Com es decideix el nom d'un carrer? Els requisits i els casos curiosos de Riudecanyes o Valls

A Riudecanyes, al Baix Camp, que dilluns fa pujada no només és una dita. Els carrers del nucli antic porten el nom dels dies de la setmana. N'hi ha de costeruts, de llargs, d'agraïts. Alguns fins i tot no van de cantonada a cantonada, sinó que fan ziga-zaga o estan partits en alguns trams. És una mostra que el país és ple de curiositats i singularitats pel que fa al nomenclàtor.

La combinació de Riudecanyes és perfecta per perdre's una estona, com explica Hug Texido, veí d'aquesta localitat.

El Josep Adell, un altre veí, explica alguna casuística i el que provoca: "El carrer Dissabte puja de l'Ajuntament cap dalt i, en acabat, allà darrere, també és dissabte. Per als carters és una mica complicat."

Precisament, carters, repartidors i serveis d'emergències són els que pateixen més aquest embolic, que és també una simpàtica singularitat: "Soc repartidor, porto sis anys fent aquesta ruta i al principi se'm va fer un embolic. Vaig dir: "Hòstia, tots els carrers són dilluns o són dimarts!" Però una vegada t'ho coneixes ja està.", explica amb un somriure el Raúl.

El gran damnificat, però, és un únic dia de la setmana, l'excepció: el dijous. Aquest no dona nom a cap via. Per què? Cal remuntar-se al segle XV i a les festivitats de Corpus. Com explica Ernest Roigé, alcalde de Riudecanyes, "cada barri feia una festa un dia de la setmana: una agrupació ho feia dilluns, un altre dimarts, un altre dimecres. Però dijous era diferent perquè era Corpus. Aquell dia celebraven la festa conjuntament."

És a dir, com que al dijous ningú muntava la festa al seu carrer perquè la celebraven tots junts, aquest es va quedar sense via.

El barri més casteller de Catalunya és a Valls

Una altra curiositat. Us imagineu un barri on els carrers es diguin Dos de Vuit, Quatre de Nou, o Cinc de Vuit? Doncs existeix i és a Valls. Uns carrers que fan pinya per reivindicar el món casteller.

El procediment per decidir el nom d'un carrer

Batejar un carrer, una plaça o uns jardins no és un gest buit ni immediat. Darrere de cada placa no només hi ha una història o una identitat: hi ha també un procediment llarg, regulat i amb molts actors implicats, que busca equilibrar gèneres, memòria històrica i demanda ciutadana.

És per això que es tracta d'una qüestió que aixeca, arreu del país, molt d'interès, debat i curiositat. A Barcelona, per exemple, la Ponència del Nomenclàtor és l'organisme encarregat d'escollir els noms en consens amb els districtes. A continuació responem totes les preguntes que l'envolten.

Qui pot proposar el nom d'un carrer a Barcelona?

Ho pot fer qualsevol ciutadà, entitat o partit polític. És a dir, les propostes de noms poden arribar a l'Ajuntament a través d'instàncies individuals, però també d'associacions, organitzacions o el mateix govern municipal.

Jaume Muñoz, coordinador de programes de Memòria Democràtica, d'on penja la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona, explica que en reben moltes: "Rebem desenes i desenes de peticions cada setmana. Moltes d'elles les desestimem per una qüestió que no compleixen la normativa, però sí que hi ha un grandíssim interès ciutadà amb termes de nomenclàtor".

Quins requisits ha de complir una proposta?

Hi ha diverses regles bàsiques. La normativa del nomenclàtor estipula, entre altres coses, que no es poden dedicar carrers a persones vives. Per això, malgrat que moltes instàncies reclamin un carrer batejat amb el nom de Leo Messi, les regles ara per ara no ho permeten. De fet, quan es tracta d'una persona, cal esperar almenys cinc anys després de la seva mort. Tampoc es poden repetir noms per evitar confusions, un problema que històricament sí que s'ha donat a la ciutat i que avui es vol evitar.

A més, es procura que el nom tingui una relació directa amb el barri o districte, i que contribueixi a un cert equilibri dins del conjunt de la ciutat.

Qui pren la decisió final?

La decisió recau en la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona, l'òrgan encarregat de decidir els noms dels espais públics. Està formada per una quinzena de membres: representants polítics, personal tècnic municipal --d'àmbits com urbanisme o memòria democràtica-- i especialistes del món acadèmic i civil, com historiadors o urbanistes.

Abans que una proposta arribi a la taula de debat, però, ja ha passat per un filtre tècnic i per un treball previ amb els districtes i, si s'escau, amb entitats memorials.

Com és el procés, pas a pas, fins que es col·loca la placa?

En primer lloc, es valida que la proposta compleixi la normativa. Paral·lelament, es comprova que hi hagi un espai disponible, normalment de nova urbanització. Amb aquests elements damunt la taula, s'estudien i treballen les propostes amb el districte corresponent. Feta aquesta feina, la Ponència del Nomenclàtor es reuneix, debat i vota el nom.

Si tot va bé, s'aprova la nova denominació. Però aquí no acaba el procés. Sovint es decideix el nom abans que el carrer estigui del tot asfaltat, pendent d'inaugurar-se. I mentre el districte coordina la col·locació de la placa, sovint en consens amb el veïnat o amb la família de la persona homenatjada, l'Ajuntament encarrega la fabricació de la placa al taller al qual, a través d'un concurs públic, se l'ha atorgat la tasca de produir totes les plaques del nomenclàtor de la ciutat.

Tot plegat provoca que, entre l'aprovació i la inauguració poden passar setmanes, mesos o fins i tot un any.

Es canvien sovint els noms dels carrers?

Els canvis de denominació són excepcionals, perquè tenen un impacte directe en el dia a dia del veïnat: els obliga a modificar adreces, subministraments i documentació de tota mena. En els darrers anys, això sí, s'han fet canvis puntuals per retirar noms vinculats al franquisme, en aplicació de la llei de memòria democràtica.

Més enllà d'aquests casos, la tasca principal de la ponència és denominar nous espais, no modificar els existents.

Per què la majoria de nous noms es concentren en alguns barris?

Perquè el nombre de denominacions depèn del ritme d'urbanització. Barcelona no aprova noms "per si de cas", sinó quan hi ha un espai real on ubicar-los.

Districtes com Sants-Montjuïc, Sant Andreu o Sant Martí, immersos en processos de creixement i transformació urbana, concentren bona part de les noves denominacions. En zones més consolidades, com l'Eixample o Gràcia, les oportunitats són molt més escasses.

Quants noms s'aproven cada any?

No hi ha una xifra fixa. La Ponència del Nomenclàtor es reuneix en funció de les necessitats detectades a la ciutat i els nous espais que es van construint.

En aquest mandat, que va arrencar ara fa dos anys i mig, el juny del 2023, s'han aprovat 89 nous noms, una mitjana d'uns 30 anuals, tot i que la xifra pot variar molt d'un any a l'altre segons l'activitat urbanística.

Per què hi ha tan pocs carrers amb nom de dona?

Actualment, a tot Barcelona, les vies públiques batejades amb nom de dona no arriben ni al 10%. I, sovint, hi apareixen com a santes. Ara, l'Ajuntament intenta revertir aquest desequilibri històric i feminitzar el nomenclàtor s'ha convertit en una línia estratègia municipal.

En aquest sentit, en els últims dos anys i mig, de les 89 noves denominacions de carrers o places, 51 han estat noms de dona, 22 d'home i 16 topònims.