Catalunya com a lema, i en negatiu

Com que queda un any i escaig per a les eleccions generals, els candidats dels dos grans partits espanyols ja han començat amb l'escalfament. El Congrés dels Diputats seria l'escenari idoni per a aquests primers contactes, per prendre's les mides mútuament, però en aquest cas el candidat del PP ha arribat tan a correcuita després de la caiguda en desgràcia de Pablo Casado, que ni tan sols hi té escó. On sí que n'ha aconseguit un és al Senat. Una cambra amb funcions de butxaca màgica del Doraemon on es pot trobar gairebé tot el que necessitin els partits. Això sí, també és com un dibuix animat a l'hora de buscar-ne l'encaix en el món real.

Per tant, la pretemporada Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo l'estan fent al Senat. Fa unes setmanes van tenir el primer partidet i ahir era el segon. En el primer, Sánchez va sortit amb tot, i per a molt analistes, va tombar Feijóo amb una maneta. Un 5 a 0 que semblava haver deixat noquejat el candidat popular. Ahir, en canvi, Feijóo s'havia rearmat i Sánchez va sortir amb una estratègia més conservadora.

La manera que té el PP de rearmar-se és -no es podia saber- fent servir Catalunya. És un dels 10 manaments del manual de propaganda política dels populars, ja sigui pel català, pels impostos o pel procés. Catalunya com a lema i en negatiu els funciona.

Recuperant la línia dura de Pablo Casado, Alberto Núñez Feijóo ha tornat a treure la imatge fantasma del castellà perseguit a les escoles. Encara ressonen les mentides de les pedres a les motxilles dels nens que no parlen català i la de l'apartheid lingüístic, però per si de cas semblava que la polèmica s'adormia, Feijóo troba convenient avivar-la de nou parlant d'una realitat paral·lela on el castellà està prohibit a les escoles catalanes. El Senat, coronat com a cambra de representació il·lusionista.

Tant és que milers de llars tinguin assumit que a l'hivern hauran de triar entre passar fred o passar gana o que el bloqueig en la renovació del Consell General del Poder Judicial sigui tan escandalós que aviat cridarà l'atenció dels guionistes de Netflix. Catalunya com a espantall fa més soroll i -tristament- potser també vengui més.