Com saber si ets un hiperpare o hipermare?

A grans trets, la hiperpaternitat és el model de criança que es caracteritza per una sobreprotecció excessiva dels fills, que comporta una pèrdua d'autonomia i poca tolerància a la frustració.Una de les persones que més ha treballat aquest concepte és l'Eva Millet, periodista, escriptora i divulgadora que ha escrit diversos llibres sobre criança i educació dels infants parlant sobre aquesta "adoració exagerada als fills". Millet parla del "fenomen del pare cunyat": ara els pares i mares volen que l'escola s'adapti al fill.

En el seu llibre fa 30 preguntes per saber si som o no som hiperpares. Però hi ha 5 aspectes clau per saber-ho:

1. Tenir un pla traçat per als fills

Tenir una idea molt definida de què vols que sigui el teu fill de gran i tenir un pla definit per a la seva vida. Aquesta idea que "el nen serà metge, serà advocat, serà no sé què…".

2. Ajudar o fer-los els deures per sistema

Prendre la responsabilitat dels deures dels fills, no només ajudant-los a fer-los, si no de vegades, fer directament les tasques de l'escola, i prendre-ho com a feina pròpia.

3. Excusar sempre els fills

Buscar excuses per als fills per justificar coses que han fet malament. Com, per exemple, arribar a dir que tenen una baixa tolerància a la frustració.

4. Parlar en plural: "Tenim un examen"

Un altre signe és que l'agenda familiar la marquin sempre o gairebé sempre les activitats dels nens. Avui en dia s'ha normalitzat parlar en plural dels fills. Avui dia, "hem guanyat", "hem perdut", "hem aprovat", "hem suspès", "ens hem enamorat"… O sigui, la unió amb el fill és tal que ja som una mateixa persona.

5. Discrepar dels mestres

Qüestionar sovint els mètodes dels entrenadors o dels mestres dels teus fills. 

Pares que qüestionen els docents

Anys enrere els professors eren gairebé intocables, una professió que, com la medicina o l'advocacia, no es posava en qüestió. Els nostres pares es veien un cop l'any amb el mestre. Si hi havia més trobades, era perquè hi havia algun problema. És a dir: es deixava fer. No és que aquell respecte hagi desaparegut, però sí que ara sembla que hi ha molta més màniga ampla a l'hora d'avaluar, valorar i posar en dubte la tasca dels educadors. Les raons? Potser perquè, diu el periodista Carlos Màrquez, som pares més grans, perquè tenim menys fills o perquè vivim en una era en que tothom sap de tot. O potser perquè tenim potser massa informació del que fan els nens a escola i ens retroalimentem amb els grups de WhatsApp.