Cristian Díaz Petidier entrevista Joan Roig Mercader

Sóc el senyor Joan Roig Mercader, vaig néixer el 12 de juny de 1916 a Vallirana i us explicaré la meva història. Quan va esclatar la guerra devia tenir uns 20 anys. La primera dificultat que se'm va presentar va ser la d'haver de casar-me amb una dona només per conveniència perquè pogués fer-se càrrec dels meus pares. Això no feia més que començar. Vaig haver d'anar a la guerra obligat com tot home amb una gran tristesa, vaig estar combatent amb el costat republicà, més coneguts com Els Rojos. La meva feina al bàndol era obrir posicions per avançar la infanteria, concretament a les trinxeres. Vaig lluitar del 15 de desembre de 1937 al 22 de febrer de 1938, a Terol i els seus voltants. També vaig batallar a la guerra de l'Ebre, de juliol a novembre de 1938, i finalment vaig acabar lluitant a Madrid capital. Ho vam passar realment malament, ens vam buscar la vida com vam poder, sempre intentant sobreviure; i en realitat, jo personalment no ho vaig passar tan malament, no vaig passar gaire fam, i a Madrid molt menys. L'única cosa que em gratificava en certa manera és que rebia poques notícies de la meva família i això significava que estaven bé i que no passaven gana, ells eren pagesos i es mobilitzaven per buscar pa. Només s'alimentaven de pa, perquè havia una gran escassetat de productes. Amb l'arribada dels nacionals a Madrid es van tornar a veure productes com la xocolata i el sucre, que fins llavors no es podien obtenir; vam guanyar bastant pel que fa a productes.

El final de la guerra el vaig rebre amb gran alegria. La meva família continuava a Vallirana i no vaig poder tornar, em van enviar a les Canàries obligat a estar-m'hi tres anys. La postguerra va ser molt dura, hi va haver molts canvis, un dels quals va ser l'arribada de molts andalusos a Catalunya, però això no va ser problema, ja que havia feina per a tothom.

L'inici del franquisme el recordo com una cosa bona, per la seguretat que havia al país i per la feina, que no va faltar.

Els records que em queden d'aquesta horrible guerra és la malícia que hi havia, les grans injustícies que es van cometre, l'entrada de camions, les armes, els sindicats com UGT, CNT o FAI, que no miraven per l'obrer i pel poble, com havia de ser, sinó que miraven més pel seu propi interès. El record que sempre ha quedat en mi ha estat l'entrada dels nacionals a les cases, els afusellaments, les violacions a les monges, les horribles tortures que van rebre les dones tallant-los els pits... Tots aquests fets poden sonar a ciència-ficció per a un jove, però jo ho he viscut i ho he vist amb els meus propis ulls, com molta altra gent. En veritat, tots vam ser innocents d'una guerra que va marcar la història d'Espanya i de cada home i dona que la va viure i la va sofrir.