Com explicar el càncer als fills? Les claus de la psicòloga Abigail Sisquella

Com s'afronta un càncer amb infants? No és una conversa fàcil i qui ha passat per aquest tràngol ho sap, però evitar-la o endolcir-la en excés tampoc és la millor opció. 

Elisenda Carod es pregunta com fer-ho correctament a "La solució", juntament amb la psicòloga Abigail Sisquella, qui deixa clar que primer cal posar nom a la malaltia i, sobretot, validar el que senten els nens i nenes, encara que faci mal. 

A la conversa també s'hi afegeix la mirada de professionals i testimonis com Núria Vilanova, directora de l'"InfoK" del Super3, i Meritxell Ortiz, periodista de 3CatInfo.  

Posar nom al càncer: dir la veritat, però adaptada 

Un dels primers errors que solem cometre els adults és evitar la paraula càncer. Per por, per protecció o perquè encara no l'hem paït nosaltres mateixos. Però, segons Abigail Sisquella, no posar nom a la malaltia pot ser pitjor. 

"Quan els diem que el pare o la mare estan malalts, però no hi posem un nom, els fantasmes es multipliquen per deu."

Els infants omplen els buits amb la imaginació, i aquests fantasmes sovint són molt més angoixants que la realitat, explica la psicòloga. 

La clau tampoc és dir-ho tot de cop, sinó dir la veritat que poden entendre, amb un llenguatge senzill i adaptat a la seva edat, però sense mentir o amagar part de la realitat. 

"No vull que et moris": què respondre quan fa mal 

Una de les preguntes més difícils també és una de les més habituals: "I si em diuen que no volen que em mori?", pregunta Elisenda Carod. La resposta, segons Sisquella, no ha de ser una promesa impossible. 

Dir "no em moriré" pot alleujar momentàniament l'adult i l'infant, però no és honest. En canvi, validar l'emoció és clau: "Ja ho sé, carinyo, jo tampoc em vull morir", suggereix respondre la psicòloga. 

No és una resposta fàcil, però és sincera i permet compartir la por en comptes de negar-la. 

Validar emocions, no donar lliçons 

Quan un infant sent, no vol raons, vol ser entès. "El nen està sentint i vol que tu sentis amb ell, que l'entenguis emocionalment i no racionalment", admet amb contundència Abigail Sisquella.  

Si una criatura diu que té por, que està enfadat o que no vol que el seu pare o mare es mori, no necessita un "no pateixis", "bé, però pensa..." ni un "tot anirà bé". Necessita que l'adult l'acompanyi emocionalment. 

Frases com "entenc que tinguis por", "és normal estar enfadat" o "a mi també em fa por" ajuden molt més que qualsevol intent de positivitzar la situació.  

"Els adults ens frustrem perquè intentem donar un caràcter positiu a tot, però no és una situació positiva."

Tal com recomana, cal oblidar el verb pensar quan el nen està sentint. Ja hi haurà temps per al seny i les explicacions racionals. 

El silenci comunica (i no sempre ajuda) 

Alguns testimonis que comparteixen les seves vivències al programa coincideixen en una idea: no sempre es pot explicar tot de seguida, i està bé escoltar-se. Però el silenci prolongat també pesa. 

Quan no es dona informació, els infants noten que passa alguna cosa. Canvis de rutines, absències, hospitals... tot parla, i si no ho fem abans els adults, els nens i nenes poden imaginar-se escenaris amoïnants. 

Txell Ortiz, periodista de 3CatInfo, explica que primer va necessitar temps per pair el diagnòstic abans de poder-lo explicar a les seves filles. La psicòloga valida aquesta idea: 

"Fer-ho com es pot, quan es pot, també és fer-ho bé." 

Demanar ajuda també és cuidar 

Un altre missatge transversal és que no cal fer-ho tot sol. Afrontar un diagnòstic de càncer ja és prou dur com per assumir, a més, l'acompanyament emocional dels infants sense suport. "Està bé posar un nom a això que ens passa i després demanar ajuda", assenyala Abigail Sisquella. 

Els professionals de la psicologia poden ajudar tant els adults com les criatures a posar paraules, ordenar emocions i sostenir converses difícils, i així ho recomana la psicòloga: 

"Prou feina tenim d'aixecar-nos cada dia del llit, anar al metge, recuperar-nos. Per tant, és important que ens ajudin els professionals a acompanyar els infants."

El paper dels mitjans: "informar sense espantar" 

La conversa també inclou la mirada dels mitjans públics, amb la participació de Núria Vilanova, directora de l'"InfoK" del Super3. Explicar el càncer a infants des de la televisió o la ràdio implica trobar un equilibri delicat: "donar informació sense sobreinformar ni espantar", explica la periodista. 

L'"InfoK" aposta per contextualitzar, explicar que molts càncers infantils es curen i mostrar testimonis que ja han passat per diferents fases del procés, no "una persona que està en plena tempesta", apunta Vilanova. L'objectiu, per tant, no és edulcorar la realitat, sinó acompanyar-la amb context. 

Explicar el càncer no és fer-lo positiu, sinó humà 

Al llarg del programa es repeteix la idea que no tot es pot convertir en un missatge positiu, perquè el càncer no ho és, i està bé assumir-ho. El que sí que podem fer és acompanyar, escoltar, validar i ser honestos amb el que senten els infants. 

A l'hora d'explicar el càncer a les criatures, pot ser més important atrevir-se a compartir les preguntes que no pas tenir totes les respostes. I cal fer-ho des de l'empatia, la veritat i el respecte emocional, acompanyant i compartint-ho amb ells i elles de la millor manera possible.