Denunciar o no: les dificultats de les dones que s'enfronten a la violència masclista

Es deia Sílvia. És l'última dona assassinada per la parella a Catalunya. Va morir el dia 14, després de gairebé un mes ingressada per l'agressió que la va acabar matant. 

Abans de la Sílvia, aquest any, van ser la Leonor, la Marta i l'Eva. A totes quatre les va atacar mortalment un home que, en algun moment, van considerar el seu estimat. 

En el cas de la Sílvia, el seu agressor va arribar a ella després de trencar una ordre d'allunyament. Ja havia estat detingut a l'agost. No era la primera vegada que li feia mal. 

Una història de violències amb molt de patiment invisible darrere –i així ho expliquen els que més en saben- de cada dona, que incrementa la xifra de crims masclistes. Aquesta macabra estadística -que ja acumula 1.333 dones mortes des que hi ha registres a l'estat espanyol, el 2003- no para de créixer, i és només la punta de l'iceberg d'una piràmide de violències que no sempre es deixen veure. 

Ens ho explica l'advocada especialista en violències masclistes Noemí Martí: "Hi ha la violència econòmica, hi ha la violència psicològica, hi ha la violència vicària... Tota aquesta violència no genera un informe de lesions". 

A banda, insisteix que a moltes dones els costa identificar-la i poder arribar a demanar ajuda: 

La violència no és cada dia una batalla. La guerra no la podria aguantar ningú cada dia. 

Són els cercles de la violència, diu: "Després d'un episodi de violència en ve un altre on hi ha regals, viatges, potser un fill... Demana perdó... Al cap d'un mes o dos, o fins i tot una setmana, hi tornarà un altre cop". 

Si ens basem en les poques dades que realment visibilitzen el fenomen de les violències masclistes, com les denúncies i les dones mortes, des que hi ha dades sobre crims masclistes només dues de cada deu havien denunciat el seu agressor abans que les matessin. I, tot i això, no ho van poder evitar. 

Els efectes dels casos mediàtics

Martí ha representat aquest any la dona que va denunciar el periodista Saül Gordillo per agressió sexual. Igual que l'advocada que ha portat el cas del futbolista Dani Alves, la lletrada Ester Garcia, estan convençudes que veure persones conegudes i amb poder assegudes al banc dels acusats pot tenir un efecte positiu per a les dones que viuen violències, independentment de com acabin els processos judicials. 

"Pot ajudar a fer que una dona digui 'a mi també em passa' i, per tant, si més no, que faci el pas d'informar-se", assegura Garcia. 

També diu que els últims mesos han rebut trucades al despatx de dones que volien traslladar-li un missatge a la denunciant d'Alves, per dir-li que gràcies a ella van decidir denunciar el seu agressor. 

Quan l'agressor és la parella

Si ens fixem en les agressions en l'àmbit de la parella, en tot l'any passat es van presentar 25.489 denúncies als jutjats de violència sobre la dona de Catalunya. A Espanya n'hi va haver gairebé 200.000, més de 500 al dia, de mitjana. 

Tantes denúncies és una barbaritat de dones en situació de violència que denuncien. Però quantes es queden pel camí? Quantes directament no van a un despatx a assessorar-se, no trepitgen una comissaria? 

Amb aquestes preguntes l'advocada Noemí Martí recorda la xifra negra de violència masclista, la que mai veu la llum. Es calcula que més del 80 % de les dones no arriba a identificar mai que viu enmig de violències o no demana ajuda a ningú. 

"També són víctimes les que ni tan sols surten de casa", insisteix Martí. 

L'acompanyament és clau

Per l'experiència tant de Martí com de Garcia, l'acompanyament psicològic és tan important com l'acompanyament legal per a la dona que decideix denunciar. 

No és fàcil denunciar i no és fàcil el procediment judicial.

Abans de començar, els expliquen totes les dificultats que es poden trobar, com haver de declarar moltes vegades, o que les posin en qüestió. Així i tot, moltes vegades, explica Martí, "hi ha dones que els costa de creure-ho i al final del procés ens diuen 'mira que ens vas avisar...'" 

Per això, al despatx de Garcia no es permet, per exemple, que cap dona entri en un procediment sense suport psicològic especialitzat. I reclama més inversió en recursos públics perquè, segons denuncia, els Serveis d'Intervenció Especialitzada –22 en tot el territori- i els Serveis d'informació i atenció a la dona, estan desbordats: "Una dona pot denunciar, però necessita un altre tipus d'ajut que el sistema judicial no pot donar."

La dura màquina judicial

El procediment judicial és feixuc també perquè pot durar anys i "entre la primera declaració i la del judici poden haver passat quatre anys", posa d'exemple Garcia. "Fins i tot portem judicis des de fa 10 anys. I si les dones es contradiuen, seran qüestionades, si més no, per l'advocat de la defensa". 

"Ni que sigui el jutjat amb més perspectiva de gènere del món i amb més sensibilitat del món, és un procediment revictimitzador", insisteix a recordar Garcia. Més quan el que vol la dona és arraconar l'experiència de violència viscuda, explica Martí, i recuperar la seva vida. 

El que vol una víctima, sobretot de violència sexual, és passar pàgina 

De fet, no totes les víctimes aguanten el procés. Menys encara si han de continuar convivint amb l'agressor o si el veuen com una amenaça. 

Ester Garcia explica així el patiment d'algunes dones: "Trobar-te el teu agressor cada dia, cara a cara, en llibertat, mentre tu estàs tancada, estàs de baixa laboral, perquè no pots treballar, o veure'l en xarxes socials que està fent viatges o que està tan tranquil... Això els fa molt de mal."

Catalunya està a la cua, juntament amb Madrid, pel que fa a ordres i mesures de protecció concedides. Mentre aquí, segons dades del CGPJ, l'any passat se'n van donar el 48% i a la Comunitat de Madrid el 44%, a llocs com Múrcia o Aragó se n'atorguen 8 de cada 10. 

I no tenir ordre durant el procediment és per a les dones, segons Ester Garcia "devastador". Assegura que l'agressor continuarà exercint violència, "i si no té la dona a l'abast, si ja no la pot tocar, si no pot manipular-la directament, ho farà a través dels nens". 

Més condemnes que absolucions

Amb tot, arribar al final d'un procediment judicial es pot convertir en una carrera d'obstacles que, com destaca l'advocada, s'acaba guanyant en la gran majoria dels casos que arriben al final del procediment. 

Fer justícia és lluitar de vegades contra un mur, però hem de lluitar i lluitar i hem de picar i picar i ho aconseguim.

Els delictes més lleus s'acaben condemnat en gairebé tots els casos; la majoria de les agressions denunciades comporten fins a cinc anys de presó -com maltractaments, trencaments de mesures cautelars, amenaces o lesions- i van al jutjat penal. 

Al penal, les sentències condemnatòries són 6 de cada 10; i en les causes més extremes, com intents d'homicidi o lesions amb pèrdua d'òrgans, les Audiències condemnen el 85% dels acusats. 

Quan s'exigeix més prova

"Que no acabi en sentència condemnatòria no vol dir que aquella denúncia sigui falsa", insisteix a aclarir Noemí Martí. Segons aclareix la lletrada, "voldrà dir, en la gran majoria de casos, que no hi havia prou proves per condemnar". 

I és que el pes de la prova és determinant i recau de la part acusatòria. El problema, com expliquen totes les expertes en el tema, és que aquest tipus de delictes acostumen a passar en la intimitat i la prova moltes vegades és la declaració dels implicats. 

I el judici, com explica Ester Garcia, això pot jugar a la contra, per la part que acusa: "Davant dels drets de la víctima, les garanties de l'investigat, que és qui s'hi juga la pena privativa i llibertat, són altíssimes."

"L'investigat té dret a no declarar. A no contestar les preguntes, a canviar la versió 24 vegades. No passa res, però la dona no es pot contradir." 

Quan la denúncia es retira

Amb la manca de prova, que impedeix arribar a una sentència condemnatòria, hi ha causes que es queden pel camí perquè la dona es fa enrere. 

Ester Garcia retrata el que passa pel cap de moltes dones atrapades per la por del seu agressor i per la por d'un sistema judicial en què no se senten acollides: "Moltes tenen la mentalitat de 'jo sé controlar el meu agressor, sé quan vindrà, sé què farà, si em vindrà a pegar avui, si no... però jo el sistema judicial no el controlo' i retiren la denúncia, aquí hi ha un arxivament, però això no és una denúncia falsa". 

De fet, si parlem de denúncies falses, hem de mirar les dades de la Memòria de Fiscalia, que recull els indicadors del CGPJ; estaríem parlant de la possibilitat de 17 denúncies falses en tot el 2024. 

Noemí Martí és contundent a l'hora de valorar aquestes xifres: "És que és irrisori. No podem dir que hi ha denúncies falses. Podem dir que hi ha maltractaments, que hi ha denúncies de violència de gènere. Això sí que ho podem dir, perquè n'hi ha 200.000. Això sí que és un nombre. Però 0,009 %, per mi això és zero".