria" de Beethoven, i aposti per fer fora l'angoixa amb la llum, la renovació i el jazz manouche d'Isabelle Geffroy, més coneguda com a ZAZ.