De "La bona filla" a "Kill Bill": les relacions entre pares i fills inunden la cartellera de cinema
Les relacions paternofilials centren la majoria de novetats que arriben avui a la cartellera de cinema. Entre les més destacades, la catalana "La bona filla", de Júlia de Paz, i la nord-americana "No te olvidaré".
"La bona filla"
La cineasta barcelonina Júlia de Paz narra d'una forma brillant la separació d'una parella des del punt de vista de la seva filla adolescent. És la perspectiva més complexa de totes perquè la jove busca l'equilibri entre no trair la seva mare, maltractada, però tampoc trencar el vincle amb el pare, al qual admira. Intenta no jutjar i empassar-se els tràngols amb l'esperança vana que el seu ideal familiar no desaparegui, però finalment s'haurà d'adaptar a la realitat.
La intel·ligent estructura narrativa, la naturalitat de la seva proposta, en la línia de la seva pel·lícula anterior, la magnífica "Ama", i com gestiona la incomoditat que poden generar algunes escenes confirmen que De Paz ja no és una promesa, sinó tota una realitat. Que fos creadora i guionista de la sèrie "Querer", juntament amb Alauda Ruiz de Azúa i Eduard Sola, ja era una pista pràcticament definitiva. Ara, amb aquesta pel·lícula, se situa de forma irreversible a la primera divisió del cinema català i espanyol. No s'entén com va marxar del Festival de Màlaga amb les mans buides.
"No te olvidaré"
Un altre drama familiar, però molt més convencional. En aquest cas, des de la perspectiva d'una mare que intenta recuperar el contacte amb la seva filla petita després de sortir de la presó. Complia condemna per l'accident de trànsit on va morir el pare de la nena i són els seus sogres els que s'han fet càrrec de la criatura.
Tot i la seva trama previsible, superficial, poc realista, pensada per provocar el plor de forma descarada, és conscient de les seves limitacions i està prou ben rodada. Per tant, mesura molt bé les seves forces i no intenta anar més enllà del que seria recomanable. Així, acaba sent una pel·lícula respectable sobre el dol, el perdó, les segones oportunitats i la redempció. De fet, adapta la novel·la supervendes de Colleen Hoover, una autora acostumada a les històries d'amor torturades, que emociona irremeiablement, però evitant alguns dels clixés més clàssics del gènere.
"Buena suerte, pásalo bien, no mueras"
El cinema d'acció surrealista i salvatge té dues bones mostres aquesta setmana. Una és aquesta comèdia de ciència-ficció esbojarrada sobre un home que ve del futur i intenta reclutar l'equip perfecte per aturar el naixement d'una intel·ligència artificial que acabarà aniquilant la voluntat de la raça humana.
Amb una imaginació desbordant i un sentit de l'humor negríssim, és un avís evident de les conseqüències inevitables i extremes derivades de l'alienació a la qual ens sotmeten actualment els dispositius mòbils, internet i les xarxes socials. És una sàtira absurda, però, malauradament, molt real que ens fa replantejar si no estem vivint ja en una simulació de "Matrix".
"Atrapando a un monstruo"
Igualment esbojarrada i salvatge com l'anterior, aquesta narra la història d'una nena que conviu amb un monstre sota el llit que es menja totes les seves famílies d'adopció. La petita contracta un assassí a sou per desfer-se'n i acaba sent la més sensata de tota la pel·lícula.
El seu salvador l'interpreta un Mads Mikkelsen superat pels esdeveniments en una cinta que barreja hàbilment la tendresa d'"Amélie", l'elegància del cinema de Wes Anderson i l'angoixa de les pel·lícules de terror de sèrie B. Engega de forma dubitativa, però quan consolida la seva imprevisibilitat sinistra és exuberant. En definitiva, és un conte sobre la por amb la marca evident de Bryan Fuller, creador de sèries com la deliciosa "Criando malvas" o la saborosa "Hannibal".
"Incontrolable (I swear)"
Robert Aramayo aconsegueix que la història real d'un home amb síndrome de Tourette, que insulta, crida i es mou bruscament sense control, no caigui en la sensibleria. Al contrari, amb la base del millor cinema britànic de caire social i compromès, el director Kirk Jones construeix un biopic conscientment commovedor, però gens manipulador.
A més, genera empatia de la millor manera possible, patint i rient amb ell de la seva malaltia, compartint pors i incomoditats, però també alegries i esperances. Aramayo, a qui hem vist a la sèrie "Els anells del poder" i "Joc de trons", es va endur el Bafta al millor actor amb aquest paper , i va superar tots els actors nominats als Oscars.
"Kill Bill: The whole bloody affair"
Per fi s'estrena el "director's cut" d'una de les obres mestres de Tarantino. El nou muntatge sense censura dels dos volums que es van estrenar separats fa més de 20 anys és ara molt menys reiteratiu i continua sent absolutament contemporani. Inclou una escena afegida, seqüències ampliades i un color vermell més vistós que impedeix oblidar que la sang és la protagonista indiscutible. En total, 275 minuts més 15 d'intermissió.
Entre altres coses, desapareix el "cliffhanger" entre capítols i s'elimina el blanc i negre d'algunes escenes cruentes imposat pels Weinsten, que buscaven evitar la qualificació de +18 anys. Els productors ja no la poden potinejar i així es confirma com una de les millors pel·lícules de Tarantino, una indubtable oda a les cintes orientals d'arts marcials de les quals sempre ha begut, però també dels seus estimats espagueti westerns, dels programes dobles, de les estrenes directes a vídeo VHS i de l'acció de sèrie B sense censura.
Completen les novetats el drama romàntic adolescent "Boulevard"; dues comèdies espanyoles, "Solos" i "A una isla de ti"; la cinta d'animació canadenca "Mi robot favorito", i el documental sobre el dissenyador de moda mallorquí Miguel Adrover "The designer is dead".