"Catalunya Flamenca", una carta d'amor sense tòpics a 200 anys de flamenc

El periodista i escriptor Rafael Vallbona acaba de publicar "Catalunya flamenca", un llibre que és tota una "carta d'amor al flamenc". 

Un amor que va néixer fa molt de temps, i de manera inesperada, a la primera edició del Canet Rock, quan a l'escenari van sortir-hi Lole y Manuel. Ell tenia 15 anys. "Jo em dic Rafael Vallbona i Sallent, dos cognoms catalans, soc aliè generacionalment i familiarment a la cultura flamenca, però en aquell moment allò em va atrapar", explica.

I d'aquella fascinació neix aquest llibre, un repàs de 200 anys d'història del flamenc a Catalunya. Arrenca l'any 1827 amb la primera manifestació flamenca documentada a casa nostra, l'estrena de l'obra "La Gitanilla" a l'antic Teatre de la Santa Creu de Barcelona. 

I passa pel Gran Teatre del Liceu, que, l'any 1847, s'inaugura amb un final de festa amb flamenc. Després vindria l'"edat d'or", als anys 30 del segle passat, impulsada per l'empenta econòmica de l'Exposició Internacional del 1929, amb desenes de cafès i locals a Barcelona on es cantava i ballava flamenc i on destacava el Villa Rosa, considerat "la catedral del flamenc barceloní".

Antiflamenquisme, nacionalflamenquisme, tòpics i prejudicis

Des dels seus inicis, el flamenc no ha deixat indiferent ningú i no tothom s'ha sentit atrapat per un art que és tot passió. El mateix bisbe Torras i Bages el blasmava. Segons cita Vallbona, va arribar a considerar que "no hi ha res més antitètic que aquestes cançons i danses al caràcter català, ni pot trobar-se cap cosa més destructiva de la severitat i fermesa de la nostra raça". 

Més tard vindria l'apropiació que se'n va fer el franquisme, que el va convertir en l'expressió de la identitat espanyola més rància, el va desnaturalitzar i en va fer un instrument de propaganda i adoctrinament. Això, i que fos la música pròpia dels immigrants que arribaven a Catalunya, explica el llibre, va fer que es convertís, per a molta gent, en una "expressió de colonialisme cultural" i que, encara avui, hi ha qui tingui autèntica al·lèrgia a aquesta expressió artística. 

Amb aquest llibre, Rafael Vallbona vol, també, acabar amb aquests prejudicis.

Els prejudicis i els tòpics es trenquen amb informació i documentació. Jo volia fer una crònica per explicar que el flamenc, l'any 2027, farà 200 anys que forma part de la cultura catalana i, per tant, és una música nostra.  

I encara afegeix que "és cert que el franquisme el va utilitzar d'una manera patriotera i nacional espanyola, però ja ha plogut molt, en aquest moment, el públic català està recuperant les millors sensacions i la millor relació amb el flamenc". 

Grans artistes catalans d'abans i d'ara

I això és gràcies, en part, als grans artistes que ha donat el nostre país. Primer va ser Carmen Amaya, que va aprendre a ballar a les barraques del Somorrostro i allà es va fer universal. Encara avui, molts la consideren la millor "bailaora" de la història, una figura central del flamenc no prou reivindicada. 

També  "La Chunga", "La Chana" i "La Singla", de qui fa poc un documental ha permès recuperar-ne la història.

Després vindrien noms com Mayte Martín i Miguel Poveda, els dos primers "cantaors" catalans a guanyar el Festival de Cante de las Minas de la Unión, el més prestigiós. Com molts altres, són fills de la immigració andalusa dels anys cinquanta i seixanta, el gran viver del flamenc actual, com Chicuelo, Duquende, Ginesa Ortega, Rafael Cañizares o Diego Cortés. 

I un nom poc conegut per al públic, però molt important en la progressió del flamenc actual: el del "cantaor" José Miguel Vizcaya "Chiqui de la Línea", professor de Rosalía al Taller de Músics i a l'ESMUC, a qui ella sempre ha reconegut com el seu gran mestre.

Són, precisament, grans escoles de música com aquestes les que han donat una formació de gran qualitat a la següent generació: joves talents del flamenc contemporani que trepitgen fort en escenaris d'aquí i de fora com Queralt Lahoz, Ana Brenes, Mariola Membrives i Pere Martínez. 

O també Las Migas, que ja han guanyat 2 Grammy Llatins. I és clar, Rosalía. Són artistes que han trencat les costures del flamenc, l'han mesclat sense complexos amb noves i velles músiques i l'han portat encara més lluny. 

Ells, com la generació anterior, són els impulsors de la gran renovació del flamenc. El d'aquí ha estat sempre més lliure i valent que el que es fa en altres llocs de l'estat, on el pes de la tradició i les arrels és més fort. Això ha convertit Catalunya en un dels tres grans focus de difusió del flamenc, amb Sevilla i Madrid. 

A Sevilla el flamenc és més ortodox, la història, la tradició; a Madrid, la difusió més comercial, però a Barcelona i a Catalunya és on es fa el flamenc més modern, més desinhibit, més trencador i a curt termini és el que portarà nous públics.

Hi han ajudat també músics com el pianista i compositor Joan Anton Amargós i el baixista Carles Benavent, que han col·laborat amb alguns dels noms més grans com Paco de Lucía, i que són "l'aportació més valuosa i trencadora que Catalunya ha fet al flamenc modern". Tot plegat ha convertit Catalunya, avui, en capdavantera en el món del flamenc, com afirma contundent al llibre Chicuelo, un dels més grans guitarristes actuals.

Cara i creu del flamenc actual

Per tot això, avui, a Catalunya, existeix un gran festival de flamenc, el festival De Cajón!, i cada vegada que s'anuncia una actuació de Miguel Poveda o Estrella Morente -per no parlar de Rosalía- s'esgoten les entrades en pocs dies. Però una altra realitat és la que viuen la quinzena de "tablaos" que hi ha a Barcelona, que són l'ànima cultural del flamenc. 

Dalt de l'escenari, sovint, "bailaoras" i "cantaors" de gran qualitat, la majoria nascuts a Catalunya i que es foguegen en escenaris com aquests. Entre el públic, pràcticament només turistes. Senyal que no tothom està preparat o disposat a valorar-lo, a casa nostra.