Crítica de les estrenes de cinema que no et pots perdre: "Marty Supreme", "Aída y vuelta" i "La chica zurda"
Les estrenes de cinema destacades de la setmana inclouen "Marty Supreme", amb Timothée Chalamet; la pel·lícula entre bastidors de la sèrie "Aída", "Aída y vuelta", de Paco León; i una "La chica zurda", una producció del gran triomfador dels Oscars de l'any passat, Sean Baker.
"Marty Supreme"
Timothée Chalamet és el millor actor de la seva generació. Ho ha demostrat en pel·lícules com "Wonka", "Beautiful boy" o "A complete unknown", on interpretava Bob Dylan. Amb aquest paper va estar a punt de convertir-se en l'actor més jove a aconseguir un Oscar, però tot apunta que serà finalment el segon, una fita que assolirà amb el seu paper intens, incansable i brillant a "Marty Supreme".
El film reposa absolutament sobre les seves espatlles. Hi interpreta un vividor busca-raons visionari, convençut que és el millor jugador de tenis taula del món. Per finançar la seva participació en els tornejos oficials mundials, busca diners de les maneres més tèrboles i inversemblants. Té un bon cor, el seu objectiu és noble, però alhora el perd la seva fanfarroneria i el seu egocentrisme.
En definitiva, el film llança una càrrega de profunditat contra l'ideal del somni americà, amb una història real dels anys 50 que és del tot actual. Josh Safdie, que amb el seu germà ja havia sorprès amb "Diamantes en bruto" i "Good time", firma ara en solitari aquesta cinta frenètica amb què arriba molt més enllà en la seva crítica social nord-americana i en el retrat punyent dels personatges de les classes més castigades pel sistema.
Menció a banda mereixen les també memorables interpretacions de les dues actrius secundàries que l'acompanyen: una Gwyneth Paltrow com feia molt que no vèiem i una prometedora Odessa A'Zion.
"Aída y vuelta"
La sèrie "Aída" va ser menystinguda pel seu humor barroer i limítrof, tot i que el públic sempre li va donar un ampli suport. Aquesta divisió entre espectadors i crítics és sovint polèmica i Paco León hi ha volgut aprofundir a "Aída y vuelta", on situa l'acció anys després del final real de la sèrie, en un futur imaginari on s'estaria rodant una suposada catorzena temporada. Hi barreja escenes de la ficció d'aquesta "Aída" inexistent amb el que passa més enllà de la pantalla: el rodatge, la lectura del guió, les negociacions dels intèrprets amb els productors o la interacció dels actors amb els fans.
Es converteix així en una intel·ligentíssima reflexió sobre els límits de l'humor, en un fonamentat crit d'alerta sobre els riscos de l'èxit i la fama i en un revelador document sobre qui ostenta realment el poder en el món de la creació cultural. Esmolada i escatològica alhora, amb un final màgic i amb uns intèrprets en estat de gràcia, interpretant-se a ells mateixos, com Carmen Machi, és una de les màximes sorpreses del cinema espanyol de l'any, encara que siguem a finals de gener.
"La chica zurda"
La tercera joia del cap de setmana és la taiwanesa "La chica zurda", produïda pel triomfador dels Oscars de l'any passat, el director Sean Baker, que aquí cedeix el testimoni a la seva col·laboradora habitual Shih-Ching Tsou. Això fa que el film destil·li l'aroma habitual de la fantàstica filmografia de Baker, en particular "The Florida project" o la mateixa "Anora", i que les protagonistes siguin també pàries de la societat, marginades sense sort engolides per un sistema capitalista i una societat masclista que no les deixa respirar.
La pel·lícula les mostra d'una manera crua i autèntica, però alhora, lluminosa i enèrgica, sobretot a partir de la mirada de la més petita de la família: una irresistible nena de 5 anys de qui és impossible no enamorar-se.
"Franz Kafa"
La brillant Agnieszka Holland conserva el talent que li vam conèixer a "Europa Europa" o a "El jardín secreto", però s'entesta a no demostrar-ho prou. En aquest biopic particular de l'autor de "La metamorfosi", hi ha escenes molt ben trobades, excel·lents metàfores del consumisme ràpid, que arriba fins i tot a la filosofia i al pensament. Però el film acaba perdent-se en la forma i no entra amb prou precisió en el fons.
El seu Kafka acaba sent un home perdut, poc resolutiu, anodí fins i tot, i això impregna tota la pel·lícula. No se li pot retreure res pel que fa a la direcció artística, de vestuari o de càsting, amb un Idan Weiss que és la viva imatge de Kafka, però li falta proteïna. Hi ha risc i s'agraeix, però el resultat acaba sent massa irregular.
Completen les novetats l'angoixant cinta de terror "Send help (Enviad ayuda)", de Sam Raimi, i "La lucha", el retrat d'una relació pare-filla amb la lluita canària com a rerefons.