Com respondre a un terratrèmol: en què es diferencien la reacció de Colòmbia i la de Veneçuela
Comparar tragèdies i catàstrofes naturals i humanitàries és lleig. No hi ha una cursa o competència per veure quin terratrèmol ha provocat més morts i devastació. Però és inevitable fer-ho mentalment quan s'han viscut de ben a prop dos sismes en tan pocs dies de diferència. Ara farà dos mesos, el terra tremolava dues vegades a Veneçuela, el dia de Sant Joan. Dos sismes de magnitud 7,2 i 7,5 van arrasar la zona costanera del Carib de La Guaira. Desenes d'edificis van col·lapsar en un escenari apocalíptic. Més de 6.000 persones van perdre la vida.
Dilluns passat, la zona del conegut com a Eix Cafeter i de la Vall del Cauca de Colòmbia tremolava i registrava 7,2 de magnitud. 300 persones han mort, de moment, en un sisme que ha deixat també milers de damnificats i colombians que ho han perdut tot. Hi ha un campió dels terratrèmols? Evidentment, no. Però sí que hi ha diferències entre l'un i l'altre. I fer comparacions és inevitable.
En el sisme veneçolà es va veure un relatiu ràpid desplegament i l'arribada sobre el terreny de brigadistes i equips de rescat d'emergències. L'ajut internacional en forma de rescatistes i material d'assistència humanitària va volar de diferents parts del món fins al país sud-americà.
El govern de la presidenta interina Delcy Rodríguez, sota la tutela dels Estats Units, va obrir fronteres per respondre a les conseqüències del doble terratrèmol. Recórrer La Guaira, la zona zero devastada pels tremolors, era veure constantment tant voluntaris locals com rescatistes d'arreu. No ha passat el mateix a Colòmbia.
En el sisme colombià, els que han agafat el toro per les banyes i s'han dedicat a treure runa i a rescatar persones vives i els cossos dels que han mort han estat majoritàriament els veïns de Cali, Manizales, Pereira i el departament de Chocó, on més mal hi ha hagut. Poca o nul·la presència de militars i brigadistes colombians i gens de rescatistes internacionals. Almenys és el que l'equip de 3Cat desplaçat fins a Colòmbia ha pogut veure en persona.
I, en aquest sentit, hi ha polèmica al país sud-americà sobre quina ha estat la resposta de les autoritats colombianes i com estan gestionant aquesta crisi.
El president colombià, Abelardo de la Espriella, que assumia el càrrec com a cap d'estat colombià divendres de la setmana passada, s'ha estrenat amb un drama monumental tres dies després de tenir les regnes del país. I, en comptes d'acceptar immediatament l'ajut ofert per altres països, durant els tres primers dies el va rebutjar. I ja després, només el de països amics amb governs de dretes aliats. I no són pocs els colombians que no ho entenen i es pregunten el perquè.
Sobre el terreny, la devastació és enorme. Cali, amb més de 100 morts, i la ciutat de Pereira, amb més de 90, són les localitats urbanes més afectades. Ciutats importants amb molts edificis caiguts, habitatges amb esquerdes, pisos tallats per la meitat, comerços ensorrats i milers de ciutadans afectats.
Tant a Cali com a Pereira la majoria de ciutadans afectats ara malviuen en places públiques i parcs dormint en tendes de campanya i lones de plàstic. Un material facilitat per l'onada de solidaritat colombiana, una marea humana de voluntaris, persones anònimes i civils, que assisteixen les víctimes del terratrèmol amb aigua, roba, menjar, medicaments i productes de primera necessitat.
Les ONG internacionals que sí que van desplegar-se sobre el terreny en el terratrèmol veneçolà no ho han fet en el cas colombià. I la majoria dels refugis improvisats a l'estil dels camps de refugiats qui els ha muntat i gestiona són els mateixos veïns de Pereira i Cali.
El president d'extrema dreta Abelardo de la Espriella s'ha fet present sobre el terreny des del primer minut de la tragèdia. Se l'ha vist acompanyat de la seva dona, la primera dama colombiana, i els seus ministres a Cali, Pereira i altres zones arrasades i amb afectacions, i ha promès subvencions i ajuts de tota mena. Els centres de recollida d'aliments i ajut humanitari de Bogotà, la capital colombiana, funcionen a tota màquina. Hi arriba ajut nacional i internacional.
El problema és com fer arribar tot aquest material on fa falta. Tant per arribar a la zona de Cali com a la de Pereira, cal fer-ho per terra. Els seus aeroports o estan tancats, sense vols, pels danys estructurals, o bé operen amb limitacions.
La geografia colombiana està plena de serralades, valls i muntanyes. I per arribar fins a aquestes ciutats, com Pereira, a 300 km de Bogotà, es necessiten com a mínim vuit hores en cotxe. Cal travessar els Andes per terra amb pronunciades pujades i baixades de fins a 4.500 m d'altitud.
En tots dos terratrèmols, el veneçolà i el colombià, els que han salvat la vida i s'han quedat al carrer agraeixen a qui consideren –a una divinitat o a la sort– no haver mort i no tenir res. És la paradoxa d'agrair continuar viu tot i haver-ho perdut tot.