Cançons per esperar el tren (i convertir el retard en banda sonora)

Puntualitat britànica? En desitgem tots, però la realitat és una altra. Que aixequi la mà qui no ha patit mai un retard de tren. L'espera interminable a les andanes és una circumstància habitual a l'hora d'agafar un tren. La puntualitat ferroviària brilla per la seva absència i el país n'és ple, de temps dilatat davant les vies. En Lluís Gavaldà ho sap prou bé. 

Davant d'aquesta espera frustrant, el cantant d'Els Pets converteix el temps etern a l'andana en música. "El celobert" proposa catorze cançons que han convertit aquest transport a destemps en font d'inspiració. 

 

D'una jam session al tren de l'amor 

El primer comboi que arriba és una cançó que va sorgir gairebé per accident. Perquè no es tracta de cap peça escrita perquè fos gravada i publicada. "Long train runnin'", dels Doobie Brothers, és un tema que neix d'una jam session.  

"Això que fas a la prova de so, que proves melodies i fas el tonto", diu Gavaldà. El productor de la banda, Ted Templeman, va veure-hi prou potencial per ser un hit i va animar els components del grup a enregistrar-la.  

I així va ser: la cançó esdevindria un dels himnes de la banda californiana als anys setanta (juntament amb "What a fool believes"), amb aquell riff de guitarra encomanadís que encara avui fa moure el cos.  

De Califòrnia saltem a Londres amb The Passadenas i el seu "Riding on a train", una cançó amb aroma soul-pop dels vuitanta en què el tren és sobretot un pretext romàntic. El trajecte no té cap destinació concreta, perquè el destí real és la persona estimada.  

Però si parlem de clàssics, pocs superen el "Love train" de The O'Jays. Com recorda Gavaldà, "és una de les grans cançons del so de Filadèlfia", obra dels productors Kenneth Gamble i Leon Huff. La cançó és un símbol de la unitat i la fraternitat en plena època de moviments pels drets civils, a principis dels setanta.  

És un d'aquells temes que transmet optimisme col·lectiu i que va ser convertit en la sintonia d'un programa televisiu de soul. Fins i tot Donald Trump la va intentar utilitzar en un míting electoral.  

 

El tren com a metàfora de pau i evasió 

Si el tren dels O'Jays parlava d'amor, el de Cat Stevens ho feia de pau amb "Peace train". Inspirat en la pel·lícula d'Alfred Hitchcock "Strangers on a train", el cantautor --avui conegut com a Yusuf Islam-- va convertir la metàfora ferroviària en un clam espiritual. Es tracta d'una cançó que, més enllà del seu context, continua sent un cant a l'esperança. 

Els trens també poden portar cap a pistes de ball. Així ho demostren l'Electric Light Orchestra (ELO) amb "Last train to London". Jeff Lynne va combinar melodies amb influència dels Beatles i ritmes disco, de manera que va crear un èxit mundial del 1979 que encara avui sona com a banda sonora d'una nit eterna.  

 

Viatges llargs: del Brasil a Geòrgia 

Les cançons també són per transportar-se i amb "Trains to Brazil", de Guillemots, viatgem a l'altre costat de l'Atlàntic. La banda britànica amb influències indie, folk i tropicals va debutar el 2006 amb un disc que molts van considerar una joia amagada davant el debut d'Arctic Monkeys.  

Gavaldà els reivindica amb entusiasme: "Quina llàstima que desapareguessin del mapa, perquè aquest disc, el 'Trough the windowpane', era una meravella." 

Del Brasil passem a Geòrgia amb un clàssic de soul: "Midnight train to Georgia", de Gladys Knight & The Pips. La història d'un home que no aconsegueix complir el seu somni a Hollywood i torna a casa es va convertir en un relat universal de fracassos dignificats i segones oportunitats, amb la poderosa veu de Knight guiant el trajecte

 

Entre la nostàlgia i la poesia 

The Kinks, mestres del retrat de la societat britànica, també són presents en aquest recull ferroviari amb "Last of the steam powered trains". En aquesta cançó, el tren de vapor representa l'Anglaterra victoriana que desapareix, amb un to a mig camí entre la nostàlgia i el sarcasme. La música (com l'harmònica i la guitarra) imita el ritme i els sons del tren, cosa que crea una experiència sonora única. 

Si parlem de trens i música, no hi podia faltar Paul Simon amb "Train in the distance", un dels seus temes més introspectius. El cantant nord-americà n'utilitza per parlar de relacions, ruptures i la memòria del que ja no és, però encara ressona.  

La delicadesa arriba amb la cantautora britànica Vashti Bunyan i la cançó "Train song". Basada en un poema d'Alasdair Clayre, és una peça etèria que mostra una veu que el temps ha reivindicat com a única i per la qual la cantant va apostar com a última bala per acabar el seu disc. Bunyan va desaparèixer de l'escena musical durant dècades, fins que a inicis dels 2000 va ser redescoberta com a icona del folk.  

 

L'explosió roquera: de la locomotora al tren fugitiu 

El tram final del programa accelera amb la força del rock. Ho fa amb Jethro Tull i "Locomotive breath", una cançó del 1971 en què la flauta travessera d'Ian Anderson es combina amb riffs poderosos de rock'n'roll i folk per crear un retrat del tren com a força imparable. 

Els noranta arriben amb Soul Asylum i "Runaway train". Escrita per Dave Pirner en un moment de depressió, la cançó es va convertir en un hit planetari gràcies també al videoclip, que denunciava la desaparició de menors als Estats Units. Un tren fugitiu que connecta amb la realitat social. 

The Monkees també pugen a aquest tren que ja ha fet via amb "Last train to Clarksville". El grup creat per a una sèrie televisiva va demostrar que podia fer música amb identitat pròpia, i aquesta cançó del 1996 és un dels seus grans èxits, amb reminiscències dels Beatles. 

El trajecte acaba a casa, amb Leño i "El tren". La banda madrilenya liderada per Rosendo Mercado, que comptava amb dos músics tarragonins, el baix i la bateria, representava el power trio per excel·lència del rock espanyol amb una música crua i directa. 

El tren pot continuar arribant tard, però l'espera es farà més curta i la frustració més lleugera si deixem sonar aquestes cançons que travessen dècades i estils. Potser els horaris fallen, però la música sempre arriba puntual.