Charles Chaplin torna als cinemes amb "La quimera de l'or"

Cent anys després que s'estrenés, es poden tornar a veure a la gran pantalla les desventures d'un buscador d'or a Alaska que no té cap sort trobant el metall preciós, però que s'acaba enamorant d'una jove. "La quimera de l'or" és una de les grans pel·lícules de la història del cinema i aquesta versió restaurada va tenir la seva estrena mundial a la secció de clàssics del festival de Canes. 

Un projecte de restauració liderat per Bolonya

Fa més de 20 anys que la Cineteca de la capital de l'Emília-Romanya té relació amb els hereus de Chaplin per el seu llegat fílmic. A Bolonya hi ha els grans especialistes en restauració de pel·lícules i van creure que seria un encert recuperar "La quimera de l'or" coincidint amb el centenari de la seva estrena, el 1925.

És una feina molt complicada perquè la majoria de les còpies han desaparegut. D'entrada, perquè la gran majoria de les cintes d'aquella època eren de nitrat de cel·lulosa, un material molt delicat i molt inflamable. Però també perquè Charles Chaplin va fer el 1942 una versió sonora del film i ell mateix es va ocupar d'eliminar moltes de les còpies mudes anteriors.

De fet, com que han desaparegut tantes cintes de cinema mut a tot el món, hi ha una gran col·laboració entre les diferents filmoteques i comparteixen la base de dades on s'han catalogat els títols que tenen dipositats. 

Mariona Bruzzo, directora del centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya, assegura que les còpies del cine mut "s'han perdut entre un 70 i un 90 per cent i això ha fet que la conservació del cinema sigui solidària entre totes les filmoteques del món". 

La Filmoteca de Catalunya, dipositària d'una còpia

Així, des de Bolonya s'acaba localitzant la còpia a Catalunya, que forma part del gran fons del col·leccionista i distribuïdor Pere Tresserra. A Barcelona, "La quimera de l'or" es va estrenar el gener del 1926. La còpia és en nitrat i el material és tan delicat que en cap cas pot sortir de les instal·lacions del centre de Conservació i Restauració que la Filmoteca té a Terrassa, a les instal·lacions del Parc Audiovisual de Catalunya.

Primer s'ha de treure dels magatzems refrigerats a 2 graus que hi ha als subterranis del centre. Després d'uns dies d'aclimatació tèrmica, els restauradors poden començar la feina. Una feina quirúrgica i molt delicada. 

Les reparacions es fan amb una cinta adhesiva especial. Es recuperen els agafadors que permeten que la pel·lícula s'enganxi al projector si estan trencats o s'uneixen els enllaços fets malbé. 

Quan s'ha fet tota aquesta feina artesanal, ja es pot digitalitzar i aquest és el material que s'aporta a la cineteca de Bolonya, en cap cas la cinta original. 

"Aquesta còpia forma part del fons Tresserra, és en suport nitrat, és una còpia d'època. Les pel·lícules són materials molt fràgils, molt degradables i, per tant, han de tenir unes condicions molt estrictes i treballar-hi perquè no es degradin", explica Rosa Cardona, conservadora.

D'aquesta còpia digitalitzada, el laboratori L'Immagine Ritrovata de Bolonya n'ha agafat un fragment. El mateix ha fet amb altres materials aportats pel MoMa, el British Film Institute i quatre filmoteques més. I amb tot plegat s'ha fet la versió que ara és als cinemes. 
 

La rellevància del fragment de la Filmoteca

La còpia de Catalunya és de 152,2 metres en material de suport nitrat i en versió muda de 35mm. Té un tenyit original blavós típic de l'època, un color que normalment remet a la foscor però que, en aquest cas, la conservadora considera que representava l'ambient fred d'Alaska. 

Es va distribuir per l'empresa United Artists a través de la seva sucursal de Barcelona i va acabar al fons del col·leccionista Pere Tresserra. 
 

El gran fons de Pere Treserra 

Els hereus del distribuïdor i col·leccionista Pere Tressera van donar a la Filmoteca aquest fons format per més de 750 títols de cinema internacional, la majoria conservats en els suports originals. La col·lecció inclou gèneres diversos: documentals, noticiaris, reportatges i ficcions de tota mena des de principis a mitjans del segle XX.  

I ara què? 

Després de fer tota la feina de digitalització de la cinta, ara s'ha de desfer el camí i s'ha d'eliminar tota la intervenció feta pels restauradors. Tots els elements que s'han fet servir s'han de treure i s'ha de deixar la pel·lícula neta, tal com estava conservada als magatzems. Una feina que és pura arqueologia del segle XX. 

Iolanda Ribas, restauradora, explica el procés: "Quan poses la cinta a la taula d'inspecció, l'has de mirar molt bé, l'has d'observar, i li has de treure tota la informació que puguis, des dels tenyits fins a les unions que té, tant si són de l'època com si s'han fet posteriorment." 

Així s'acaba el cicle en aquesta col·laboració internacional. Ara ja es pot tornar als magatzems refrigerats de llarga durada fins que per alguna raó s'hagi de tornar a utilitzar. Mentrestant, descansarà a una temperatura que recorda la que viu Charlot a Alaska buscant or.