Carod-Rovira, l'últim nom d'una llarga llista de baixes al mapa polític català

Ser o no ser d'Esquerra Republicana. Carod-Rovira ha arribat a la conclusió que la seva carrera política té més futur fora que dins. La mateixa reflexió van fer en el seu dia Pilar Rahola i Àngel Colom. L'any 1996 van decidir marxar d'Esquerra per crear el Partit per la Independència, una aventura que començava en la primavera del 1997 i acabava en l'estiu del 1999. Aquell partit pretenia ampliar l'espai polític de l'independentisme cap a les classes mitjanes, segons la seva declaració fundacional. Els seus promotors van acusar la direcció d'Esquerra, encapçalada llavors per Carod-Rovira, d'haver perdut l'esperit independentista i d'haver quedat ancorats en un ideari obsolet. El Carod d'aquells temps va qualificar Rahola i Colom de trànsfugues i va lamentar que s'apropiessin d'escons i regidories que havien obtingut amb l'antic carnet republicà.

En els darrers temps les aigües han tornat a baixar molt mogudes a Esquerra. El líder del sector crític Reagrupament, Joan Carretero, va pagar amb un expedient el fet de desmarcar-se de la línia oficial a les portes de les últimes eleccions catalanes, i, conscient que el volien fer fora, va prendre la decisió de donar-se de baixa.

També el diputat Uriel Bertran va optar per canviar de rumb. En aquest cas va apostar per Solidaritat Catalana, de la mà d'Alfons López Tena, díscol a Convergència Democràtica. I és que els convergents també han viscut separacions doloroses. I si no que li ho preguntin a Ignasi Guardans, exeurodiputat de CiU, que va donar-se de baixa de CDC després que Artur Mas va preferir Ramon Tremosa per optar a l'escó europeu.

Però si hi ha un cop de porta que quedarà als llibres d'història aquest és el de Pasqual Maragall al PSC. Sempre havia anat a la seva, però no va ser fins a l'any 2007 quan va deixar de pagar la quota del partit. Després de set anys al capdavant dels socialistes catalans i d'assolir la fita històrica d'aconseguir la presidència de la Generalitat, l'exacalde de Barcelona va renunciar a repetir com a candidat electoral i va dir l'adéu definitiu a un aparell socialista amb qui sempre havia mantingut una relació difícil.

Menys petjada deixaran altres noms com els de Montserrat Nebrera, que va fer molt soroll, de moment, per a no res. O el diputat del PP Enric Millo, que va canviar Unió Democràtica pels postulats populars. I és que a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou.