De Kissinger a Trump: mig segle de complicitat i desamor i tornem a la casella de sortida

Ara fa cinquanta anys, Sud-Amèrica era l'escenari d'un dels episodis més funestos de la seva història recent. L'anomenada Operació Còndor, una iniciativa coordinada entre les dictadures de la regió, que va consistir bàsicament en la persecució, la tortura i l'eliminació de milers d'opositors als governs colpistes que s'hi havien imposat.

Les juntes militars de Xile, l'Argentina, l'Uruguai, el Paraguai i Bolívia van arrencar una primera tanda de repressió i les del Brasil, el Perú i l'Equador s'hi van afegir després.

Totes van assolir un alt nivell d'especialització en les tècniques de coerció i opressió apreses uns anys abans a l'anomenada Escola de les Amèriques, una acadèmia d'instrucció militar de les forces armades dels Estats Units i referent de diverses promocions d'uniformats llatinoamericans.

La sincronia entre uns fets i altres van convertir els anys setanta en un escenari del terror sense pal·liatius, que va noquejar els moviments d'esquerres del con sud i va estendre la llegenda negra dels desapareguts arreu de l'hemisferi sud del continent americà.

Tot en nom d'una suposada croada contra els enemics de la pàtria i el fantasma del comunisme que amenaçava l'hegemonia de l'oligarquia criolla i els interessos econòmics (en primer terme, sempre) i polítics de Washington.

Un dels impulsors d'aquest pervers circuit continental va ser Henry Kissinger, antic cap de la diplomàcia i del consell de seguretat nacional i, per sobre de tot, cervell de la geoestratègia nordamericana durant l'últim terç del segle passat. L'home que havia fugit del nazisme durant la infantesa, i que va deixar de banda els escrúpols per beneir les missions macabres dels militars sudamericans, ha estat font d'inspiració de molts dels col·legues que l'han succeït després al Departament d'Estat.

D'aquella pols venen aquests fangs.... Kissinger va viure prou temps per lloar el primer mandat de Donald Trump Jr., de qui va arribar a dir que "serà un dels presidents més importants de la història ja que representa un canvi radical per a l'ordre del món que coneixem avui".

La sintonia entre la vella escola que representava Kissinger i la disrupció matussera trumpiana ha acabat agafant forma. Són dues cares del mateix pragmatisme --la Realpolitik-- de la primera potència en les seves relacions internacionals després de la II Guerra Mundial. I Sudamèrica n'és el millor exemple.

Els "vols de la mort" de l'Operació Còndor han passat a engruixir la memòria històrica de la repressió; han quedat documentats i museïtzats per tal que no es repeteixin i perquè que les noves generacions no els oblidin mai, però no han pogut evitar el retorn de les idees dels personatges que els van executar. Tot, és clar, salvant les distàncies. 

Mig segle després dels cops d'estat militars de Pinochet i Videla, l'arribada al poder de governs afins a l'univers de l'extrema dreta global com Javier Milei a l'Argentina i Jose Antonio Kast a Xile --cadascun amb estils molt diferents-- constata l'eficàcia del nou tipus d'influència que exerceix el veí del nord sobre el seu "pati del darrere" i el nou impuls del marc discursiu de l'extrema dreta en aquests països del sud.

Expulsió d'immigrants, minimització de la presència de l'Estat, retallada de la despesa social i conservadorisme moral són algunes de les marques identificatives de l'ultraliberalisme de nova fornada, que s'està revelant com un engranatge eficaç per la construcció d'un mou model de societat en aquell racó del món. 

Un dels primers missatges de José Antonio Kast des de La Moneda n'és una mostra diàfana: "Volem usar les retroexcavadores per construir un Xile sobirà. Aquell Xile sobirà que ha estat vulnerat per la immigració il·legal, pel narcotràfic i pel crim organitzat".

El president xilè arrenca mandat amb l'anunci de la construcció d'una rasa de 30 quilòmetres a la frontera amb Perú, que ha de quedar enllestida en un termini de tres mesos, per barrar l'entrada al país de persones sense la documentació pertinent.

Simultàniament, el seu homòleg argentí ha endurit la política migratòria amb batudes policials a barris amb més presència de població forana. A tot això, Javier Milei també ha confirmat la sortida del seu país de l'Organització Mundial de la Salut. Tant una mesura com l'altra constaten la sintonia amb les directrius que Trump va exposar als socis llatinoamericans amics en una cimera recent a la seva residència de Mar-a-Lago, a Florida, i que estén arreu de la regió els objectius d'exercir la mà dura, d'una banda, i de la substitució progressiva de les organitzacions multilaterals de l'antic ordre mundial, de l'altra. 

La preocupació per la presència xinesa a la regió 

Una altra motivació no menor de la Casa Blanca en aquesta estratègia de captació és el creixement de les relacions comercials que ha forjat la Xina amb els governs sudamericans. Amb Brasil, en termes absoluts, i amb Xile i Perú, on els últims anys ha esdevingut el primer soci comercial, no només pels recursos estratègics en l'àmbit de la mineria i altres béns. També per la inversió en projectes conjunts per a la transició energètica.

En el cas argentí, el règim comunista s'ha convertit en un dels principals creditors de l'Estat, amb compres multimilionàries de divisa.

Aquests lligams econòmics del con sud amb Pequin, doncs, fan encara més imperatiu per a Washington l'apropament a aquesta nova generació de mandataris afins. La capacitat d'influència ideològica de Donald Trump sobre ells està fora de dubte però el president nordamericà vol guanyar la partida a Xi Jinping també en el tauler econòmic. 

Igual que en la llei de conservació de l'energia s'estableix que aquesta no es crea ni es destrueix si no que es transforma, la política exterior de Washington canvia d'una forma a una altra i sempre opta per imposar la llei del més fort. La llarga ombra dels Estats Units a l'Amèrica Llatina ha funcionat així al llarg de l'últim segle. I el que acabi passant a Cuba, serà una altra història.....