Deixem de dir-ne miracle, sisplau

Fa uns anys potser sí. Ara ja no. Deixem de dir-ne miracle perquè la consolidació del waterpolo en categoria femenina és una realitat tan i tan forta que no admet ja cap altre adjectiu. L'èxit ve de lluny. Els clubs fan una feina incansable, cuidant i mimant la base. Els primers equips en són l'aparador perfecte. I després, els centres de tecnificació i el CAR fan la resta. La selecció espanyola no deixa de ser un pas més enllà, i l'èxit que suposa jugar la segona final olímpica en menys de deu anys és la cirereta d'un pastís cuinat a foc lent. Els noms i els cognoms en són tants que és absurd aturar-se a voler personalitzar un projecte que ha sabut trobar la tecla adequada en cada moment. I no sempre de la manera més fàcil, sobretot perquè el waterpolo no gaudeix ni de bon tros de l'estatus mediàtic que tenen molts dels esports que també són al programa olímpic de Tòquio.

          Per tant, la dimensió d'aquesta fita que han aconseguit Laura Ester, Maica Garcia, Anni Espar, Pili Peña, Roser Tarragó, Marta Bach, Paula Leitón, Irene González, Bea Ortiz, Clara Espar, Judith Forca, Maria Elena Sánchez i la jove Elena Ruiz és d'un valor incalculable. Perquè jugar una final olímpica no passa cada dia, per molta etiqueta de favorita que et pengin. Al darrere d'aquestes 13 jugadores hi ha moltes hores d'esforç i de treball silenciós: sous, dietes, instal·lacions, capital humà cada vegada més epecialitzat, entrenadors, federatius, metges, fisioterapeutes i psicòlegs. Però, sobretot, clubs. Els clubs que no es cansen d'apostar i apostar, tot i saber que a vegades piquen ferro fred. Entitats que es resignen a despersonalitzar-se perquè encara conserven un cert amor propi i aquell punt d'orgull, malgrat les pressions i el mercantilisme. Hi ha qui diu que actuen amb lògica antiga, amb maneres de fer que ja són caduques. Que baixi del vaixell qui vulgui i qui en dubti, només faltaria. Però és obvi que com més mar, més vela. I així fins a la sacietat. Els èxits mai són gratuïts ni mai arriben sols, i aquest panorama propici que ara acompanya l'equip femení de waterpolo ho és perquè va saber fer arrels quan tocava. I els primers que van plantar la llavor van ser els clubs.

Vagi per endavant aquest modest homenatge cap a tots ells.